Ves al contingut principal

Bergues



Vivim en una terra de tòpics: digue’m d’on ets i et diré de quin peu calces. Si ets de Figueres estàs tocat per la tramuntana, si vas néixer a Sant Feliu de Pallerols pesques llunes, si vius a Calella de Palafrugell cantes havaneres, si la teva mare és de l’Escala et diuen anxova, si el teu pare és de Cadaqués et parlen salat, si coneixes algú de Cassà saps que fa taps, si és de Caldes balla sardanes, si dorms a Girona et diuen que tu rai i si no cardes a Olot no cardes enlloc. Tots anem per la vida arrossegant com podem aquesta mena de crosta gruixuda que ens recobreix la cara i que ens identifica per sempre amb un lloc que no hem triat.
Això ens passa a tots menys als de Salt, que són com un compendi exhaustiu de tot plegat. Si ara mateix desaparaguessin tots els habitants de les comarques gironines i per una mena de loteria selectiva quedessin únicament els saltencs, no passaria res, perquè es podria repoblar de nou la demarcació i tot plegat quedaria com al principi. A ells, de forces segur que no els faltaria, és més, probablement encara anirien prou sobrats com per superar-ho i omplir amb la seva empenta vital tot el que hi ha entre Portobello Road i Dakar, passant per Ayamonte de la Sierra i per Marraqueix. La gent de Salt tenen aquest poder de convicció. Al contrari que els gallecs, quan els trobes al replà de l’escala el que acabarà sense saber si puja o baixa ets tu mateix, perquè els saltencs et faran anar per on vulguin.
Si he dit que els habitants de la vila de les llúdrigues són com un compendi de tot plegat, suposo que em comprendreu si us dic que en Miquel Berga n’és un representant per excel·lència, ho podria ser igualment la Quimeta de Cal Marquès o la padrina de Cal Carreter Pelut, però no, en aquest cas el títol l’ostenta en Berga de Can Quelic. En Miquel és un saltenc que va tant sobrat per la vida que els diumenges, més enllà d’altres ocupacions mundanes, encara té temps d’escriure una columna d’això que en diuen “opinió” en El Punt. Però la seva vocació real és no fer res, una activitat intel·lectual genuïnament saltenca que la resta de gironins ens mirem amb una admiració profunda i una enveja sense límits.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…