Ves al contingut principal

Bergues



Vivim en una terra de tòpics: digue’m d’on ets i et diré de quin peu calces. Si ets de Figueres estàs tocat per la tramuntana, si vas néixer a Sant Feliu de Pallerols pesques llunes, si vius a Calella de Palafrugell cantes havaneres, si la teva mare és de l’Escala et diuen anxova, si el teu pare és de Cadaqués et parlen salat, si coneixes algú de Cassà saps que fa taps, si és de Caldes balla sardanes, si dorms a Girona et diuen que tu rai i si no cardes a Olot no cardes enlloc. Tots anem per la vida arrossegant com podem aquesta mena de crosta gruixuda que ens recobreix la cara i que ens identifica per sempre amb un lloc que no hem triat.
Això ens passa a tots menys als de Salt, que són com un compendi exhaustiu de tot plegat. Si ara mateix desaparaguessin tots els habitants de les comarques gironines i per una mena de loteria selectiva quedessin únicament els saltencs, no passaria res, perquè es podria repoblar de nou la demarcació i tot plegat quedaria com al principi. A ells, de forces segur que no els faltaria, és més, probablement encara anirien prou sobrats com per superar-ho i omplir amb la seva empenta vital tot el que hi ha entre Portobello Road i Dakar, passant per Ayamonte de la Sierra i per Marraqueix. La gent de Salt tenen aquest poder de convicció. Al contrari que els gallecs, quan els trobes al replà de l’escala el que acabarà sense saber si puja o baixa ets tu mateix, perquè els saltencs et faran anar per on vulguin.
Si he dit que els habitants de la vila de les llúdrigues són com un compendi de tot plegat, suposo que em comprendreu si us dic que en Miquel Berga n’és un representant per excel·lència, ho podria ser igualment la Quimeta de Cal Marquès o la padrina de Cal Carreter Pelut, però no, en aquest cas el títol l’ostenta en Berga de Can Quelic. En Miquel és un saltenc que va tant sobrat per la vida que els diumenges, més enllà d’altres ocupacions mundanes, encara té temps d’escriure una columna d’això que en diuen “opinió” en El Punt. Però la seva vocació real és no fer res, una activitat intel·lectual genuïnament saltenca que la resta de gironins ens mirem amb una admiració profunda i una enveja sense límits.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…