Ves al contingut principal

Bergues



Vivim en una terra de tòpics: digue’m d’on ets i et diré de quin peu calces. Si ets de Figueres estàs tocat per la tramuntana, si vas néixer a Sant Feliu de Pallerols pesques llunes, si vius a Calella de Palafrugell cantes havaneres, si la teva mare és de l’Escala et diuen anxova, si el teu pare és de Cadaqués et parlen salat, si coneixes algú de Cassà saps que fa taps, si és de Caldes balla sardanes, si dorms a Girona et diuen que tu rai i si no cardes a Olot no cardes enlloc. Tots anem per la vida arrossegant com podem aquesta mena de crosta gruixuda que ens recobreix la cara i que ens identifica per sempre amb un lloc que no hem triat.
Això ens passa a tots menys als de Salt, que són com un compendi exhaustiu de tot plegat. Si ara mateix desaparaguessin tots els habitants de les comarques gironines i per una mena de loteria selectiva quedessin únicament els saltencs, no passaria res, perquè es podria repoblar de nou la demarcació i tot plegat quedaria com al principi. A ells, de forces segur que no els faltaria, és més, probablement encara anirien prou sobrats com per superar-ho i omplir amb la seva empenta vital tot el que hi ha entre Portobello Road i Dakar, passant per Ayamonte de la Sierra i per Marraqueix. La gent de Salt tenen aquest poder de convicció. Al contrari que els gallecs, quan els trobes al replà de l’escala el que acabarà sense saber si puja o baixa ets tu mateix, perquè els saltencs et faran anar per on vulguin.
Si he dit que els habitants de la vila de les llúdrigues són com un compendi de tot plegat, suposo que em comprendreu si us dic que en Miquel Berga n’és un representant per excel·lència, ho podria ser igualment la Quimeta de Cal Marquès o la padrina de Cal Carreter Pelut, però no, en aquest cas el títol l’ostenta en Berga de Can Quelic. En Miquel és un saltenc que va tant sobrat per la vida que els diumenges, més enllà d’altres ocupacions mundanes, encara té temps d’escriure una columna d’això que en diuen “opinió” en El Punt. Però la seva vocació real és no fer res, una activitat intel·lectual genuïnament saltenca que la resta de gironins ens mirem amb una admiració profunda i una enveja sense límits.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…