Ves al contingut principal

Arbres de Banyoles

Jonathan Swift va fer que Gulliver, gairebé cap al final dels seus viatges, sentís més admiració pels cavalls que per les persones. En una societat en la que els cavalls eren omnipresents, no deixava de tenir la seva part de raonable lucidesa. Avui aquesta broma de Swift no es pot entendre de la mateixa manera, en un món rodejat d’automòbils, els cavalls són simplement una curiositat admirable. Probablement, per raons com aquesta sempre m’he sentit més atret per Jules Renard; que, al final –també– de les seves Històries naturals, se sent completament identificat amb un bosquet que l’adopta com a un de la família. I acabarà actuant com un arbre, o sigui, quiet i en silenci.
Els arbres són animals fidels que s’arrapen a la terra amb més força que els homes. Els agrada la pau, el silenci, la terra humida i els cels blaus. Potser per això, els arbres han renascut entre el quadrilàter de voltes de la plaça major de Banyoles. Avui és diumenge, el primer diumenge del mes de març, i la plaça fa olor de net i de nou; de croissant, de brunyols amb sucre, de pa amb crosta i de tortell endiumenjat. Els coloms fan la ronda entre els arbres caçant engrunes de vida, mentre un cel blau intens, gairebé de primavera, retalla amb precisió el perfil dels teulats de les cases i la silueta fractàlica de les branques. Banyoles, amb la calma matutina d’un diumenge clar, sembla ancorada en un altre temps, un temps més amable, de “bondies” i “passihobés”, on la gent envejava el destí poderós dels grans arbres i els respectava com es respecta al més vell de cada casa. Banyoles sempre ha estat una veritat lacustre, assentada sobre terres relativament assecades, per on encara hi corren fils d’aigua mil·lenària. Els arbres de la plaça, segur que trobaran aquests fils de vida i sabran créixer drets i eixerits, donant ombra als vianants durant els llargs i xafogosos diumenges d’estiu i deixant caure les seves fulles entre les ventades de tardor. Els banyolins segur que els sabran respectar, encara que siguin joves i inexperts. Els arbres sempre acataran la quietud dels diumenges banyolins.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…