Ves al contingut principal

Arbres de Banyoles

Jonathan Swift va fer que Gulliver, gairebé cap al final dels seus viatges, sentís més admiració pels cavalls que per les persones. En una societat en la que els cavalls eren omnipresents, no deixava de tenir la seva part de raonable lucidesa. Avui aquesta broma de Swift no es pot entendre de la mateixa manera, en un món rodejat d’automòbils, els cavalls són simplement una curiositat admirable. Probablement, per raons com aquesta sempre m’he sentit més atret per Jules Renard; que, al final –també– de les seves Històries naturals, se sent completament identificat amb un bosquet que l’adopta com a un de la família. I acabarà actuant com un arbre, o sigui, quiet i en silenci.
Els arbres són animals fidels que s’arrapen a la terra amb més força que els homes. Els agrada la pau, el silenci, la terra humida i els cels blaus. Potser per això, els arbres han renascut entre el quadrilàter de voltes de la plaça major de Banyoles. Avui és diumenge, el primer diumenge del mes de març, i la plaça fa olor de net i de nou; de croissant, de brunyols amb sucre, de pa amb crosta i de tortell endiumenjat. Els coloms fan la ronda entre els arbres caçant engrunes de vida, mentre un cel blau intens, gairebé de primavera, retalla amb precisió el perfil dels teulats de les cases i la silueta fractàlica de les branques. Banyoles, amb la calma matutina d’un diumenge clar, sembla ancorada en un altre temps, un temps més amable, de “bondies” i “passihobés”, on la gent envejava el destí poderós dels grans arbres i els respectava com es respecta al més vell de cada casa. Banyoles sempre ha estat una veritat lacustre, assentada sobre terres relativament assecades, per on encara hi corren fils d’aigua mil·lenària. Els arbres de la plaça, segur que trobaran aquests fils de vida i sabran créixer drets i eixerits, donant ombra als vianants durant els llargs i xafogosos diumenges d’estiu i deixant caure les seves fulles entre les ventades de tardor. Els banyolins segur que els sabran respectar, encara que siguin joves i inexperts. Els arbres sempre acataran la quietud dels diumenges banyolins.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…