Ves al contingut principal

Maria Rosa Puig

La vàlua d’una ciutat es mesura en funció de moltes variables. Les estadístiques ens atabalen contínuament amb dades de tota mena, quantitats absolutes i relatives, percentatges, gràfiques i piràmides de població. A vegades pensem que les ciutats són poca cosa més que els catàlegs de patrimoni, els registres del cadastre i els llibres d’empadronament. Però les ciutats són sobretot la gent que les habita, que, en general, són gent corrent, que treballa, que estudia, que es passeja, que espera i que contempla el passar dels núvols sobre el seu cap.
Salt és una d’aquestes ciutats que ho té clar i, per demostrar-ho, de tant en tant ens mostra els seus fills més preuats, honorant-los amb el mateix respecte que se’ls deu als pares. La Maria Rosa Puig i Dalmau és des d’ara filla predilecta d’aquesta vila, és una dona que s’estima els llibres i no contenta amb tots els que té, de tant en tant també n’escriu. La Rosa va començar l’any 1987 amb un volum de narracions històriques de Salt i des d’aleshores que no ha parat. L’any passat ens va regalar, perquè de fet cal dir-ho així, ja que va fer donació d’aquesta edició a l’Ajuntament de Salt, un llibre que porta per títol Salt, un poble – una cultura. Aquest llibre és un compendi enciclopèdic de totes les aventures i les desventures d’un poble que ha viscut a peu d’obra, a peu d’horta, una història que no sempre ha estat fàcil, perquè els saltencs, com bé sabeu, han hagut de lluitar per la seva identitat com a poble fins al final. I vista des d’aquesta perspectiva podem assegurar que la història de Salt no és una tragèdia perquè acaba bé. I acaba bé, entre altres coses, gràcies a gent com la Maria Rosa Puig, que han sabut guardar les essències d’aquest poble.
Diuen que és més fàcil que un pare tingui un bon fill que un fill arribi a tenir un bon pare. Ara, amb aquest nomenament de Maria Rosa Puig com a filla predilecta de la vila de Salt es dóna per fi la feliç i doble coincidència.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…