Ves al contingut principal

Madrid-Girona


La geografia sembla que hauria de ser una ciència immutable, però de fet ve a ser tan canviant i voluble com ho és també la voluntat dels humans. De petit m’explicaven que Madrid era molt lluny, gairebé tan lluny com la capital d’un imperi en els seus temps de major glòria. O sigui, la mateixa distància que hi podia haver hagut entre la capital del tsars i la colònia penitenciària de Sakhalin.
A Madrid hi regnava un cabdill impertorbable, que es deixava retratar de perfil en les monedes de cinc duros. Però finalment aquell paisatge en blanc i negre es va trencar, per deixar pas a un món acolorit i permanentment en marxa. Madrid va esdevenir com una mena de postal almodovariana més propera i més llunyana alhora, perquè per anar a la capital del Regne s’havia de passar abans sempre per la ciutat comtal. Barcelona va prendre el lloc a Madrid i el centre es desplaçà a gran velocitat, com una bola de neu immensa pel caient de la muntanya. Entre una cosa i l’altra no vaig tenir mai l’oportunitat d’anar-hi de visita i ara, després de més de quatre dècades, segurament puc ostentar un rècord difícil d’igualar: sóc un dels pocs gironins adults que no ha estat mai a Madrid. No espero que ningú em feliciti, però m’agradaria algun dia que se’m reconegués la marca, perquè ara, que ja podem anar-hi volant, he desenvolupat una espècie de fòbia als avions i als aeroports que també m’impedirà anar-hi per aquest mitjà. Coses de la vida, què hi farem! Espero que els que van i vénen em vagin informant de les novetats de terres tan llunyanes. Jo continuaré aquí, a 700 quilòmetres de la realitat, trepitjant les llambordes humides de la ciutat dels quatre rius, feliç i cofoi de ser com sóc. Simplement de tant en tant alçaré la vista i contemplaré els avions que passen entre els campanars de Girona i que m’assenyalen al cel el camí que mai emprendré.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…