Ves al contingut principal

Madrid-Girona


La geografia sembla que hauria de ser una ciència immutable, però de fet ve a ser tan canviant i voluble com ho és també la voluntat dels humans. De petit m’explicaven que Madrid era molt lluny, gairebé tan lluny com la capital d’un imperi en els seus temps de major glòria. O sigui, la mateixa distància que hi podia haver hagut entre la capital del tsars i la colònia penitenciària de Sakhalin.
A Madrid hi regnava un cabdill impertorbable, que es deixava retratar de perfil en les monedes de cinc duros. Però finalment aquell paisatge en blanc i negre es va trencar, per deixar pas a un món acolorit i permanentment en marxa. Madrid va esdevenir com una mena de postal almodovariana més propera i més llunyana alhora, perquè per anar a la capital del Regne s’havia de passar abans sempre per la ciutat comtal. Barcelona va prendre el lloc a Madrid i el centre es desplaçà a gran velocitat, com una bola de neu immensa pel caient de la muntanya. Entre una cosa i l’altra no vaig tenir mai l’oportunitat d’anar-hi de visita i ara, després de més de quatre dècades, segurament puc ostentar un rècord difícil d’igualar: sóc un dels pocs gironins adults que no ha estat mai a Madrid. No espero que ningú em feliciti, però m’agradaria algun dia que se’m reconegués la marca, perquè ara, que ja podem anar-hi volant, he desenvolupat una espècie de fòbia als avions i als aeroports que també m’impedirà anar-hi per aquest mitjà. Coses de la vida, què hi farem! Espero que els que van i vénen em vagin informant de les novetats de terres tan llunyanes. Jo continuaré aquí, a 700 quilòmetres de la realitat, trepitjant les llambordes humides de la ciutat dels quatre rius, feliç i cofoi de ser com sóc. Simplement de tant en tant alçaré la vista i contemplaré els avions que passen entre els campanars de Girona i que m’assenyalen al cel el camí que mai emprendré.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

La policia

(A Jaume Curbet Hereu, in memoriam)

La paraula «policia», igual que «política», provenen del mot que en grec clàssic s’usava per a designar la ciutat: «polis». La democràcia, tal com l’entenem al segle XXI, no seria possible sense la policia ni sense la justícia. La policia és una eina democràtica cabdal, és la força necessària que fa prevaldre la llei, sense la qual no hi hauria justícia, ni possibilitat d’exercir les llibertats més elementals. Els que encara tenim memòria del règim anterior, al qual es qualifica entre altres coses d’estat policial, recordem precisament la policia d’aquella època com una ombra llunyana, que només apareixia físicament quan alguna cosa no funcionava al seu gust. Solament s’apercebia la sempre temuda presència de la Guardia Civil a les zones rurals, els agents de trànsit en algunes carreteres i els «urbanos» palplantats a les cantonades assolellades durant els dies freds d’hivern. La policia, tal com la coneixem al nostre país, és gairebé un invent posteri…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…