Ves al contingut principal

La vida fàcil

Vivim en una bassa d’oli. Sortim al carrer sota un cel blau que omple tot l’espai infinit –entre les Gavarres i Rocacorba– i comprovem astorats que només trenca l’harmonia geomètrica de l’horitzó algun campanar en restauració, uns quants blocs de pisos impertinents o el caprici modernista d’un arquitecte centenari. Als gironins la vida ens somriu i si no fos per unes quantes coses sense importància que ens volen amargar l’existència, la vida seria per a nosaltres com un llarg riu tranquil.
Però els gironins no sabem històries de rius tranquils, perquè els nostres rius sempre han estat impredictibles i això ens obliga a sortir al carrer amb una sèrie de recels endèmics. En primer lloc ens amarguen la vida les notícies, o sigui tot aquell reguitzell de coses que passen pel món i que la tele, la ràdio i els diaris s’entesten a explicar-nos, com si fos més important –posem per cas– que el problema de l’aparcament a l’Eixample o el soroll de les granotes, en època de zel, al Parc de les Casernes. Els terroristes entren cada dia per les finestres obertes dels generosos ciutadans de la ciutat dels quatre rius i s’asseuen a taula com si fossin de la família. George Bush és més conegut al meu barri que en Pepet Gitano en temps d’en Rusiñol i els energúmens de Gran Hermano pugen i baixen per l’ascensor del bloc on viu la meva tia com si fossin veïns de tota la vida. Aquest món és així, tot és a tocar, tot es barreja i es confon. Els equatorians arriben gràcies a l’efecte crida, els senegalesos per l’efecte fugida i la sequera per l’efecte hivernacle. Els carrers estan bruts a causa de la multiculturalitat, el virus de la grip ataca en bandes organitzades de bacils silenciosos i la culpa és del govern de la Generalitat que no governa, o del govern de Polònia que governa massa. Tot ve a ser el mateix i si no fos per tot plegat la vida seria més fàcil, el cel seria més blau i la meva tia no hauria d’engegar l’assecadora, que ja se sap que encongeix la roba.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…