Ves al contingut principal

La manifestació


He descobert que manifestar-se és una bona manera de passar la tarda del dissabte. En principi no en sabia res, tan sols alguna informació al diari i poca cosa més; pel cel acabaven de passar quatre núvols, deixant caure algunes gotes de pluja que havien acabat d’amalgamar la gent i els automòbils en una mateixa massa grisa.
M’hi va atreure l’olor de les banderes i la remor mecànica d’un megàfon, endolcida per una veu de noia. Darrere de les furgonetes dels Mossos el paisatge canviava completament, el carrer es veia ocupat per una munió de joves que s’havien agombolat al voltant d’una idea. La idea s’expandia en forma de consignes que recorrien la multitud com una mena d’onades concèntriques. La majoria eren jovenalla amb cara d’inconformistes i vagament anarquitzants, tots ells es confessaven terroristes i cridaven la paraula «llibertat», que en boca seva semblava el més insolent dels conceptes. Però també hi havia gent de Sarrià –que tothom sap que són formals– com en Roger Casero, l’Assumpció Vila, en Josep Turbau, l’alcalde Pichardo o el pintor Coromines. Fins i tot hi havia algun fill adoptiu de Salt, com el venerable senyor Torramadé amb una pancarta per a ell tot sol. De cop i volta la manifestació es va començar a moure i em vaig sentir abduït pel remolí. Els carrers s’obrien com flors en primavera i semblaven fets a mida per ser recorreguts a peu, i la ciutat, sobtadament, prenia un sentit raonable, la calçada servia per alguna cosa més que per ser solcada per vehicles pudents. Els uns als altres ens miràvem sense rancúnia, com si tots vinguéssim del mateix lloc i anéssim cap al mateix destí. Però en aquesta vida els moments de glòria sempre duren poc, com la neu que cau algun dia d’hivern, com l’arc al cel després d’un matí de pluja, com el vol d’un ocell rar entre els arbres. La manifestació em va deixar a prop de casa i els vaig acabar de veure passar des de la vorera. De lluny una noia em va mirar i, com dient adéu, alçà una bandera negra i vermella. Després res. Simplement els automòbils van començar a circular i la gent omplí novament les voreres. Alguna cosa em mantingué palplantat durant una estona allà mateix, fins que una mena de buidor em va fer comprendre que ja no hi havia res a fer i vaig mirar cap al cel, tot desitjant que tornessin de nou –dissabte vinent– nuvolades de pluja fresca sobre la nostra ciutat.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…