Ves al contingut principal

La manifestació


He descobert que manifestar-se és una bona manera de passar la tarda del dissabte. En principi no en sabia res, tan sols alguna informació al diari i poca cosa més; pel cel acabaven de passar quatre núvols, deixant caure algunes gotes de pluja que havien acabat d’amalgamar la gent i els automòbils en una mateixa massa grisa.
M’hi va atreure l’olor de les banderes i la remor mecànica d’un megàfon, endolcida per una veu de noia. Darrere de les furgonetes dels Mossos el paisatge canviava completament, el carrer es veia ocupat per una munió de joves que s’havien agombolat al voltant d’una idea. La idea s’expandia en forma de consignes que recorrien la multitud com una mena d’onades concèntriques. La majoria eren jovenalla amb cara d’inconformistes i vagament anarquitzants, tots ells es confessaven terroristes i cridaven la paraula «llibertat», que en boca seva semblava el més insolent dels conceptes. Però també hi havia gent de Sarrià –que tothom sap que són formals– com en Roger Casero, l’Assumpció Vila, en Josep Turbau, l’alcalde Pichardo o el pintor Coromines. Fins i tot hi havia algun fill adoptiu de Salt, com el venerable senyor Torramadé amb una pancarta per a ell tot sol. De cop i volta la manifestació es va començar a moure i em vaig sentir abduït pel remolí. Els carrers s’obrien com flors en primavera i semblaven fets a mida per ser recorreguts a peu, i la ciutat, sobtadament, prenia un sentit raonable, la calçada servia per alguna cosa més que per ser solcada per vehicles pudents. Els uns als altres ens miràvem sense rancúnia, com si tots vinguéssim del mateix lloc i anéssim cap al mateix destí. Però en aquesta vida els moments de glòria sempre duren poc, com la neu que cau algun dia d’hivern, com l’arc al cel després d’un matí de pluja, com el vol d’un ocell rar entre els arbres. La manifestació em va deixar a prop de casa i els vaig acabar de veure passar des de la vorera. De lluny una noia em va mirar i, com dient adéu, alçà una bandera negra i vermella. Després res. Simplement els automòbils van començar a circular i la gent omplí novament les voreres. Alguna cosa em mantingué palplantat durant una estona allà mateix, fins que una mena de buidor em va fer comprendre que ja no hi havia res a fer i vaig mirar cap al cel, tot desitjant que tornessin de nou –dissabte vinent– nuvolades de pluja fresca sobre la nostra ciutat.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…