Ves al contingut principal

La manifestació


He descobert que manifestar-se és una bona manera de passar la tarda del dissabte. En principi no en sabia res, tan sols alguna informació al diari i poca cosa més; pel cel acabaven de passar quatre núvols, deixant caure algunes gotes de pluja que havien acabat d’amalgamar la gent i els automòbils en una mateixa massa grisa.
M’hi va atreure l’olor de les banderes i la remor mecànica d’un megàfon, endolcida per una veu de noia. Darrere de les furgonetes dels Mossos el paisatge canviava completament, el carrer es veia ocupat per una munió de joves que s’havien agombolat al voltant d’una idea. La idea s’expandia en forma de consignes que recorrien la multitud com una mena d’onades concèntriques. La majoria eren jovenalla amb cara d’inconformistes i vagament anarquitzants, tots ells es confessaven terroristes i cridaven la paraula «llibertat», que en boca seva semblava el més insolent dels conceptes. Però també hi havia gent de Sarrià –que tothom sap que són formals– com en Roger Casero, l’Assumpció Vila, en Josep Turbau, l’alcalde Pichardo o el pintor Coromines. Fins i tot hi havia algun fill adoptiu de Salt, com el venerable senyor Torramadé amb una pancarta per a ell tot sol. De cop i volta la manifestació es va començar a moure i em vaig sentir abduït pel remolí. Els carrers s’obrien com flors en primavera i semblaven fets a mida per ser recorreguts a peu, i la ciutat, sobtadament, prenia un sentit raonable, la calçada servia per alguna cosa més que per ser solcada per vehicles pudents. Els uns als altres ens miràvem sense rancúnia, com si tots vinguéssim del mateix lloc i anéssim cap al mateix destí. Però en aquesta vida els moments de glòria sempre duren poc, com la neu que cau algun dia d’hivern, com l’arc al cel després d’un matí de pluja, com el vol d’un ocell rar entre els arbres. La manifestació em va deixar a prop de casa i els vaig acabar de veure passar des de la vorera. De lluny una noia em va mirar i, com dient adéu, alçà una bandera negra i vermella. Després res. Simplement els automòbils van començar a circular i la gent omplí novament les voreres. Alguna cosa em mantingué palplantat durant una estona allà mateix, fins que una mena de buidor em va fer comprendre que ja no hi havia res a fer i vaig mirar cap al cel, tot desitjant que tornessin de nou –dissabte vinent– nuvolades de pluja fresca sobre la nostra ciutat.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…