Ves al contingut principal

La Conxorxa dels enzes


Encara que de tant en tant ens agradi presumir d’excepcionalitats, Girona és una ciutat normal. Tenim una part vella i una part nova, edificis singulars i blocs de ciment avorrits, com a tot arreu. Tenim mar i tenim muntanya, terres de regadiu i de secà. Girona és un microcosmos, un compendi exhaustiu del que hi ha de bo i de dolent sota la capa del cel, ens agradi o no.
La gent de Girona no destaquem especialment en cap activitat humana, en general podem dir que naveguem a mitja altura. Tenim individus fora de sèrie, que es distingeixen del comú dels mortals, però són pocs i mal avinguts; la majoria som éssers vulgars que caminem amb el cap cot per carrers empedrats de banalitats, com l’Ignatius J. Reilly, el protagonista de La conxorxa dels enzes, que es passeja pels carrers de Nova Orleans. Políticament parlant podem dir també que tenim una mica de cada cosa: gent de dretes i d’esquerres, nacionalistes i no nacionalistes, republicans i no republicans, radicals i moderats; tendències polítiques representades, en la nostra ciutat i a les comarques que ens envolten, de manera semblant a la resta del país. Fins i tot podem dir que a casa nostra també tenim gent del PP. I són persones normals, que es passegen pel carrer caminant sobre dues potes, que parlen la nostra pròpia llengua i que somriuen amb el mateix somriure d’enze que ens caracteritza a tots plegats a primera hora del matí. Però la gent del PP són especials, és innegable. Pertanyen a una facció de la nostra naturalesa política incompatible amb aquest país, amb la nostra cultura i amb el sistema democràtic en general. Són autoritaris, reaccionaris, ultraconservadors i ultracatòlics. Són l’anticoagulant de la realitat; però ells insisteixen i projecten sobre nosaltres el seu somriure d’enze durant tot el dia, un somriure que és com una mena de missatge: «Jo sóc com tu, el Partit Popular és només l’etiqueta que m’han etzibat; no et preocupis, perquè somric com tu». Però tots sabem que el seu somriure és només la ganyota esbiaixada de qui es creu en possessió d’una veritat absoluta, una veritat eterna que acabarà imposant-se malgrat tot. Ells saben, des de fa mil·lennis, que la terra és plana i que tot l’univers gira al seu voltant. Nosaltres, la resta de mortals, som només una espècie de progres que es passegen temporalment amb les seves mentides a la motxilla pels carrers empedrats de la història, una història que únicament ells tenen dret a escriure.
La gent del PP gironí somriu, però els seus cabdills ens deixen anar cada dia la seva ràbia. Quan volem parlar de la memòria històrica, el diputat Martínez Pujalte ens diu que ja tornem a treure l’avi a passejar; quan els recordem els seus errors –tràgics–, l’Aznar ens respon que érem nosaltres els que anàvem errats. Ells no han de demanar perdó per res, només faltaria, som tots els altres els que ens hem conjurat contra ells. La veritat està al seu costat, i si no, pobra d’ella!
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…