Ves al contingut principal

La Conxorxa dels enzes


Encara que de tant en tant ens agradi presumir d’excepcionalitats, Girona és una ciutat normal. Tenim una part vella i una part nova, edificis singulars i blocs de ciment avorrits, com a tot arreu. Tenim mar i tenim muntanya, terres de regadiu i de secà. Girona és un microcosmos, un compendi exhaustiu del que hi ha de bo i de dolent sota la capa del cel, ens agradi o no.
La gent de Girona no destaquem especialment en cap activitat humana, en general podem dir que naveguem a mitja altura. Tenim individus fora de sèrie, que es distingeixen del comú dels mortals, però són pocs i mal avinguts; la majoria som éssers vulgars que caminem amb el cap cot per carrers empedrats de banalitats, com l’Ignatius J. Reilly, el protagonista de La conxorxa dels enzes, que es passeja pels carrers de Nova Orleans. Políticament parlant podem dir també que tenim una mica de cada cosa: gent de dretes i d’esquerres, nacionalistes i no nacionalistes, republicans i no republicans, radicals i moderats; tendències polítiques representades, en la nostra ciutat i a les comarques que ens envolten, de manera semblant a la resta del país. Fins i tot podem dir que a casa nostra també tenim gent del PP. I són persones normals, que es passegen pel carrer caminant sobre dues potes, que parlen la nostra pròpia llengua i que somriuen amb el mateix somriure d’enze que ens caracteritza a tots plegats a primera hora del matí. Però la gent del PP són especials, és innegable. Pertanyen a una facció de la nostra naturalesa política incompatible amb aquest país, amb la nostra cultura i amb el sistema democràtic en general. Són autoritaris, reaccionaris, ultraconservadors i ultracatòlics. Són l’anticoagulant de la realitat; però ells insisteixen i projecten sobre nosaltres el seu somriure d’enze durant tot el dia, un somriure que és com una mena de missatge: «Jo sóc com tu, el Partit Popular és només l’etiqueta que m’han etzibat; no et preocupis, perquè somric com tu». Però tots sabem que el seu somriure és només la ganyota esbiaixada de qui es creu en possessió d’una veritat absoluta, una veritat eterna que acabarà imposant-se malgrat tot. Ells saben, des de fa mil·lennis, que la terra és plana i que tot l’univers gira al seu voltant. Nosaltres, la resta de mortals, som només una espècie de progres que es passegen temporalment amb les seves mentides a la motxilla pels carrers empedrats de la història, una història que únicament ells tenen dret a escriure.
La gent del PP gironí somriu, però els seus cabdills ens deixen anar cada dia la seva ràbia. Quan volem parlar de la memòria històrica, el diputat Martínez Pujalte ens diu que ja tornem a treure l’avi a passejar; quan els recordem els seus errors –tràgics–, l’Aznar ens respon que érem nosaltres els que anàvem errats. Ells no han de demanar perdó per res, només faltaria, som tots els altres els que ens hem conjurat contra ells. La veritat està al seu costat, i si no, pobra d’ella!
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…