Ves al contingut principal

La batalla de la memòria


Els lectors som el que llegim, en el moment en què ho llegim. La setmana passada, per exemple, em sentia ciutadà albanès, tot llegint Crònica de la ciutat de pedra d’Ismail Kadaré, però aquesta setmana, en canvi, sóc un sofert habitant de la ciutat del Tàmesi, visc entre les runes del Londres bombardejat pels avions de la Luftwaffe i pateixo per les restriccions dels productes més bàsics. La lectura del dietari de guerra de George Orwell m’aporta totes aquestes experiències i alguna més.
Orwell és un d’aquells escriptors que ens va deixar grans obres, però que va morir abans d’hora; probablement per això, els seus editors de tant en tant han de gratar en els seus escrits més banals per trobar-hi un material publicable que satisfaci l’interès dels seus seguidors, que som uns quants. En aquest cas es tracta d’uns diaris que va escriure entre maig de 1940 i novembre de 1942, o sigui, entre l’inici de la caiguda de França i el punt més àlgid de la campanya de Rússia. L’escriptor anglès descriu dia a dia les seves experiències en els refugis i els seus intents frustrats d’allistar-se a l’exèrcit. Gairebé a la meitat, una vegada passat el període més negre dels bombardejos sobre Londres, Orwell recapitula i es rellegeix ell mateix les entrades dels mesos anteriors, sorprenent-se d’haver viscut en una època tan recent uns esdeveniments decisius de la història del seu país i de no haver-ne estat del tot conscient. Mentre se succeïen els combats sobre el cel de la seva ciutat, ell es preocupava de plantar patates en un petit hortet. Mentre Winston Churchill definia aquella batalla amb allò de «Mai tan pocs han fet tant per tanta gent i a tan alt preu», l’Orwell dormia a l’estació de Picadilly Circus i s’escandalitzava del poc interès que mostraven els seus conciutadans per les notícies de la guerra. Una manca d’interès que, d’altra banda, els va salvar de mals majors; probablement un poble menys flegmàtic hauria sucumbit d’histerisme sota el xiulet de les bombes alemanyes.
Però el que li passava a Orwell en general també ens passa a nosaltres, molt poques vegades som conscients de viure esdeveniments històrics crucials, només els sabem reconèixer una vegada ja passats. Únicament uns fets determinats tots convenim haver-los viscut a plena consciència, són aquells dies que hem guardat amb precisió fotogràfica i que pertanyen a l’imaginari col·lectiu. Per exemple: el 23-F. Tots els que vam viure aquell dia recordem minut a minut converses i esdeveniments, que per altres poden ser vulgars, però que per nosaltres són peces valuoses d’informació. Ara em penedeixo de no haver escrit un dietari com va fer l’Orwell, o com fa en Quim Nadal, encara que sigui a risc –tal com deia l’autor britànic– d’acabar, tard o d’hora, escrivint el nostre propi epitafi.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…