Ves al contingut principal

La batalla de la memòria


Els lectors som el que llegim, en el moment en què ho llegim. La setmana passada, per exemple, em sentia ciutadà albanès, tot llegint Crònica de la ciutat de pedra d’Ismail Kadaré, però aquesta setmana, en canvi, sóc un sofert habitant de la ciutat del Tàmesi, visc entre les runes del Londres bombardejat pels avions de la Luftwaffe i pateixo per les restriccions dels productes més bàsics. La lectura del dietari de guerra de George Orwell m’aporta totes aquestes experiències i alguna més.
Orwell és un d’aquells escriptors que ens va deixar grans obres, però que va morir abans d’hora; probablement per això, els seus editors de tant en tant han de gratar en els seus escrits més banals per trobar-hi un material publicable que satisfaci l’interès dels seus seguidors, que som uns quants. En aquest cas es tracta d’uns diaris que va escriure entre maig de 1940 i novembre de 1942, o sigui, entre l’inici de la caiguda de França i el punt més àlgid de la campanya de Rússia. L’escriptor anglès descriu dia a dia les seves experiències en els refugis i els seus intents frustrats d’allistar-se a l’exèrcit. Gairebé a la meitat, una vegada passat el període més negre dels bombardejos sobre Londres, Orwell recapitula i es rellegeix ell mateix les entrades dels mesos anteriors, sorprenent-se d’haver viscut en una època tan recent uns esdeveniments decisius de la història del seu país i de no haver-ne estat del tot conscient. Mentre se succeïen els combats sobre el cel de la seva ciutat, ell es preocupava de plantar patates en un petit hortet. Mentre Winston Churchill definia aquella batalla amb allò de «Mai tan pocs han fet tant per tanta gent i a tan alt preu», l’Orwell dormia a l’estació de Picadilly Circus i s’escandalitzava del poc interès que mostraven els seus conciutadans per les notícies de la guerra. Una manca d’interès que, d’altra banda, els va salvar de mals majors; probablement un poble menys flegmàtic hauria sucumbit d’histerisme sota el xiulet de les bombes alemanyes.
Però el que li passava a Orwell en general també ens passa a nosaltres, molt poques vegades som conscients de viure esdeveniments històrics crucials, només els sabem reconèixer una vegada ja passats. Únicament uns fets determinats tots convenim haver-los viscut a plena consciència, són aquells dies que hem guardat amb precisió fotogràfica i que pertanyen a l’imaginari col·lectiu. Per exemple: el 23-F. Tots els que vam viure aquell dia recordem minut a minut converses i esdeveniments, que per altres poden ser vulgars, però que per nosaltres són peces valuoses d’informació. Ara em penedeixo de no haver escrit un dietari com va fer l’Orwell, o com fa en Quim Nadal, encara que sigui a risc –tal com deia l’autor britànic– d’acabar, tard o d’hora, escrivint el nostre propi epitafi.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

La policia

(A Jaume Curbet Hereu, in memoriam)

La paraula «policia», igual que «política», provenen del mot que en grec clàssic s’usava per a designar la ciutat: «polis». La democràcia, tal com l’entenem al segle XXI, no seria possible sense la policia ni sense la justícia. La policia és una eina democràtica cabdal, és la força necessària que fa prevaldre la llei, sense la qual no hi hauria justícia, ni possibilitat d’exercir les llibertats més elementals. Els que encara tenim memòria del règim anterior, al qual es qualifica entre altres coses d’estat policial, recordem precisament la policia d’aquella època com una ombra llunyana, que només apareixia físicament quan alguna cosa no funcionava al seu gust. Solament s’apercebia la sempre temuda presència de la Guardia Civil a les zones rurals, els agents de trànsit en algunes carreteres i els «urbanos» palplantats a les cantonades assolellades durant els dies freds d’hivern. La policia, tal com la coneixem al nostre país, és gairebé un invent posteri…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…