Ves al contingut principal

La batalla de la memòria


Els lectors som el que llegim, en el moment en què ho llegim. La setmana passada, per exemple, em sentia ciutadà albanès, tot llegint Crònica de la ciutat de pedra d’Ismail Kadaré, però aquesta setmana, en canvi, sóc un sofert habitant de la ciutat del Tàmesi, visc entre les runes del Londres bombardejat pels avions de la Luftwaffe i pateixo per les restriccions dels productes més bàsics. La lectura del dietari de guerra de George Orwell m’aporta totes aquestes experiències i alguna més.
Orwell és un d’aquells escriptors que ens va deixar grans obres, però que va morir abans d’hora; probablement per això, els seus editors de tant en tant han de gratar en els seus escrits més banals per trobar-hi un material publicable que satisfaci l’interès dels seus seguidors, que som uns quants. En aquest cas es tracta d’uns diaris que va escriure entre maig de 1940 i novembre de 1942, o sigui, entre l’inici de la caiguda de França i el punt més àlgid de la campanya de Rússia. L’escriptor anglès descriu dia a dia les seves experiències en els refugis i els seus intents frustrats d’allistar-se a l’exèrcit. Gairebé a la meitat, una vegada passat el període més negre dels bombardejos sobre Londres, Orwell recapitula i es rellegeix ell mateix les entrades dels mesos anteriors, sorprenent-se d’haver viscut en una època tan recent uns esdeveniments decisius de la història del seu país i de no haver-ne estat del tot conscient. Mentre se succeïen els combats sobre el cel de la seva ciutat, ell es preocupava de plantar patates en un petit hortet. Mentre Winston Churchill definia aquella batalla amb allò de «Mai tan pocs han fet tant per tanta gent i a tan alt preu», l’Orwell dormia a l’estació de Picadilly Circus i s’escandalitzava del poc interès que mostraven els seus conciutadans per les notícies de la guerra. Una manca d’interès que, d’altra banda, els va salvar de mals majors; probablement un poble menys flegmàtic hauria sucumbit d’histerisme sota el xiulet de les bombes alemanyes.
Però el que li passava a Orwell en general també ens passa a nosaltres, molt poques vegades som conscients de viure esdeveniments històrics crucials, només els sabem reconèixer una vegada ja passats. Únicament uns fets determinats tots convenim haver-los viscut a plena consciència, són aquells dies que hem guardat amb precisió fotogràfica i que pertanyen a l’imaginari col·lectiu. Per exemple: el 23-F. Tots els que vam viure aquell dia recordem minut a minut converses i esdeveniments, que per altres poden ser vulgars, però que per nosaltres són peces valuoses d’informació. Ara em penedeixo de no haver escrit un dietari com va fer l’Orwell, o com fa en Quim Nadal, encara que sigui a risc –tal com deia l’autor britànic– d’acabar, tard o d’hora, escrivint el nostre propi epitafi.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…