Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: febrer, 2007

La Jonquera mon amour

Vostè segur que fa temps que no baixa fins a la Jonquera, perquè per anar-hi se n’ha de tenir ganes. Generalment passem per l’autopista i, si no ets camioner, macarró o empresari de l’hostaleria o de la construcció, allà no hi tens res a fer. Hi ha pobles que viuen castigats constantment pels avatars de la història i de la geografia. Aquest és el cas de la Jonquera, un poble que fou de l’Alt Empordà i que ara no és res més que una pústula purulenta en el cul de Catalunya.
Supermercats d’alcohol, botigues de tabacs, sex shops, bars de meuques i cases de putes. Tot un decorat que sembla més aviat de l’oest americà que de l’Europa neta i civilitzada del segle XXI. Què han fet les administracions aquests darrers anys a la Jonquera? On han anat a parar els diners dels contribuents? La frontera sempre ha estat refugi de gent sospitosa i a la Jonquera, ens agradi o no, hi continua havent frontera, una frontera polsosa, escrostonada i bruta, amb policies malgirbats i dubtosos que no sé què bu…

La batalla de la memòria

Els lectors som el que llegim, en el moment en què ho llegim. La setmana passada, per exemple, em sentia ciutadà albanès, tot llegint Crònica de la ciutat de pedra d’Ismail Kadaré, però aquesta setmana, en canvi, sóc un sofert habitant de la ciutat del Tàmesi, visc entre les runes del Londres bombardejat pels avions de la Luftwaffe i pateixo per les restriccions dels productes més bàsics. La lectura del dietari de guerra de George Orwell m’aporta totes aquestes experiències i alguna més.
Orwell és un d’aquells escriptors que ens va deixar grans obres, però que va morir abans d’hora; probablement per això, els seus editors de tant en tant han de gratar en els seus escrits més banals per trobar-hi un material publicable que satisfaci l’interès dels seus seguidors, que som uns quants. En aquest cas es tracta d’uns diaris que va escriure entre maig de 1940 i novembre de 1942, o sigui, entre l’inici de la caiguda de França i el punt més àlgid de la campanya de Rússia. L’escriptor anglès des…

La Conxorxa dels enzes

Encara que de tant en tant ens agradi presumir d’excepcionalitats, Girona és una ciutat normal. Tenim una part vella i una part nova, edificis singulars i blocs de ciment avorrits, com a tot arreu. Tenim mar i tenim muntanya, terres de regadiu i de secà. Girona és un microcosmos, un compendi exhaustiu del que hi ha de bo i de dolent sota la capa del cel, ens agradi o no.
La gent de Girona no destaquem especialment en cap activitat humana, en general podem dir que naveguem a mitja altura. Tenim individus fora de sèrie, que es distingeixen del comú dels mortals, però són pocs i mal avinguts; la majoria som éssers vulgars que caminem amb el cap cot per carrers empedrats de banalitats, com l’Ignatius J. Reilly, el protagonista de La conxorxa dels enzes, que es passeja pels carrers de Nova Orleans. Políticament parlant podem dir també que tenim una mica de cada cosa: gent de dretes i d’esquerres, nacionalistes i no nacionalistes, republicans i no republicans, radicals i moderats; tendències…

El mercat, les disfresses i les mares

La meva mare sempre em deia que era un desordenat; no deixava mai res en el seu lloc: els mitjons bruts sobre la taula, la bossa amb els llibres de col·legi sota el llit, el tap del xampú obert i la capsa de les sabates mal tapada. Ara, cada dia, quan passo davant del mercat del Lleó i veig aquella silueta de caixa esguerrada, recordo tots els retrets de la meva mare i penso inevitablement en les progenitores dels arquitectes que van executar la reforma d’aquest emblemàtic i castigat edifici avantguardista, construït l’any 1944 per Ricard Giralt.
Però, pel que veig, a dins del mercat, el record de les mares d’aquests moderns representants de la nova arquitectura, està també sempre present. Tant a l’hivern com a l’estiu, quan s’obren les portes automàtiques que donen a la cara nord de l’edifici, entren bafarades de tramuntana que deixen garratibat més d’un i acaben d’assecar el bacallà si és que no ho estava prou. Malgrat tot la gent del mercat són alegres de mena, la convivència diària…

La manifestació

He descobert que manifestar-se és una bona manera de passar la tarda del dissabte. En principi no en sabia res, tan sols alguna informació al diari i poca cosa més; pel cel acabaven de passar quatre núvols, deixant caure algunes gotes de pluja que havien acabat d’amalgamar la gent i els automòbils en una mateixa massa grisa.
M’hi va atreure l’olor de les banderes i la remor mecànica d’un megàfon, endolcida per una veu de noia. Darrere de les furgonetes dels Mossos el paisatge canviava completament, el carrer es veia ocupat per una munió de joves que s’havien agombolat al voltant d’una idea. La idea s’expandia en forma de consignes que recorrien la multitud com una mena d’onades concèntriques. La majoria eren jovenalla amb cara d’inconformistes i vagament anarquitzants, tots ells es confessaven terroristes i cridaven la paraula «llibertat», que en boca seva semblava el més insolent dels conceptes. Però també hi havia gent de Sarrià –que tothom sap que són formals– com en Roger Casero, l…

Maria Rosa Puig

La vàlua d’una ciutat es mesura en funció de moltes variables. Les estadístiques ens atabalen contínuament amb dades de tota mena, quantitats absolutes i relatives, percentatges, gràfiques i piràmides de població. A vegades pensem que les ciutats són poca cosa més que els catàlegs de patrimoni, els registres del cadastre i els llibres d’empadronament. Però les ciutats són sobretot la gent que les habita, que, en general, són gent corrent, que treballa, que estudia, que es passeja, que espera i que contempla el passar dels núvols sobre el seu cap.
Salt és una d’aquestes ciutats que ho té clar i, per demostrar-ho, de tant en tant ens mostra els seus fills més preuats, honorant-los amb el mateix respecte que se’ls deu als pares. La Maria Rosa Puig i Dalmau és des d’ara filla predilecta d’aquesta vila, és una dona que s’estima els llibres i no contenta amb tots els que té, de tant en tant també n’escriu. La Rosa va començar l’any 1987 amb un volum de narracions històriques de Salt i des d’…

La vida fàcil

Vivim en una bassa d’oli. Sortim al carrer sota un cel blau que omple tot l’espai infinit –entre les Gavarres i Rocacorba– i comprovem astorats que només trenca l’harmonia geomètrica de l’horitzó algun campanar en restauració, uns quants blocs de pisos impertinents o el caprici modernista d’un arquitecte centenari. Als gironins la vida ens somriu i si no fos per unes quantes coses sense importància que ens volen amargar l’existència, la vida seria per a nosaltres com un llarg riu tranquil.
Però els gironins no sabem històries de rius tranquils, perquè els nostres rius sempre han estat impredictibles i això ens obliga a sortir al carrer amb una sèrie de recels endèmics. En primer lloc ens amarguen la vida les notícies, o sigui tot aquell reguitzell de coses que passen pel món i que la tele, la ràdio i els diaris s’entesten a explicar-nos, com si fos més important –posem per cas– que el problema de l’aparcament a l’Eixample o el soroll de les granotes, en època de zel, al Parc de les Ca…

Madrid-Girona

La geografia sembla que hauria de ser una ciència immutable, però de fet ve a ser tan canviant i voluble com ho és també la voluntat dels humans. De petit m’explicaven que Madrid era molt lluny, gairebé tan lluny com la capital d’un imperi en els seus temps de major glòria. O sigui, la mateixa distància que hi podia haver hagut entre la capital del tsars i la colònia penitenciària de Sakhalin.
A Madrid hi regnava un cabdill impertorbable, que es deixava retratar de perfil en les monedes de cinc duros. Però finalment aquell paisatge en blanc i negre es va trencar, per deixar pas a un món acolorit i permanentment en marxa. Madrid va esdevenir com una mena de postal almodovariana més propera i més llunyana alhora, perquè per anar a la capital del Regne s’havia de passar abans sempre per la ciutat comtal. Barcelona va prendre el lloc a Madrid i el centre es desplaçà a gran velocitat, com una bola de neu immensa pel caient de la muntanya. Entre una cosa i l’altra no vaig tenir mai l’oportun…