Ves al contingut principal

La cultura local


Hi ha qui es pensa que la cultura omple els carrers de la seva ciutat de la mateixa manera que l’aigua es passeja, amb una contenció nerviüda, pels canals de Venecia. Hi ha qui creu que la cultura és com una mena de perill, sobretot quan té tendència a pujar de nivell. S’han d’alçar dics, s’han de contenir les riuades.
Però realment resulta que la cultura és un bé escàs: s’ha de cuidar, s’ha d’animar i, sobretot s’ha de promocionar. I tot això vol dir diners i ganes. Si es tracta de grans inversions les institucions locals solen trobar fàcilment tant d’una cosa com de l’altra, però quan la qüestió és tapar forats o fer tasques de manteniment la cosa canvia i les autoritats tornen a pensar, amb mentalitat veneciana, que l’aigua –més neta o més bruta– continuarà passant per sempre sota els ponts d’una ciutat eterna.
Deia André Malraux que “la cultura no és hereditària, es conquesta”. El problema de la cultura, al contrari que altres aspectes de la vida social i econòmica d’un ciutat –sobretot d’una ciutat petita– és que no és un negoci rentable i si no fos per les institucions, el nivell cultural ciutadà cauria fins a zero. Vostès s’imaginen –per posar un exemple– una empresa privada que es dediqués a construir i a explotar biblioteques? O, més ben plantejat: s’imaginen vostès quina mena de biblioteques construiria i gestionaria una empresa privada si depengués pura i simplement dels “clients potencials”?
Desenganyem-nos, sense la iniciativa pública no hi hauria biblioteques, ni arxius, ni museus, ni centres cívics, ni teatres, ni auditoris, ni res de res. Per no haver no hi hauria ni historiadors, ni filòlegs, perquè tots depenen de les institucions com de la mamella que els dóna de mamar. Però aquest no és el problema, el problema és que a vegades la llet surt agre i la gent prefereix dedicar-se a altres coses que, a fi de comptes, estan més ben pagades i, a més, per les quals no han d’anar demanant perdó per les cantonades.
Les ciutats petites també han d’acabar entenent que no són res per elles mateixes, que la cultura s’ha de cultivar en jardins més grans, la qual cosa no vol dir que s’hagi de viure amb un cordó umbilical permanentment unit a la capital, sinó que les ciutats s’han d’agrupar en formacions regionals que permetin aquest cultiu cooperativista. La Generalitat, després de més d’un quart de segle d’existència democràtica, no han tingut el valor d’organitzar el país de manera que això sigui possible, però aquesta ineficàcia de la principal institució de Catalunya no pot servir d’excusa per deixar morir d’inanició a les cultures petites.
A hores d’ara cal que les institucions locals comencin a plantejar-se la possibilitat de construir unes infrastructures polítiques que permetin canalitzar l’aigua de la cultura local, més enllà dels aiguamolls del localisme estèril. Bàsicament només és un problema de voluntat personal i política. Ara encara hi som a temps, però ben aviat ja serà massa tard. Les ciutats que deixen de creure en la cultura acaben desapareixent diluïdes en els colors de quadricromia d’una postal que finalment només compren quatre turistes despistats.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…