Ves al contingut principal

La cultura local


Hi ha qui es pensa que la cultura omple els carrers de la seva ciutat de la mateixa manera que l’aigua es passeja, amb una contenció nerviüda, pels canals de Venecia. Hi ha qui creu que la cultura és com una mena de perill, sobretot quan té tendència a pujar de nivell. S’han d’alçar dics, s’han de contenir les riuades.
Però realment resulta que la cultura és un bé escàs: s’ha de cuidar, s’ha d’animar i, sobretot s’ha de promocionar. I tot això vol dir diners i ganes. Si es tracta de grans inversions les institucions locals solen trobar fàcilment tant d’una cosa com de l’altra, però quan la qüestió és tapar forats o fer tasques de manteniment la cosa canvia i les autoritats tornen a pensar, amb mentalitat veneciana, que l’aigua –més neta o més bruta– continuarà passant per sempre sota els ponts d’una ciutat eterna.
Deia André Malraux que “la cultura no és hereditària, es conquesta”. El problema de la cultura, al contrari que altres aspectes de la vida social i econòmica d’un ciutat –sobretot d’una ciutat petita– és que no és un negoci rentable i si no fos per les institucions, el nivell cultural ciutadà cauria fins a zero. Vostès s’imaginen –per posar un exemple– una empresa privada que es dediqués a construir i a explotar biblioteques? O, més ben plantejat: s’imaginen vostès quina mena de biblioteques construiria i gestionaria una empresa privada si depengués pura i simplement dels “clients potencials”?
Desenganyem-nos, sense la iniciativa pública no hi hauria biblioteques, ni arxius, ni museus, ni centres cívics, ni teatres, ni auditoris, ni res de res. Per no haver no hi hauria ni historiadors, ni filòlegs, perquè tots depenen de les institucions com de la mamella que els dóna de mamar. Però aquest no és el problema, el problema és que a vegades la llet surt agre i la gent prefereix dedicar-se a altres coses que, a fi de comptes, estan més ben pagades i, a més, per les quals no han d’anar demanant perdó per les cantonades.
Les ciutats petites també han d’acabar entenent que no són res per elles mateixes, que la cultura s’ha de cultivar en jardins més grans, la qual cosa no vol dir que s’hagi de viure amb un cordó umbilical permanentment unit a la capital, sinó que les ciutats s’han d’agrupar en formacions regionals que permetin aquest cultiu cooperativista. La Generalitat, després de més d’un quart de segle d’existència democràtica, no han tingut el valor d’organitzar el país de manera que això sigui possible, però aquesta ineficàcia de la principal institució de Catalunya no pot servir d’excusa per deixar morir d’inanició a les cultures petites.
A hores d’ara cal que les institucions locals comencin a plantejar-se la possibilitat de construir unes infrastructures polítiques que permetin canalitzar l’aigua de la cultura local, més enllà dels aiguamolls del localisme estèril. Bàsicament només és un problema de voluntat personal i política. Ara encara hi som a temps, però ben aviat ja serà massa tard. Les ciutats que deixen de creure en la cultura acaben desapareixent diluïdes en els colors de quadricromia d’una postal que finalment només compren quatre turistes despistats.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…