Ves al contingut principal

El fil de la vida


Dorm suaument entre els braços de la seva mare. Ell no sap encara el que tots ja hem après i els seus ulls amb prou feines han arribat a albirar més enllà d’unes ombres confuses. El món simplement és tot just un concepte buit, una pregunta sense resposta o ni tan sols això, potser és una resposta i la pregunta ja vindrà després. Ell dorm sense pors ni recances, sense anhels, sense certeses i sense prejudicis. Tot està per fer i tot és possible. La seva mare és com un animal calent que respira amb el mateix ritme compassat dels desitjos i que batega amb un tam-tam que l’acomboia com una dolça cançó.
Néixer sempre és una feina feixuga, una aventura arriscada; viure és simplement una qüestió de rutines: obrir els ulls i mamar de la llet de la vida. Viure és plorar per no res, és sentir constantment impulsos sense sentit. La vida és un fil molt llarg que entra per la boca i que sembla que no s’hagi de trencar mai. La vida és un filament fràgil i entortolligadís, extremadament fi i lleugerament viscós, com el fil que teixeixen les aranyes, com la veu de les tietes que fan mitja, com el só agut de les ambulàncies que passen en la llunyania i que porten la mort en les seves entranyes.
El nen dorm sense saber que el temps passa, sense saber que algú ha donat corda als rellotges que marcaran per sempre el pas de les seves hores i dels seus dies. Ell encara no sap que el temps s’escola irremissiblement com l’aigua de la pluja pels embornals, no sap que el temps és com la neu al sol que es fon entre els brins d’herba; ell encara no sap que el temps és com les il·lusions menudes i com les esperances vanes.
Però néixer és sortir, és començar a ésser, més tard vindran les decepcions, la fred humida dels dies de febrer i l’escalfor esgotadora dels dies d’agost. Vindran les nits d’insomni i el soroll terrible dels telenotícies, l’olor agre de la decadència i el silenci definitiu del son etern, però mentrestant ell dorm suaument, com si només existís el fil daurat que el lliga a la vida.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Torna setembre

És una història que arrenca cada mes de juny, quan el sol ho comença a inundar tot d’una llum espessa i excessiva. A les viles els carrers es desertitzen i qualsevol esforç que fem es veu coronat per una taca de suor a la camisa. Es fa feixuc sobreviure i sobretot dormir, perquè les nits s’inunden de sorolls i la calor no minva. L’aire sembla l’aigua bruta d’una bassa, la respiració s’allarga i els pensaments s’escurcen. Quan arriba setembre t’adones que el temps torna a posar-se en moviment, sota les ales dels ocells que ja van desfilant. Les remors del passat i del futur ens aclaparen, els dies s’encongeixen i la foscor va guanyant la partida al sol. De cop i volta, a la botiga de la cantonada hi apareixen fruits més dolços i de tant en tant sorgeix una nuvolada en el cel, que taca d’humitats la vorera. Ens tornem a trobar amics pel carrer i junts cantem la lletania de l’«anar tirant». Però aquest any l’«anar tirant» se’ns fa diferent. Hem sentit el fètid alè del terror que ens encalç…