Ves al contingut principal

El fil de la vida


Dorm suaument entre els braços de la seva mare. Ell no sap encara el que tots ja hem après i els seus ulls amb prou feines han arribat a albirar més enllà d’unes ombres confuses. El món simplement és tot just un concepte buit, una pregunta sense resposta o ni tan sols això, potser és una resposta i la pregunta ja vindrà després. Ell dorm sense pors ni recances, sense anhels, sense certeses i sense prejudicis. Tot està per fer i tot és possible. La seva mare és com un animal calent que respira amb el mateix ritme compassat dels desitjos i que batega amb un tam-tam que l’acomboia com una dolça cançó.
Néixer sempre és una feina feixuga, una aventura arriscada; viure és simplement una qüestió de rutines: obrir els ulls i mamar de la llet de la vida. Viure és plorar per no res, és sentir constantment impulsos sense sentit. La vida és un fil molt llarg que entra per la boca i que sembla que no s’hagi de trencar mai. La vida és un filament fràgil i entortolligadís, extremadament fi i lleugerament viscós, com el fil que teixeixen les aranyes, com la veu de les tietes que fan mitja, com el só agut de les ambulàncies que passen en la llunyania i que porten la mort en les seves entranyes.
El nen dorm sense saber que el temps passa, sense saber que algú ha donat corda als rellotges que marcaran per sempre el pas de les seves hores i dels seus dies. Ell encara no sap que el temps s’escola irremissiblement com l’aigua de la pluja pels embornals, no sap que el temps és com la neu al sol que es fon entre els brins d’herba; ell encara no sap que el temps és com les il·lusions menudes i com les esperances vanes.
Però néixer és sortir, és començar a ésser, més tard vindran les decepcions, la fred humida dels dies de febrer i l’escalfor esgotadora dels dies d’agost. Vindran les nits d’insomni i el soroll terrible dels telenotícies, l’olor agre de la decadència i el silenci definitiu del son etern, però mentrestant ell dorm suaument, com si només existís el fil daurat que el lliga a la vida.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…