Ves al contingut principal

El fil de la vida


Dorm suaument entre els braços de la seva mare. Ell no sap encara el que tots ja hem après i els seus ulls amb prou feines han arribat a albirar més enllà d’unes ombres confuses. El món simplement és tot just un concepte buit, una pregunta sense resposta o ni tan sols això, potser és una resposta i la pregunta ja vindrà després. Ell dorm sense pors ni recances, sense anhels, sense certeses i sense prejudicis. Tot està per fer i tot és possible. La seva mare és com un animal calent que respira amb el mateix ritme compassat dels desitjos i que batega amb un tam-tam que l’acomboia com una dolça cançó.
Néixer sempre és una feina feixuga, una aventura arriscada; viure és simplement una qüestió de rutines: obrir els ulls i mamar de la llet de la vida. Viure és plorar per no res, és sentir constantment impulsos sense sentit. La vida és un fil molt llarg que entra per la boca i que sembla que no s’hagi de trencar mai. La vida és un filament fràgil i entortolligadís, extremadament fi i lleugerament viscós, com el fil que teixeixen les aranyes, com la veu de les tietes que fan mitja, com el só agut de les ambulàncies que passen en la llunyania i que porten la mort en les seves entranyes.
El nen dorm sense saber que el temps passa, sense saber que algú ha donat corda als rellotges que marcaran per sempre el pas de les seves hores i dels seus dies. Ell encara no sap que el temps s’escola irremissiblement com l’aigua de la pluja pels embornals, no sap que el temps és com la neu al sol que es fon entre els brins d’herba; ell encara no sap que el temps és com les il·lusions menudes i com les esperances vanes.
Però néixer és sortir, és començar a ésser, més tard vindran les decepcions, la fred humida dels dies de febrer i l’escalfor esgotadora dels dies d’agost. Vindran les nits d’insomni i el soroll terrible dels telenotícies, l’olor agre de la decadència i el silenci definitiu del son etern, però mentrestant ell dorm suaument, com si només existís el fil daurat que el lliga a la vida.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…