Ves al contingut principal

Diumenge a Sarrià


Sota la llum lletosa d’un diumenge d’hivern, el pont de l’Aigua sembla voler navegar sobre una jungla de canyissars, regats per l’aigua encalmada i dubtosa d’un riu de color bastard, salpebrat de pedres que, com en aquell Macondo de Cien años de soledad, semblen ous de dinosaure abandonats.
Per a un gironí de soca-rel creuar el Ter sempre ha estat una experiència mística, perquè el fet de travessar aquest riu significa dirigir-se cap al nord, cap allà on neixen els nostres anhels i els nostres somnis. Però anar cap al nord, en primer terme, és anar cap a Sarrià pel camí de França. Els automòbils passen pel riu sense aturar-se, sense mirar enrere, sense sentir la veu de la campana del Pont Major que els adverteix del perill, perquè a l’altre costat del riu hi ha un poble que treballa fins i tot un diumenge d’hivern.
Sarrià és un poble industriós que va viure d’esquena al riu que li dóna el nom, un poble que durant molts anys fou només un carrer, al qual el sol tan sols gosava il·luminar de través, entre la fumarada permanent de la Torras. Les seves cases alçades entre murs de rierencs serpentejaven a la vora d’un camí, solcat des de l’antigor per gent de tota mena. Però avui és diumenge i les dones caminen abrigades cap a missa d’onze, i els vells es passegen entre els nínxols del cementiri, i els avions volen baix per deixar anar la seva càrrega de viatgers sobre les pistes del camp de Vilobí. Avui és diumenge i el rellotge de l’ajuntament marca les hores amb un martelleig discret, com per no destorbar la pau dels que descansen o dels gironins que els visiten. Sota un cel blau de quadricromia, Sarrià sembla voler exercir amb fruïció el seu repòs dominical, però sorolls diversos demostren que els sarrianencs fins i tot aprofiten els dies de festa de guardar per avançar feina, a dins de les seves cases o a les hortes. Tots semblen voler fer honor a un poble que exhibeix amb orgull una serra de bastidor en el seu escut.
Una motocicleta insolent petardeja pel carrer del Firal, trenca el silenci en un poble on el silenci no sempre és possible. Sarrià va néixer en el camí i en el camí continua, encara que el Carrilet ja no pari a la Placeta i els forasters corrin amb els seus automòbils platejats per l’autovia o per l’autopista. Però avui és diumenge i a Can Llausàs hi ha gent que espera, i un gat para el sol arraulit en un balcó, i un Papà Noel despistat continua esperant el moment propici per deixar el seu sac de regals, i les campanes del Pont insisteixen d’ofici per cridar als de Girona que s’han perdut nord enllà.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…