Ves al contingut principal

Diumenge a Sarrià


Sota la llum lletosa d’un diumenge d’hivern, el pont de l’Aigua sembla voler navegar sobre una jungla de canyissars, regats per l’aigua encalmada i dubtosa d’un riu de color bastard, salpebrat de pedres que, com en aquell Macondo de Cien años de soledad, semblen ous de dinosaure abandonats.
Per a un gironí de soca-rel creuar el Ter sempre ha estat una experiència mística, perquè el fet de travessar aquest riu significa dirigir-se cap al nord, cap allà on neixen els nostres anhels i els nostres somnis. Però anar cap al nord, en primer terme, és anar cap a Sarrià pel camí de França. Els automòbils passen pel riu sense aturar-se, sense mirar enrere, sense sentir la veu de la campana del Pont Major que els adverteix del perill, perquè a l’altre costat del riu hi ha un poble que treballa fins i tot un diumenge d’hivern.
Sarrià és un poble industriós que va viure d’esquena al riu que li dóna el nom, un poble que durant molts anys fou només un carrer, al qual el sol tan sols gosava il·luminar de través, entre la fumarada permanent de la Torras. Les seves cases alçades entre murs de rierencs serpentejaven a la vora d’un camí, solcat des de l’antigor per gent de tota mena. Però avui és diumenge i les dones caminen abrigades cap a missa d’onze, i els vells es passegen entre els nínxols del cementiri, i els avions volen baix per deixar anar la seva càrrega de viatgers sobre les pistes del camp de Vilobí. Avui és diumenge i el rellotge de l’ajuntament marca les hores amb un martelleig discret, com per no destorbar la pau dels que descansen o dels gironins que els visiten. Sota un cel blau de quadricromia, Sarrià sembla voler exercir amb fruïció el seu repòs dominical, però sorolls diversos demostren que els sarrianencs fins i tot aprofiten els dies de festa de guardar per avançar feina, a dins de les seves cases o a les hortes. Tots semblen voler fer honor a un poble que exhibeix amb orgull una serra de bastidor en el seu escut.
Una motocicleta insolent petardeja pel carrer del Firal, trenca el silenci en un poble on el silenci no sempre és possible. Sarrià va néixer en el camí i en el camí continua, encara que el Carrilet ja no pari a la Placeta i els forasters corrin amb els seus automòbils platejats per l’autovia o per l’autopista. Però avui és diumenge i a Can Llausàs hi ha gent que espera, i un gat para el sol arraulit en un balcó, i un Papà Noel despistat continua esperant el moment propici per deixar el seu sac de regals, i les campanes del Pont insisteixen d’ofici per cridar als de Girona que s’han perdut nord enllà.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Tardor

A mesura que passen les setmanes, la línia que separa l’ombra de la llum es va difuminant, es fa menys concreta, menys abastable. Ja comencen a quedar lluny aquells dies en què el sol tallava a ganivet la nostra silueta damunt del paviment i els ocells traçaven línies definides entre el punt A i el punt B. Ara, uns esquitxos ataronjats apareixen en el paisatge, a la vora dels camins i entre el verd, encara, dels arbres, i els ocells ja volen a gran altura cap a un destí llunyà, que no està a l’abast de la nostra geografia quotidiana. El vent, quan bufa, ho fa d’una forma lineal, enllaçant amb una mena de teranyina misteriosa els campanars dels pobles que treuen el nas entre els turons. Les velles cases pairals van reprenent aquells tons i aquelles textures de closca de tortuga vella i els camps s’obren de solc en solc, com una mà que implora. Però la tardor, aquest temps que ara comencem a habitar, i més enllà d’alguna definició concreta, també és un sentiment, un estat d’ànim, una sen…