Ves al contingut principal

Dels dies i les nits


La nit és un interval de tenebres, un temps sense llum a causa de la rotació de la terra i durant el qual la vida en general hauria de parar i fer una pausa. Però els humans ens entestem a voler viure de nits amb igual energia –o més– de la que despleguem durant el dia.
Jo no he estat mai habitant de les nits. L’obscuritat sempre m’ha semblat un espai inhàbil, una espècie de temps mort que hem de passar sigui com sigui i que la millor manera possible de suportar-lo és dormint en un llit ben calentó. Suposo que em dec haver perdut coses molt importants i, fins i tot, he arribat a pensar que si no havia anat més enllà en aquesta vida és per culpa de no haver-me mogut més per les barres dels bars de nit, fent sentir la meva veu entre el brogit eixordador de les músiques enllaunades.
Les nits de borratxera t’envolten d’un glamour vitalista i juvenil, t’omplen d’experiències que els que vivim de dies no podrem obtenir mai. Tot el que es fa durant el dia són futileses, com una mena de batxillerat tediós que un ha d’estudiar per obligació. Les llicenciatures arriben a la una de la matinada i els màsters, a quarts de quatre. Resistir és viure, probablement per aquesta raó els moribunds esperen fins a les primeres clarors del dia per deixar anar el seu darrer alè; cal escurar fins al final la darrera dosi de morfina.
Les nits de Girona sempre m’han semblat un temps d’espera estabornidor; a mi tota la vida m’ha guanyat la son, els llençols m’atrauen igual que a Ulisses el cant de les sirenes. A vegades, quan estols de noctàmbuls cridaners trenquen la pau dels meus somnis penso que alguna cosa estic fent malament, tanta gent no pot equivocar-se, i que jo hauria d’estar també al mig del carrer cridant i rebentant papereres i guixant les parets i pixant per les cantonades. Això és vida!, i no estar-se al llit dormint com un animaló poruc.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…