Ves al contingut principal

Amer


El dia de Reis a Amer és tarda de quina. Els nens aprofiten per jugar amb les seves joguines noves i els grans fan la migdiada davant dels televisors, que llueixen aquí –com per tot arreu– la glòria infinita d’un món que sembla haver nascut només per ser televisat. El sol s’amaga ràpidament darrere de les muntanyes i els vells caminen sota els porxos de la plaça de la Vila o resseguint els carrers empedrats, mentre una campana escardalenca –potser del Monestir?– marca les hores d’un temps que passa, el temps d’un passat dispers i d’un futur en què encara tot està per veure.
Mentre el riu Brugent serpenteja com un cordill d’estopa per la vall d’Amer, sota els penya-segats de Sant Roc, els amerencs semblen voler dansar eternament una sardana en espiral, sense fi, que probablement vol ser l’espiral de la seva pròpia història. En una terra sacsejada pels volcans i els terratrèmols, per remences i segadors, per incendis i epidèmies, sembla lògic pensar que els seus joves vulguin fugir-ne. Potser per aquesta raó la carretera C-63 té un traç tan recte en el seu pas pel poble. Més enllà de l’olor característica que desprenen els pobles petits, Amer fa flaire de benzina i viu entre la remor constant d’automòbils encabritats que pugen cap a Olot o que baixen a Girona, pilotats per joves impacients, encegats per la creença que el futur no acabarà d’arribar mai si no es pitja l’accelerador a fons.
Però malgrat tot Amer és un poble discret, que viu entre els boscos de la incertesa i que nodreix en la seva ànima la llavor d’alguna cosa que sap perdurable. L’ànima d’aquest poble espurneja en els ulls d’un vell, que camina lentament, amb el cap enfonsat sobre els seus pensaments i que ens mira de reüll, amb la curiositat infinita de qui sap que encara no ho sap tot, perquè el dia de Reis a Amer és tarda de quina i tots els números encara no estan jugats.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…