Ves al contingut principal

Amer


El dia de Reis a Amer és tarda de quina. Els nens aprofiten per jugar amb les seves joguines noves i els grans fan la migdiada davant dels televisors, que llueixen aquí –com per tot arreu– la glòria infinita d’un món que sembla haver nascut només per ser televisat. El sol s’amaga ràpidament darrere de les muntanyes i els vells caminen sota els porxos de la plaça de la Vila o resseguint els carrers empedrats, mentre una campana escardalenca –potser del Monestir?– marca les hores d’un temps que passa, el temps d’un passat dispers i d’un futur en què encara tot està per veure.
Mentre el riu Brugent serpenteja com un cordill d’estopa per la vall d’Amer, sota els penya-segats de Sant Roc, els amerencs semblen voler dansar eternament una sardana en espiral, sense fi, que probablement vol ser l’espiral de la seva pròpia història. En una terra sacsejada pels volcans i els terratrèmols, per remences i segadors, per incendis i epidèmies, sembla lògic pensar que els seus joves vulguin fugir-ne. Potser per aquesta raó la carretera C-63 té un traç tan recte en el seu pas pel poble. Més enllà de l’olor característica que desprenen els pobles petits, Amer fa flaire de benzina i viu entre la remor constant d’automòbils encabritats que pugen cap a Olot o que baixen a Girona, pilotats per joves impacients, encegats per la creença que el futur no acabarà d’arribar mai si no es pitja l’accelerador a fons.
Però malgrat tot Amer és un poble discret, que viu entre els boscos de la incertesa i que nodreix en la seva ànima la llavor d’alguna cosa que sap perdurable. L’ànima d’aquest poble espurneja en els ulls d’un vell, que camina lentament, amb el cap enfonsat sobre els seus pensaments i que ens mira de reüll, amb la curiositat infinita de qui sap que encara no ho sap tot, perquè el dia de Reis a Amer és tarda de quina i tots els números encara no estan jugats.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…