Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2007

Temps

És com una mena d’humitat llefiscosa que es condensa sobre les ànimes cansades dels humans. És l’aparell que portem lligat al canell per recordar-nos constantment que mai serem del tot lliures. És el reflex suau del sol hivernal sobre els teulats pacients d’una ciutat vella. És la remor dels automòbils que passen, és una fulla que cau de l’arbre, és la criatura que neix entre les cames d’una dona, és un ocell que fuig i que potser no tornarà mai més.
És el dibuix d’un infant sobre la sorra, entre onada i onada. És la pregaria en una llengua en fase d’extinció, a un Déu que no existeix. És un pensament fortuït, és el record d’un petó en una nit d’estiu, és un arreveure amb llàgrimes als ulls, és el gust d’una poma, el soroll del vent que passa sobre els arbres, és un somni oblidat i el nom d’un amic esborrat definitivament de l’agenda. És un avió que aterra, un tren que parteix, un vaixell que costeja.
És un llibre oblidat i que malgrat tot recordes haver llegit. És la pudor d’un cubell …

Els 25 més escoltats en el meu Pot

Aquestes són a dia d'avui, les 25 cançons més escoltades en el meu Pot. S'accepten comentaris...

El freixe de Sant Damai

La Gran Enciclopèdia Catalana defineix el terme paisatge com una combinació dinàmica, i per tant inestable, d’elements diferenciats que actuen els uns sobre els altres. Això vol dir que no només pertanyen al paisatge les muntanyes, els rius, les valls i les planes, també el conformen les delicades construccions humanes, els núvols fugissers i el vent inquiet que commou imperceptiblement els brins d’herba, que malden entre les pedres tot esperant una pluja que no acaba mai d’arribar.
Tots formen part d’algun paisatge, però les nostres vides són només com una mena de pinzellada semitransparent, com una mica de vernís sobre l’oli d’un quadre que transcendeix molt més enllà de l’exigua existència dels mortals. Els grans arbres –per exemple–, quan no són víctimes de la mà inclement dels humans, viuen feliços centenars d’anys, estenent generosament les seves branques cap al cel, com una mà que demana, que proposa o que prega.
El freixe de Can Teixidor és –en aquest sentit– un arbre exemplar, …
«El Nadal a casa meva és com a mínim sis o set vegades més agradable que en qualsevol altre indret. Comencem a beure aviat, i quan la resta de la gent veu només un Santa Claus, nosaltres ja en veiem sis o set.»
(William Claude Fields)

Girona als fogons

Ara fa cinquanta anys Albert Camus va guanyar el premi Nobel de literatura. De la seva obra sempre m’ha agradat citar-ne una frase que es pot llegir a la primera pàgina de La pesta. Allà Camus ens diu que «una manera còmoda de conèixer una vila és intentar descobrir com la gent hi treballa, com hi estima i com hi mor». Sempre he pensat que per acabar-ho d’arrodonir falta entre el treballa i l’estima un com –i què– s’hi menja.
A Madrid, els que hi han estat, saben trobar restaurants on se serveixen excel·lents callos a la madrileña; a València s’hi poden menjar suculentes paelles; a Marsella els restaurants ofereixen als visitants multitud d’opcions per poder degustar bullabessa. Fins i tot a Brussel·les, als confins de la cultura gastronòmica, existeixen carrers sencers amb restaurants dedicats a les Moules frites, musclos amb patates fregides, l’únic plat amb el qual els belgues encara es poden sentir belgues.
Al nostre país, en canvi, ha fet furor de tal manera la nova cuina de les es…
«El Nadal ens dóna un sentiment de llar, de sostre, de terra, de nissaga i d’esperit. I ens dóna un punt d’humilitat de cendra per estimar un racó dintre l’espai.»
(Josep Maria de Sagarra - Poema de Nadal)
«La mesura del temps són els batecs del cor, i aquests moviments, amb l’acumulació de Nadals, perden força.»
(Josep Pla - Les hores)

Un futur amb vistes

Avui em plau explicar-vos una història molt llunyana. Fou un diumenge de desembre vora el Fluvià, sota aquella mena de cel gris que a l’Empordà presagia forçosament una nit de llevantada. La Nacional II apuntava cap a Bàscara com una fletxa que es dirigís cap al cor mateix d’un poble innocent. Els pobles menuts, que han viscut sempre a peu de carretera, contemplen impàvids la història com un continu inevitable: els cotxes que ja han passat, els que passen i els que encara han de passar.
Desafiant totes les inclemències del temps meteorològic, els figurants del pessebre vivent de Bàscara havien anat adoptant any rere any, des del 1973, la postura hieràtica i el gest eloqüent característics dels quadres religiosos populars. Precisament la mateixa postura i el mateix gest que va adoptar el règim, aquell plujós vint de desembre de 1973 en què l’almirall Luis Carrero Blanco va enlairar-se definitivament cap al cel del franquisme, un paradís reservat únicament als herois i als màrtirs.
Però e…
"(Génesi, 1) - La nostra història té, sobre moltes altres l'avantatge de poder començar des del principi".
(Umberto Eco - La ricerca de la lingua perfetta)

Devesa de formigó

La Devesa és un espai gironí castigat per les inclemències de la història i per la indiferència dels gironins. Poques ciutats del nostre país poden lluir una massa d’arbres centenaris en el centre mateix de la seva àrea urbana, glossats per tots els poetes, retratats per tots els pintors i fotografiats per tots els fotògrafs haguts i per haver. Els arbres de la Devesa, i la Devesa en el seu conjunt, són part inseparable del patrimoni de la ciutat.
I, malgrat tot, els gironins hem fet el possible per degradar-la, separant-la de l’entramat urbà per un cinturó espès d’automòbils fumejants, assecant les deus de les quals s’alimenten els arbres i construint edificacions de tota mena que després ha costat anys i panys derruir. Es va cometre, en el seu moment, l’error de construir-hi en un dels seus extrems l’edifici de la Fira de Girona, una Fira que si creix haurà de fer-ho a costa del parc i que si no ho fa acabarà morint-se d’esllanguiment. Un problema agreujat amb la posterior construcci…
«Hivern, Nadal, odia el Nadal.»
(Pep Prieto - La disfressa de l’indigent)

El gironí emprenyat

El Ter neix sense recances ni gravàmens entre les muntanyes glacials d’Ulldeter, baixa de puntetes pel Ripollès fins a trobar-se amb el Freser per encarar amb potència cap a la plana de Vic. Després gira vers les Guilleries, el Gironès i el Baix Empordà i quan per fi amara a la platja de Pals ja és un riu exhaust que ha de pugnar contra la maregassa per poder, finalment, lliurar la seva aiguada a un Mediterrani digne d’ofrenes més generoses.
L’aigua és un bé escàs que ens repartim alegrement com si les deus haguessin de brollar per sempre. Quan pel matí obrim l’aixeta ens pensem que el líquid raja en funció d’un dret inalienable que ens mereixem pel sol fet d’haver nascut i que la gespa dels jardins públics es manté verda gràcies als arbitris i als impostos. L’aigua, igual que la salut, només la trobem a faltar quan el metge ens diu: «Això vostè s’ho hauria d’haver fet mirar».
El mal del nostre riu ve de lluny, concretament de la resclosa del Pasteral on, des de l’any 1959, es desvien 8…

El llarg Nadal

La humanitat es va passar mitja vida a les fosques. Durant les llargues hores de les nits hivernals, fins que el senyor Edison va inventar la bombeta, les ciutats quedaven sumides en les tenebres. Històricament parlant, la foscor ha estat un niu de pors i d’angoixes, tots els mals sempre han sorgit del més profund de l’obscuritat. De nit regnaven les bruixes, els llops i els vampirs. Les famílies es refugiaven al voltant del caliu de la llar o d’una espelma exígua.
Durant els dies més foscos de l’hivern, sobretot en els països nòrdics, s’intentava conjurar aquestes pors amb tota mena d’il·luminacions rituals al voltant de les cases. El cristianisme adoptà automàticament aquestes pràctiques paganes i s’inventà el Nadal, per això, justament, Jesús –l’home-llum– neix durant la mitjanit de la nit més fosca de l’any. El Nadal és llum i, tradició cristiana o pagana, va bé recordar-ho durant un dia, o dos, o una setmana.
Després de 2.000 anys de desgast constant, amb el cristianisme ja de baix…

Un llibre afortunat

La literatura i la realitat no sempre van per camins coincidents, ni tan sols per vies paral·leles. La literatura conté en si mateixa la realitat que descriu i la realitat envolta i supera la literatura que engendra. La literatura vol imitar la realitat i transcendir-la. Però la realitat és obtusa i només es deixa estimar després de molt de temps de tempteig i de festeig. Només molt rarament es deixa prendre per un coup de foudre, per una fiblada d’amor.
Podríem dir que L’home més afortunat del món és un llibre, en forma de dietari, d’en Carles Ribas, que es passeja sense pudor pels ravals de la literatura, per carrers foscos, només sovintejats per escriptors indolents, periodistes disfressats i editors indigents. Però podríem dir també que L’home més afortunat del món és una paradoxa d’en Carles Ribas, en forma de llibre, que sembla contraria al comú sentir però que de fet és exacta, com només ho pot ser la literatura.
Aquest antiheroi de la narració d’en Carles Ribas és en el fons un …
"Creu l'autor que en tot conflicte entre la gramàtica i la vida, les persones de seny donaran sempre preferència a la vida."

(Joan Sales - Nota a Incerta glòria)
«Quan un veu com tracten els paquets a correus, es comprèn millor per què el Pare Noël els vol portar ell mateix.»
Marie-Lyse Aston (Gives-upon-Yvet, 1952)

Jo també sóc un dissident

Jo vaig néixer l’any de la revolució cubana, el 1959, concretament unes setmanes després de l’entrada dels barbuts a l’Havana. En aquella remota època, molt abans de la globalització, Cuba era una illa molt llunyana i encara ningú somiava anar-hi de vacances. Poca cosa en sabien els meus pares, més enllà de les ressonàncies tràgiques d’una guerra perduda dels besavis o de les més melancòliques d’alguna havanera cantada per mariners d’aigua dolça.
Amb el pas del temps va anar creixent entre nosaltres el mite d’una revolució justa, que lluitava contra l’imperialisme i que volia construir una societat nova, fonamentada –entre altres– en la figura del Che. Però el temps és implacable i, quaranta-nou anys després, ja res no és com abans. Ara la meva pàtria, la nostra pàtria, ja no és aquell indret on es podia lluitar per la revolució, sinó un lloc on encara s’ha de lluitar cada dia per la democràcia.
Cuba, com molts altres règims autoritaris sorgits al llarg de la primera meitat del segle XX…

Les fulles mortes

Girona és una ciutat d’arbres antics, potents i caducifolis. Quan arriba l’estació tardoral les voreres i els parterres s’omplen d’una fullareda groga que, amb el pas dels dies i de les setmanes, va agafant un color més fosc, marronós, el mateix color que finalment acaba prenent la matèria de tots els éssers vius en estat de descomposició. A Girona les fulles mortes, callades i fidels se t’enganxen a les sabates com els records més antics, com les sensacions més perdurables.
Hi ha ciutats que canvien de caràcter amb l’arribada de les primeres neus; Girona només pren sentit amb la caiguda de les primeres fulles, però sobretot quan arriben les tramuntanades de novembre i les escampa per tot arreu sense deixar cap racó sense el seu pilonet de fullaraca. Els escombriaires, gent culta i afrancesada, reciten versos de Jacques Prévert, agafant l’escombra talment com Yves Montand prenia el pal del micròfon: Oh!, m’agradaria tant que recordessis els dies feliços...
Les fulles mortes són tan o mé…
"L'educació és una arma de construcció massiva".
(Marjane Satrapi)

Acte de paciència

El mes d’agost de l’any 1967, un grup de gironins joves i aguerrits van decidir enfrontar-se amb l’establishment de l’època i van convocar un premi literari en català. En una ciutat ensopida, grisa i apocada, el fet fou tan memorable que la inèrcia d’aquella gloriosa empenta fou suficient per anar rodant durant quatre dècades prodigioses; entre les convulsions dels anys setanta, les il·lusions dels anys vuitanta, els èxits dels anys noranta i les decepcions dels anys zero.
Ara, amb una mostra a la Fontana d’Or, s’ha volgut rememorar tota aquesta història dels Bertrana, des d’aquell ja llunyà Estat d’excepció de Manuel de Pedrolo fins al desert d’enguany. La història dels Bertrana ha estat salpebrada de requadres en blanc, com en el joc de l’oca. Tots els llibres dels Bertrana, posats en filera, semblen com una mena de tauler acolorit, però al contrari que a l’oca, cada espai desert és un salt en el buit, una balda trencada.
Després de la inauguració de l’exposició, la fundació que organ…
"Apel·lar a la justícia poètica i a l’amor vertader en aquesta vida és com conduir un vaixell per alta mar en plena tempesta: la terra resta massa lluny i el far il·lumina massa poc, però, tot i això, ens hi dirigim, enfonsant-nos lentament i adonant-nos del fracàs."
(Carles Ribas - L'home més afortunat del món)

Crònica d'una presentació anunciada

Les presentacions de llibres, sobretot les que es fan a la Llibreria 22, sempre tenen un regust de xerrameca amical, entre bafarades de literatura i pudor de llibre nou. Els amics amb l’edat repapiegen i tendeixen a explicar batalletes, es repeteixen i acaben parlant únicament d’ells mateixos, com si el món donés voltes contínuament, com un planeta captiu al voltant del seu llombrígol. Igual que en El dia de la marmota, sembla que ens despertéssim de nou sempre en el mateix lloc i rodejats de les mateixes cares.
Els presentadors són animals caçats al vol i per les circumstàncies. S’asseuen sobre cadires inestables i –mentre en Guillem Terribes inicia l’acte– es miren entre ells amb cara de “què hi faig jo aquí? si el que volia era quedar-me a casa mirant la tele”. Els presentadors generalment sempre parlen bé del llibre i del seu autor. Llevat del cas d’en Ponç Puigdevall, del qual es pot esperar qualsevol cosa, pel presentador el llibre presentat és únic, irrepetible i altament recoma…

Estic cablejat

M’estic fent vell, me’n fa adonar el fet que cada vegada m’interessen més les pàgines d’economia dels diaris; deu ser que el color salmó s’adiu amb l’edat? El següent pas, em diuen, és obrir cada dia el diari per la pàgina de les esqueles. Fins aquí encara no hi he arribat, però tot és qüestió de temps.
L’altre dia, entre notícies gairebé surrealistes sobre la borsa i el preu dels cereals, em va cridar l’atenció un article on es comparava la velocitat de la informació a Internet en diversos països industrialitzats. Com en tot, el nostre país anava en el furgó de cua, però en aquest cas les diferències eren horroroses. Si aquesta velocitat de les dades per la xarxa fos comparable a la dels automòbils, diríem que a Espanya encara anem en un dos cavalls i que al Japó van amb reactors supersònics. La comparació és exacta perquè en el país del sol naixent la velocitat d’Internet és 44 (quaranta-quatre, per als de lletres) vegades més ràpida que a l’Estat Espanyol. La diferència és abismal. …

Gulliver

"La seva opinió era que qualsevol que pogués fer créixer dos brins d’herba o dues panotxes de blat de moro allà on abans només n’hi havia crescut una, prestava un gran servei a la humanitat i que, a més, aquesta feina era molt més essencial i valuosa per al seu país que no pas aquella que duien a terme tota la caterva de polítics junts."
(Jonathan Swift - Els viatges de Gulliver)

Els viatges de Gulliver ha estat traduït per Francesc Franciisco-Busquets i publicat per CCG Edicions

Eisenhower

En Just Casero una vegada va escriure un article premonitori que portava per títol “Jo, que moriré de càncer”. En realitat el que volia en aquell moment era cridar l’atenció i solidaritzar-se amb els malalts de càncer, en un moment en què ell ostentava precisament la responsabilitat de l’àrea de sanitat de la Diputació de Girona.
Seguint el seu exemple, en un primer moment vaig tenir la temptació de titular aquesta barretada amb un “Jo, que moriré d’Alzheimer”, però després del que va passar amb en Just no he volgut posar a prova el meu destí. Els humans, seguint tantes i antiquíssims costums, hem tractat d’amagar darrere de parets opaques aspectes de la nostra vida que, per altra banda, compartim amb tota la humanitat. Tots naixem de mare i arrosseguem tares d’alguna mena durant tota la nostra existència i al final ens morim de malalties mortals de necessitat. Aleshores què en traiem, d’amagar-ho? Hem de saber afrontar tota mena de reptes. Els metges inverteixen temps i esforços p…

La cultura

"La cultura és el fonament de la societat"
(Ferran Mascarell - lliçó inaugural de Giroscopi)

La cultura i el territori

En el volum tercer de la seva obra completa de Josep Pla, que porta per títol “Primera volada”, s’hi pot copsar aquesta màxima: «En el món de la cultura convé que tot sigui limitat i acordat a la mesura humana».
En Pla sabia molt bé el que es deia. Ell contemplava el país des de la finestra de casa seva o des del Pedró de Pals i quan escrivia, molt sovint, no anava gaire més lluny. Però en Pla va tenir la sort o l’habilitat de saber moure’s pel país i, sobretot, de buscar-se un editor a Barcelona.
Des d’aleshores la situació del país i de la cultura ha canviat substancialment, o, si més no, s’han introduït conceptes nous que ens fan veure el món d’una manera diferent. Catalunya ha lluitat i ha guanyat terreny en la seva autonomia política i el món s’ha informatitzat i hem entrat de ple en una nova era que algú anomena de la “globalització”.
Entre una cosa i l’altra, i per raons que ara potser no vénen al cas, no hem sabut crear àmbits regionals, més d’acord amb “la mesura humana” –tal co…

Girona surrealista

El surrealisme fou una idea lluminosa que brillà fugaçment en el cel esbojarrat del primer terç del segle XX. Aquest moviment, fonamentat en el món dels somnis i en el del subconscient, afectà d’una manera decisiva el cinema, que aleshores encara estava en les beceroles.
El guió típic d’una pel·lícula d’aquest estil podria ser el següent: un home de mitjana edat condueix el seu automòbil, sota una vànova de núvols tardorals, europeus i civilitzats. Mentre el cotxe llisca cap al sud per autopistes de sis carrils, el protagonista escolta a la ràdio les notícies que commouen l’opinió pública internacional. De cop i volta el cel s’esquerda i un sol radiant s’imposa en el paisatge, el vehicle creua la darrera línia fronterera abans d’arribar al continent africà i el conductor busca en el mapa una ciutat on poder fer parada i fonda. El primer punt de grandària considerable porta per nom “Girona”. L’home rectifica les coordenades en el GPS. Quan arriba a la ciutat és migdia i l’avinguda centr…

L'edat

"Estoy en esa edad en la que ya me parece que a todas las pelis les sobran 20 minutos."
(Forges a El País)

Novembre

Tots els sants, tots els difunts, totes les fulles, tots els sorolls, tots els coneguts i els desconeguts. Tots els bolets, totes les castanyes, tots els panellets, totes les fires, totes les barraques, tots els gegants i les gegantes. Totes les girones hagudes i per haver, sorgides del no res, omplen els carrers i les avingudes, les places i les rotondes, com si la ciutat de cop i volta s’inundés de tardor.
Girona és com una serp que una vegada a l’any muda de pell. La pell arrugada dels dies de Fires queda arraconada per les voreres i el servei de neteja ha de fer hores extres. Durant aquests dies d’octubre i de novembre Girona esdevé una versió exagerada de si mateixa, els gironins es passegen exaltats, seguint els fils d’olors diverses que els remunten a èpoques més remotes, d’un passat construït en funció de materials molt fràgils que només –molt provisionalment– el Temps de Fires aconsegueix condensar de nou en l’ambient. Probablement ja no queda res tangible d’aquelles Fires d’a…

Les Tres Neurones

Les meves pitjors sospites per fi s’han confirmat: Catalunya és el Barça! Les Tres Bessones són del Barça, tots els alts càrrecs de la Generalitat són del Barça, tots els gironins som del Barça, i els tortosins també. Només faltaria! Una línia clara i potent lliga perfectament el curs de la història: Jaume I, Rafel Casanova, Lluís Companys i Ronaldinho.
Tant parlar de referèndums per la independència i cases grans del catalanisme! Si ja tenim el Barça, què més volem?

El vídeo a e-notícies

Àlies Boadella

Després de posar un títol com aquest, l’articulista ja hauria fet prou mèrits com per demanar un any sabàtic, però m’arrisco a continuar escrivint. En aquest país on ens ha tocat viure ens fan conduir per la dreta i ens passem tot el recorregut contemplat amb enveja com la resta de mortals ja vénen de tornada –i per l’esquerra!–. Els catalans som així, ens impacientem perquè sempre pensem que hem agafat el carril equivocat i si, a més, de tant en tant algun espavilat avança tocant el clàxon, ens posem fets una fúria.
L’Albert Boadella és un d’aquells que estan tocant la botzina a totes hores, és la seva manera de dir-nos que ens espavilem. A mi em passa, tinc una tendència a quedar-me adormit quan ja fa una estona que espero en un semàfor en vermell, aleshores sempre va bé que algú em desperti dels meus sons de marmota. Ara l’Albert ha trobat la manera d’espavilar-me, escrivint un llibre que porta per títol Adiós Cataluña, una crònica d’amor i de guerra que he llegit amb la golafreria…

Les Fires de Girona

Temps de Fal·lera i temps de turistes, les Fires de Girona inunden de nou la ciutat de colors i de sons.

El Trueta

L’any 1956, l’Instituto Nacional de Previsión va construir un hospital en terrenys del municipi de Sant Gregori, vora la llera del riu Ter i en l’estreta planura que queda entre les darreres rugositats de les Gavarres i les primeres arrugues pirinenques. Aquell embalum desmesurat de rajol vist es va batejar primerament com Residencia Sanitaria del Seguro Obligatorio de Enfermedad de Gerona, però aviat canvià el nom pel de Residencia Sanitaria de la Seguridad Social General Álvarez de Castro. Els gironins, amb l’afany estalviador de què sempre han fet ostentació, l’anomenaren simplement “la Residència”.
L’any 1991 es va decidir canviar el nom definitivament per Hospital de Girona Josep Trueta, que tot i no tenir connotacions tan gironines com l’altre, si més no, estava dedicat a un metge i no a un representant del gremi del carnatge. D’aquesta manera “el Trueta” –després de passar per l’adreçador de paraules-– ha arribat fins a nosaltres. Exhaust i vençut per la massificació i les noves…

Les coses vistes

“Estem sortint d’un món constituït per «coses llegides» per entrar en el món de les «coses vistes». La televisió tradueix els problemes en imatges; però si després les imatges no són traduïdes de nou en problemes, l’ull es menja a la ment: perquè l’acte veure no ens il·lumina en absolut.”

(Giovanni Sartori - ¿Qué es la democràcia?)

La mort

"Si la mort fos un bé, els déus no serien immortals."
(Safo)

Llegendes de Girona

Fa molt de temps, en una galàxia molt llunyana(1), es va començar a covar el gros dels elements quimèrics –i algun dels reals– que han servit per alimentar l’imaginari comú de la nostra ciutat. Al final només ens queda triar entre lleones, mosques, bruixes o jueves. Som el que triem ser i sempre ens queda l’oportunitat de fer-ho bé(2).
De totes les editorials del món, en Pep Prieto va haver de triar la meva(3). Vaig sentir d’una tacada el resultat d’innombrables preguntes, que en realitat jo no havia formulat ni tenia cap mena de ganes de sentir. «La meva mare?, ara li parlaré de la meva mare(4). Però ràpidament vaig compendre que en realitat no era res personal, simplement una qüestió de negocis(5). El primer resultat d’aquella entrevista va ser la publicació d’un llibre que portava per títol La disfressa de l’indigent, una metàfora sobre el sentit de la vida, sobre les giragonses de la vida que, com un budell recargolat, sempre acaba allà mateix on la realitat put. Els periodistes ha…

La plaça del VI

L´art es pot definir com el conjunt dels procediments i de les obres que porten la marca d´un personatge, una tècnica i un talent particulars. Estaran d´acord amb mi que l´art modern no encaixa exactament amb aquesta definició, entre altres coses perquè actualment és molt difícil discernir entre talent i bogeria, entre tècnica i rutina, i la marca de la personalitat alguns artistes moderns només la deixen anar després d´un exercici de masturbació.
La ciutat sembla un camp de batalla; entre les runes de l´art modern només hi creixen flors en forma de grafits. En realitat sembla com si qualsevol cosa servís per posar en una rotonda i qualsevol objecte fos adient per omplir un racó que l´arquitecte de torn ha deixat sense omplir. És el que va passar en la remodelació de la plaça del Vi de Girona, en la qual algú, no se sap exactament qui, va deixar un objecte enorme davant mateix de la façana de l´Ajuntament i a hores d´ara encara ningú ha gosat tocar-lo. L´alcaldessa en el seu moment, en…

L'art modern

"El desig de ser moderns a ultrança porta a l'esclat, no sempre raonable i a vegades fins i tot ridícul, de tota mena de formes artístiques basades en la fòbia a l'obra permanent –sigui una tela o una escultura. Ja no és modern qui no fa instal·lacions, accions, propostes conceptuals, vídeoart, art no objectual i tota mena de propostes suposadament molt trencadores."

(Jaume Fàbrega - Diari de Girona)

El signe i la imatge

"El signe i la imatge són les dos grans vies de comunicació entre els homes a través de l’espai i del temps."

(Michel Tournier)

Rugbi

El rugbi és un esport molt curiós, fins i tot vist a la petita pantalla encara podríem dir que continua semblant un esport. Lluny de les rebequeries del futbol o els capricis del bàsquet, de les impertinències del tennis o les batusses de la fórmula 1, el rugbi és manté com un exercici força incontaminat per les inclemències del show business.
Els jugadors de rugbi són gent robusta, d’espatlles amples i mirada franca; ells saben que juguen en un esport d’equip on no hi compten gaire les genialitats ni els cops d’efecte. Poca gent d’aquí sap que a Girona tenim a prop un dels grans campions de la lliga francesa, l’USAP de Perpinyà. A la Catalunya Nord es juga al rugbi des de finals del segle XIX i a la Catalunya Sud des de 1909, però aquí aquest esport no obtingué mai l’èxit popular del futbol. Cal remarcar que l’any 1934 Catalunya fou fundadora, juntament amb Alemanya, França, Holanda, Itàlia, Portugal, Romania, Suècia i Txecoslovàquia, de la Federació Internacional de Rugbi Amateur (FI…

La polla xica

"Polli Chick, so spatzig, glatzig, krätzekratzig, lederlatzig und goldschnappschnappig,
bekam sechs Küken, so spatz, glatz, krätzekratz, lederlatz und goldschnappschnapp.
Wäre Chick nicht selbst so spatzig, glatzig, krätzekratzig, lederlatzig und goldschnappschnappig,
wär’n auch die Küken nicht so spatz, glatz, krätzekratz, lederlatz und goldschnappschnapp.“

(Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica
va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics.
Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica,
els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics)

(Quim Monzó - Discurs inaugural de la Fira de Frankfurt)

L'amor i el carbó

"Amb l'amor passa el mateix que amb el carbó: quan està roent crema i quan es refreda embrut."
(Vassili Grossman - Vida y destino)

La conspiració gironina

La “gran teoria de la conspiració gironina” és una variant de la “Gran conspiració mundial”. És estrany, ja ho sé, però n’hi ha molts –més amants de les hipòtesis que de la praxi– que van per la vida convençuts que tot plegat ha estat planejat des de l’antiguitat per una societat secreta i que, ens agradi o no, només uns quants van guiant els fils de la història.
Les teories conspiratives van bé per explicar-ho tot, des de la caiguda de les torres bessones fins a la derrota de l’equip local en la lligueta d’ascens, passant pel fracàs més absolut d’alguns en les relacions personals. A Girona, com a qualsevol altre indret del món, hi ha adeptes fervents d’aquesta creença, adaptada –naturalment– a la idiosincràsia local. Dediquen gran part dels seus esforços a buscar lligams, reals o imaginaris, entre les persones que no els són simpàtiques. La impossibilitat de demostrar aquesta mena de teories no és excusa per deixar-hi de creure i com més enrevessada sigui millor. Els adeptes de la teo…

La falsa consciència

"La doctrina de la 'falsa conciencia' (tienes un problema del que no te das cuenta pero yo sí) es antidemocrática. Hace mucho tiempo que entraron en descrédito el absolutismo ilustrado, las mistificaciones de la clase proletaria, determinada manera de entender el psicoanálisis y todos los intentos de despertar a los demás de una supuesta modorra. Una sociedad avanzada es aquella cuyos miembros no soportan que se les intente liberar de un modo que no responde a como ellos mismos querrían liberarse."

(Daniel Innerarity)

El frankfurt

De petit, les Fires de Girona eren l’emoció dels cavallets, el soroll de les tómboles i la il·lusió del frankfurt; una mena de salsitxa exòtica que només es tastava durant la caiguda de les fulles, sota els arbres tardorals de la Devesa de Girona. Però els més avantatjats en classe de geografia ja sabíem aleshores que Frankfurt era, a més, una ciutat d’Alemania, industriosa, freda i racionalista.
Aquesta setmana la cultura catalana serà protagonista a la Fira del llibre de Frankfurt. Gràcies a un pressupost generós de la Generalitat, a través de l’Institut Ramon Llull, un nombrós grup de representants de les lletres catalanes hi acudiran durant uns dies per demostrar la força i l’empenta d’una cultura que vol deixar clar el seu protagonisme, la seva empenta i la seva vàlua. La majoria dels grans editors hi van d’ofici i molts llibreters també hi seran presents. Frankfurt serà la capital de la cultura catalana durant uns dies, de la mateixa manera que ho és Barcelona la resta del temps.…

Tres imatges

Fotografiar és atrapar el temps amb una càmera. Les fotografies mostren amb certesa moments –Cartier Bresson en deia “instants decisius”– que d’altra manera es perdrien irreversiblement enmig d’un món en moviment continu. Les fotografies ens ensenyen a contemplar la vida amb una mirada que reposa definitivament sobre la imatge.
Les fotografies, més enllà de restar oblidades en un calaix, en una hemeroteca o en la fredor glacial d’un cedé, romanen també, moltes vegades, gravades per sempre en la nostra memòria. Jo mateix, per exemple, recordaré sempre tres imatges d’aquest dimecres tres d’octubre, i totes tres tenen per protagonistes els mateixos ulls. Uns ulls que contemplen la realitat amb l’òptica meravellada de qui aprèn cada dia coses noves. En la primera imatge són els ulls de Rosa Congost, que miren i que escolten amb admiració un Modest Prats que parla de Déu, de Job i dels altres. Un esguard que es troba de tant en tant amb el d’Anna Maria Geli i el de la resta de professors i …

Tres imatges: (3) Quim Español i Rosa Font

Quim Español i Rosa Font a l'Aula Magna de la Casa de Cultura de Girona.

Tres imatges: (2) Dario Fo

Dario Fo a la Sala de Graus de la UdG.

Tres imatges: (1) Modest Prats

Modest Prats llegeix la lliçó inaugural del curs a la Facultat de lletres de la UdG.

La plaça d'Europa

Fa molt i molt de temps, quan encara no existien els telèfons mòbils i per anar d’un costat a l’altre de Berlín s’havia de saltar un mur enorme; quan els ordinadors encara eren una raresa i en Quim Nadal era alcalde de Girona, la ciutat dels quatre rius va decidir començar a supurar la ferida que havia produït en el seu territori un cinquè riu, tan poderós i perillós com els altres, anomenat “ferrocarril”.
Entre les cases blanques del barri de Sant Narcís i la grisor eterna de la carretera de Barcelona hi havia un terreny erm, abandonat per la Renfe, on hi va florir de cop i volta un parc llarg com un passeig, amb arbres joves i passejants contents. En un dels seus extrems s’hi construí una rotonda, que coincidint amb l’entrada del nostre país a la Comunitat, s’anomenà “Plaça d’Europa”. Com en molts altres llocs, la rotonda engendrà una escultura que, juntament amb quatre banderes instal·lades en un costat –la de la ciutat, la de Catalunya, la d’Espanya i la d’Europa–, fou durant un te…

Què és una illa?

Ostres! ja em perdonareu si fins ara no havia trobat una frase adequada per glossar la figura inigualable de Don José M. Aznar:
"Yo creo que la relación atlántica es una tarea de todos, no es una tarea aislada. Hoy las islas ya no están aisladas, hoy las islas son geográficamente y políticamente otra cuestión. Hay islas evidentemente, islas muy importantes, por ejemplo las Islas Británicas son muy importantes, pero las Islas Británicas están unidas ya por un tunel con el continente, exactamente por Francia. Hay otras islas importantes, por ejemplo las Islas Azores son importantes. Y hay otras islas que forman parte también de Europa desde el punto de vista de regiones ultraperiféricas, las Islas Canarias, qué se yo, muchas islas, las islas francesas, las Islas Mauricio, todas esas, todo eso es importante."
Podeu trobar-ne més a Wikiquote

Les idees

"Les nostres idees són les nostres ulleres"
(Émile Chartier "Alain")

Racons secrets

Girona és una ciutat trepidant en el més ample sentit del terme. El públic entra i surt constantment dels bars, dels restaurants i de les botigues de roba. Els nens arriben i marxen de les escoles, acompanyats dels seus pares i/o dels seus avis. La vida pels carrers de la ciutat és un devessall interromput de gent, que circula amunt i avall sense parar.
Un petit recorregut a peu pels carrers més cèntrics pot suposar una inversió important de temps i cops de colze i si, a més, et topes amb alguna de les temibles “romegueres” gironines, et poden tocar les quaranta abans d’arribar al teu destí. Passejar-se per Girona pot convertir-se en un problema complicadíssim. Per poder passar per segons quins carrers de la part vella fins i tot és aconsellable demanar tanda:
–Qui és l’últim?
–Servidora!
–Que em deixaria passar? Només vaig a fer un encàrrec...
–Quina cara, jo ja fa mitja hora que m’espero!
Si vols circular per la ciutat sense problemes, ja cal que et programis bé el dia. És recomanable qu…

Complanta en la mort d'Antònia Adroher

Sé que aquesta complanta monòdica que estic començant no agradaria del tot als vells militants del POUM. Ells no eren amics de les floritures estilístiques, ni de la lírica aplicada a l’exercici de la memòria. Ells sabien que la política, fins i tot la més generosa, no és una qüestió de bons sentiments.
No s’estaven de punyetes, els agradava anar al gra, perquè tenien moltes coses a fer i tot un món per començar-lo a construir de nou. El temps corria a la contra i l’enemic, un enemic potent, nombrós i temible, els encalçava sense treva.
Però a mi, Antònia, m’has de deixar anar per les branques, m’has de permetre que m’enfili a l’olivera del teu carrer, per poder contemplar els dies clars de la teva vida i l’eterna frescor del teu somriure insubornable.
Més enllà d’un passat d’imatges en blanc i negre, m’has de deixar imaginar-te en color, m’has de deixar que m’enfili per les paraules, Antònia. Què seria de nosaltres si no existissin les paraules?
Sense paraules, per no existir, no exist…

Les notícies

"T'has adonat que cada dia succeeixen en el món el nombre exacte de notícies per omplir el diari? ni una més, ni una menys"
(Seinfeld - citat al número 1 del diari Público)

El "novedisme"

«En el món dels mass media es premia el “novedisme” (el gust per les novetats): qualsevol ocurrència inèdita –i sense pare ni mare– “és notícia” i encara més, sobretot, si és una tonteria».

(Giovanni Sartori – ¿Qué es la democracia?)

Notes d'estiu a Camprodon

Els pobles del Pirineu viuen a un ritme diferent, el sol quan aconsegueix sortir de darrere les muntanyes ja ha suat la cansalada i la gent el rep amb una mena d’escepticisme congènit. L’horitzó és més curt, les distàncies recargolades i els espais són sempre inclinats. Tot això fa que la gent sigui diferent, sembla que vagin eternament de gairell, et saluden amb la mirada esbiaixada i et tracten de tu o de vós, perquè en el vocabulari dels habitants de valls estretes difícilment hi poden cabre paraules de més d’una síl·laba.
Camprodon és una vila de muntanya, de voreres estretes rosegades pels automòbils i de grans avingudes sota l’ombra generosa de vells castanyers. Sota la gran visera de Can Rigat els senyors i les senyores de Barcelona –i alguns de Girona– encara es poden permetre el luxe de parar la fresca, en ple mes d’agost, abrigats amb les seves rebeques de color pistatxo o de color de pollastre congelat. Camprodon és una vila d’estiuejants, amb Club de Tennis i Club de Golf, …

Què és la civilització?

"La civilització és la caserna, l'oficina, la fàbrica, els aperitius i els treballadors de banca".
(Alphonse Allais)

L'Antònia Adroher ha mort

Ja fa temps, massa temps, que trobava a faltar l’Antònia. De fet ella realment ens va deixar molt abans d’aquest inici de tardor. El seu somriure ens amagava l’amargor dels comiats i els seus ulls, de mica en mica, es van anar diluint en un oceà d’oblit. L’Antònia Adroher viurà sempre en la meva memòria, no podré extirpar mai la imatge clara del seu record, símbol d’una època en què uns quants van voler empènyer aquest país cap a un futur millor. Però el fet que els seus amics la tinguem sempre present no és cap consol per ningú, perquè aquest record no suma en la freda comptabilitat d’una ciutat massa petita per creure’s les seves grandeses i d’un país massa gran per admetre les seves debilitats. L’Antònia fou la primera dona regidora de l’ajuntament de Girona, un càrrec que només va poder ostentar durant uns mesos, però això sí, en una època en què els dies valien per anys. El seu record com a mestra encara perdura en el cor de molts dels seus alumnes, però l’Antònia fou, a més un pe…

El bon lector

"A vegades un bon lector pot redimir un llibre mediocre, de la mateixa manera que s'han fet pel·lícules excel·lents basades en llibres vulgars".
(Miquel Berga - No fer res i altres ocupacions)

Carme Renedo

La Casa de Cultura de Girona és un edifici potent, fou durant molts anys l’hospici provincial i entre els seus murs, amb una mica d’imaginació, encara s’hi pot sentir la remor d’aquells nens que –com el meu avi– hi van passar bona part de la seva infantesa. Probablement la seva vida en aquell casalot, ara fa justament cent anys, hauria pogut inspirar més d’una escena d’El perfum, però això ja és una altra història.
Ara mateix la Casa està sense direcció, per fins fa ben poc ha estat dirigida per la Carme Renedo. Algun dia la Carme també podrà dir que hi ha passat una part de la seva vida, concretament quatre anys. Però ara la Renedo ha estat cridada a més altes instàncies. Deixa al seu darrere una Casa ben gestionada i el seu futur perfectament encarrilat, amb un projecte de reforma que, de portar-se a terme, acabarà de rentar la cara, de retruc, a tot el barri. La Carmeta és una dona menuda, d’ulls incisius i somriure fàcil; optimista de mena –igual que Charles Schulz, el creador de …