Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: desembre, 2006

Els anys

L’any és la unitat de mesura del temps planetari dels humans. Hi ha altres maneres d’entendre’l, però difícilment la conservadora teoria mecànica dels rellotges l’arribaria a pair, perquè la terra gira al voltant del sol amb una metòdica i calculada precisió. Amb els anys anem envellint, però no necessàriament ens fem més savis. El problema és que fan falta molts anys per aprendre a viure i no sempre som capaços de copsar-ho. No obstant, any rere any i a força d’anar girant al voltant d’una estrella solitària, anem acumulant el gruix de creences que ens permet caminar pel nostre barri amb el cap alt i el cul apretat
Què seria de nosaltres sense la corrua d’instants que ens omple la vida? Què seria de nosaltres sense les hores i els segons que carreguen els rellotges amb el carburant de la vida? Què seria de nosaltres sense la verificable aritmètica dels almanacs de butxaca? L’any és part i metàfora de les nostres vides, cada any és com una vida i cada vida és com un any. Naixem, creixe…

La pagoda

Els gironins som una mena de força de la natura que es desperta cada matí amb els primers raigs de sol, filtrats per les fulles dels alzinars de les Gavarres. Durant molts anys ens vam dedicar a bastir una ciutat de pedra picada, una ciutat feta per durar. Però una cosa és pensar que ha de durar i l’altra és fer-la bé. Girona l’hem anat fent a batzegades i s’assembla més a un alzinar espès que a una devesa ordenada.
La plaça de Sant Feliu és un espai esclarit, un intent d’esponjar l’àmbit estret de la ciutat vetusta. La principal atracció de la placeta és una reproducció de la columna amb la famosa lleona, que serveix de contrasenya d’entrada i que és parada obligatòria dels grups de turistes que aparquen els seus autobusos a l’altre costat del riu. Uns cavallets temporers proveeixen de color a un paisatge bàsicament en blanc i negre. La nau de la col·legiata de Sant Feliu treu el nas de trascantó sobre la plaça i una escalinata guerxa, que puja fins a una porta inútil, serveix de basa…

Un somni de Nadal

Per Nadal tinc un somni recorrent, somio que sobre un paisatge nevat em persegueix un santbernat enorme, per a emborratxar-me amb el contingut càlid del bocoi que porta penjat del coll. Però jo, no sé com, sempre acabo esmunyint-me pel forat gatoner d’una porta falsa.
Els somnis són històries a mig fer. No sabem mai exactament com comencen i gairebé sempre s’acaben sobtadament, com quan salten els ploms i el televisor deixa de funcionar, deixant-nos amb l’ai al cor entre anunci i anunci. Els somnis són ombres fugisseres, remors confuses, que ens acompanyen durant tota la nostra vida i que es barregen, a vegades, amb els sentiments i amb altres somnis, i d’aquesta manera produeixen una realitat nova i poderosa que la gent anomena il·lusions.
Per Nadal sembla com si per uns moments s’invertís l’ordre establert de les certeses, com si de cop i volta els numeradors que resten comencessin a sumar i els telescopis que vigilen el cel projectessin la seva llum a l’espai, una llum il·lusionada i…

La Bruguiteca

Girona és una ciutat que es desperta cada dia amb caparra. Els pares i les mares porten els seus fills a l’escola amb cara de no haver dormit prou i els fills entren a classe amb els ulls enrogits a causa del contacte constant amb pantalles i pantalletes. Vivim tots plegats en la societat que hem construït, engolits fatalment pel remolí d’una tecnologia que generalment ens escapa de les mans.
La Bruguiteca, com el seu nom indica, és la biblioteca del col·legi Bruguera, un oasi d’enteniment folrat de llibres. Allà els nens hi practiquen la seva higiene quotidiana, es netegen els ulls amb paraules clares, per prevenir els efectes nefastos de la càries televisiva. La Fina Pairolí és l’encarregada de cuidar aquest jardí de les paraules, ella rega amb idees la terra resseca de la lectura. No és fàcil depurar l’aigua necessària per abastar aquesta mena de regadius, segur que sempre hi ha qui pensa que fóra millor utilitzar-la per a regar parterres inútils, però l’aigua que omple les ampolles…

Les ales del senyor Grahit

Don Emili Grahit i Papell fou un home amb sort, l’Ajuntament de Girona li dedicà un carrer que la ciutat va saber dibuixar amb una rectitud ferroviària i una amplada envejable, que altres carrers de la Girona emmurallada no tenen ni de llargada.
El carrer d’Emili Grahit i Papell neix en la confluència amb la carretera de Barcelona, vigilat de prop per la farinera dels Ensesa, i va a morir, sense saber exactament com, a les envistes del cementiri vell de Girona, a la vora de l’Onyar. La rotonda dels Països Catalans li serveix de cor, un cor que li bombeja automòbils i vianants des de tots els costats. L’ombra feixuga, massissa i relativament modesta del campanar de Sant Josep es mira amb displicència el tràfec incessant de vehicles i d’individus que entren i surten de la ciutat, que travessen el riu i que pugen o baixen de Palau. El carrer d’Emili Grahit i Papell s’agermana i s’uneix amb l’avinguda del Doctor Lluís Pericot, una avinguda amb tanta sort que pot lluir, sense por d’entreban…

La plaga

A l’Àfrica periòdicament hi ha plagues de llagosta i als diaris de Catalunya també. Arriben gairebé sense fer-se notar, subtilment. Un dia apareixen com una simple guspira daurada, enmig de la foscor de les pàgines obscures d’un diari de províncies. Són llagostes mediàtiques, que porten un foc d’encenalls a la cua. Les guspires volen baix.
Et parlen dels seus contactes secrets, t’enlluernen amb la nòmina inesgotable de les seves amistats –passades, presents i futures– i els fan servir de tapadora per a inocular-te el seu verí, per bufar sobre les brases de focs que a ells no els hi van ni els hi vénen. Simplement es tracta de poder, després, posar preu al seu silenci. De plagues els periodistes en saben molt, però sobretot els governs encara més. Quan un govern arriba a mantenir-se en el poder durant 23 anys seguits, aprèn a contenir aquesta mena de calamitats amb dotacions pressupostàries. En els temps de l’UCD en deien fondo de reptiles i en els temps de CiU en deien Institut Català …

L'home que riu

El palau dels papes d’Avinyó és un gran embalum petri, que als gironins ens fa recordar –encara que sigui llunyanament– les parets llises de la nostra catedral. Just en la part posterior d’aquest poderós edifici, on hi van viure els papes del cisma, hi ha un jardinet, més aviat un pati, que amaga a l’ombra d’uns xiprers, la ganyota bronzejada d’un home que riu. És una escultura lluent de Jan Fabre, una figura on l’artista s’ha retratat a ell mateix i que riu perpètuament sota els finestrals dels papes. La gràcia és que la figura realment riu, amb una riallada que es pot sentir de lluny.
Aquests dies podem veure a les Sales Municipals de la Rambla una exposició d’aquest artista belga, que porta per títol “L’home que escriu sobre l’aigua”. A la vora de l’Onyar és un lloc prou adient com per escriure sobre l’aigua, sobretot en el seu cas, assegut dins d’una banyera. Les paraules són flors rares que creixen en desordre, però a la vora de l’aigua flueixen amb facilitat. Aquesta figura de Fa…

Pinochet on ice

Mel Brooks és un genial director i guionista cinematogràfic, jueu americà per més senyes, que va voler explicar la història de la humanitat a la seva manera. El resultat fou History of the world part I, que aquí com totes les coses arribà una mica marejada i amb el títol, totalment passat de rosca, de La loca historia del mundo. Després del final hi havia un resum de les millors escenes de la –suposada– segona part, en què brillava amb llum pròpia un Adolf Hitler ballant sobre una pista de gel.
El dictador xilè Augusto Pinochet probablement no mereixerà cap escena com aquesta; és més, la història segur que l’oblidarà. Pinochet és simplement un assassí, voluntariós i aplicat, però de segona divisió; com una mena d’artesà del genocidi. Va cremar llibres i llibertats, com el seu mestre, però ell morirà de vell com en Franco, endollat a una màquina de color verd brillant que va fent bip-bip. Un “bip” per cada mort, un “bip” per cada esperança truncada. Diuen que quan un gran home mor s’enc…

El Bonmatí

Guanyar un premi que porta el nom d’un conegut em fa sentir una sensació estranya, és com una il·lusió familiar i entranyable. Guanyar-lo per escriure una d’aquestes barretades al Diari de Girona encara més, perquè em confirma que a l’altre costat del paper hi ha algú, algú que s’ho llegeix amb atenció i amb benvolença.
Don Manuel Bonmatí i Romaguera, era un home de Girona, d’aquella Girona d’abans, de quan s’exercia el periodisme com una mena de pluriocupació, de quan encara s’havien d’imprimir les primeres guies en color de la ciutat, de quan el tren Gerió encara anava amb vapor i les gavines s’alimentaven –i s’alimentaven bé– de les bosses d’escombraries de la senyora Sunta. Però ara Girona ha canviat: de guies n’hi ha de tots colors, el trenet passa a tota pastilla pels carrers empedrats, les gavines s’engreixen amb detritus cada vegada més sofisticats i els periodistes també.
Amb el pas del temps parlar de Girona s’em fa més difícil, aquesta ciutat de tant trepitjada i tant vista s…