Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: octubre, 2006

El Casero i el Masó

Els amics desapareguts abans d’hora són ombres fugisseres que ens acompanyen més o menys durant tota la vida. El seu nom és com un xiulet constant que ressona entre les nostres orelles, com el brunzit emprenyador de les mosques gironines. Hi ha casos especials, però, en què aquests amics esdevenen una altra cosa. Uns es converteixen en llibres, que rellegim contínuament i que guardem amb afany en les nostres biblioteques i d’altres es transformen en carrers o places, que trepitgem cada dia amb la seguretat de qui entra en una casa coneguda.
Però n’hi algun, com és el cas d’en Just Casero, que es trasmuden en premi literari. El record d’en Just, com el fantasma constant d’un conte de fades, aflora tardor rere tardor, en la concessió per part de la Llibreria 22 del premi de narrativa curta que porta el seu nom. En Just s’ha convertit en “el Casero”, un esdeveniment cultural dirigit per l’inefable llibreter Guillem Terribas i que marca, a Girona, l’inici del curs literari i de la vida soc…

Catalunya

Catalunya és una pàtria molt petita, amb prou feines hi cabem tots plegats sense trepitjar-nos els galindons. A mi m’agrada perquè no en tinc d’altra, però en el fons segur que m’hauria plagut viure en un país amb més espai, amb rius de curs just i una pluja fidel, que regués permanentment els prats i que ens permetés lluir sempre elegants gavardines i paraigües civilitzats. Però sempre ens hem hagut de conformar amb el que tenim: aquesta terra resseca, vora un mar molt cansat, amb un règim de pluges caòtic i paisatges assedegats per on campen oliveres d’anys infinits.Sota el cel de Catalunya hi vivim febrilment els catalans, una espècie de gent que parla la llengua dels seus pares i la dels seus veïns. Entre tots fem una suma estranya que fa de mal definir, sobretot en el cor mateix de les nostres ciutats, on conflueixen totes les veus, tots els colors i totes les llets. Catalunya és un país que desprèn una mena d’olor rància que sorgeix de les cases i dels rius, és l’olor d’una pàtr…

Els polítics i els humans

Els humans som una espècie de bípedes que, conscients del pas del temps i de l’arribada inevitable de la mort, hem anat refinant els nostres instints primitius i les passions més ordinàries. Hem après a viure en comunitat, a sumar esforços i a recollir l’osset de peluix caigut de les mans d’una nena, encara que no sigui de la nostra llopada. Plantem arbres dels quals potser no en veurem mai els fruits, parlem amb déus de dubtosa existència i ens regim per normes que posem sempre en dubte.
Els humans deixem a mans d’uns quants les regnes de la societat i després ens queixem que fan política, com si la política fos una maldat o un vici execrable. Però la política no ens ha de fer por i els polítics tampoc, perquè ells simplement ens representen i són, a la vegada, el reflex més o menys deformat de nosaltres mateixos. És lògic que es barallin quan nosaltres ens barallem, és normal que es corrompeixin si nosaltres també ho fem. Fins i tot també és comprensible que menteixin quan nosaltres …

Temps de Fires

Les Fires, entre altres coses, són una sensació rara que als gironins ens puja per l’esquena quan arriba octubre. Potser a causa de l’aire enfredorit de les capes altes de l’atmosfera o del comportament estrany de les fulles en caure dels arbres o de la textura encara una mica amarga de les magranes que baixen coll avall, els gironins sentim de ple aquesta percepció agredolça de la vida, com si el món s’estigués acabant i no hi hagués res a fer. És aleshores quan decidim sortir tots al carrer, en direccions divergents, però amb un únic pensament al cap.
Els gironins, quan veiem que l’any entra en la seva fase final, som víctimes i evangelistes a la vegada d’aquesta filosofia de la vida que generalment s’atribueix com a subproducte del neoliberalisme i de la globalització, però que nosaltres insistim a anomenar com “el temps de Fires”. Una lleugera baixada de les temperatures, les pluges inevitables del dia del Pilar, les castanyes que cauen per les voreres i el formigueig constant de g…

La reforma del Teatre Municipal de Girona

El Teatre Municipal era un d’aquells indrets especials de la ciutat, on els gironins ens hi sentiem com a casa. A cada racó hi haviem dipositat alguna cosa de nosaltres mateixos, darrere de les seves cortines vermelles hi dormia el record d’una història compartida o la llavor d’una il·lusió fugissera. Ara, després d’una llarga i desastrosa intervenció arquitectònica, ja no és el que era, el Teatre Municipal és un espai mutilat, trist i erm.
No he entès mai com els arquitectes han arribat a influir en la nostra classe dirigent, imposant uns criteris i uns gustos constructius més que dubtosos. Davant dels arquitectes i dels artistes moderns als polítics els hi ha caigut sempre la bava, no saben distingir el gra de la palla i al final veiem que allò que hauria de ser el graner dels grans d’or, esdevé un paller de palla seca, que finalment se l’emporta el primer cop de vent. Durant aquests anys de la democràcia, els polítics gironins s’han deixat entabanar amb intervencions artístiques com…

La dona de la lluna

Sembla mentida però tots els éssers humans som idèntics, gaudim d’un breu moment d’esplendor entre el naixement i la mort i després anem cobrint per capes la terra dels nostres avantpassats, com la neu que cau damunt la neu. Pandelís Prevelakis venia a dir això, quan escrivia la crònica de la seva ciutat llunyana i dels seus habitants, dels vius i dels morts.
Quan en Giovanni Albertocchi em parla de l’Esther –i ho fa sovint–, amb aquell deix dolç de la llengua de Manzoni, sembla com si la neu es fongués per un instant i que sorgís d’ella un àngel subtil. És el seu àngel, un àngel real i tangible que passa en bicicleta, perquè la imatge de l’Esther és encara en ell un record sostenible. Sembla un àngel però, malgrat tot, és una dona, amb una safata a la mà, per posar-hi una poma, i dues ales molt grosses per a poder volar molt lluny, potser fins a un indret d’on ja no es torna. Sembla una dona a la deriva, però és un àngel que pesca ànimes a la llum de la lluna. Llunes i peixos com els …

Finestres

Hi ha dies en què em sento un presoner de la meva ciutat, dels seus diumenges rúfols i d’aquests carrers bruts. Probablement per raons semblants, els gironins sempre que poden toquen el dos. El món de cop i volta se’ls ha fet petit gràcies als automòbils, als trens d’alta velocitat i, sobretot, als avions de Ryanair. Qualsevol indret que abans els semblava remot ara està a tocar d’un cap de setmana.
Però a mi em toca quedar-me de guàrdia, què hi farem! Aquí on em veuen encara no he vist ni la piràmide de cristall del Louvre, ni la sínia panoràmica del Tàmesi, ni Berlín amb mur ni sense mur. Per no anar més lluny, encara no he dut els nens a Port Aventura ni a l’esplanada del Fòrum. Sóc així, la vida m’ha plantat en un test, com els geranis de la meva tia. Però la tecnologia avança que és una barbaritat i ara ens ofereix també una alternativa al viatge real, i no parlo de la televisió per satèl·lit, ni del cinema per cable, ni del simple consol de la literatura de viatges, em refereixo …

La mirada del Che

Durant molt de temps la imatge d’un rostre barbut va vigilar la meva habitació, des de la finestra de pasta de paper d’un pòster dels anys setanta; eren altres temps i la presència de la seva mirada era aleshores una companyia reconfortant. En els ulls d’aquell home hi havia una llum diferent, la mirada serena d’una revolució que semblava possible.
Potser ara, trenta-nou anys després de la seva mort, ja és massa tard per parlar de segons quines coses; la vida ha passat com una piconadora per sobre de les nostres vides i de les nostres esperances. O potser no del tot i resulta que encara podem mirar-nos als ulls i veure més enllà del fons envermellit de les nostres cabòries quotidianes. La imatge clara d’aquell home, que va voler canviar el món i que va morir en l’intent, continua encara completament vigent. Però el Che realment no va canviar res de res, només ens va canviar a nosaltres. La gent de la nostra generació vam ser tots una mica fills del Che, fills d’aquell rostre que ens mi…

El miracle de Girona

Sobre el perfil tardoral i delicat de la Girona vella el sol es lleva d’ofici, empastifant per uns moments els seus murs amb una pàtina d’un color indefinit, a mig camí entre la palla esbravada i el paper esgrogueït. Com un miracle d’aquells que només passa cada mil anys, sembla que la ciutat sorgeix de la pols dels segles per tornar immediatament a quedar coberta de nou pel pes de la seva història, o sota una muntanya de fulles seques, o, simplement, afogada per un doll de retòrica sense límits.
El cel, entre núvol i núvol, és d’un blau denerit, mal alimentat, un cel que les gavines esquincen amb els seus crits histèrics i que els gironins intenten cosir amb un gest mal dissimulat de desesperació i d’impotència. La majoria tenen l’esperança d’anar a parar algun dia a un lloc millor, però mentrestant han de quedar-se presoners entre els seus carrers estrets. Segur que arribarà el dia en què podran passejar-se despreocupadament pels prats del paradís, però mentrestant han de suportar le…

Els caçadors de bolets

Probablement la història d’Europa va començar en la foscor ombrívola dels grans boscos de l’antigor. Sota les capçanes hermètiques dels grans roures o damunt d’una pedra enmig d’un alzinar, un home qualsevol es podia sentir amb l’autoritat irrefutable d’un druida. Aquells primers pobles semisalvatges van viure feliços durant segles rodejats de grans mates de falguera, fins que van arribar les tropes organitzades de la república romana, amb afany de conquesta i de colonització. Els arbres antics van anar caient per deixar pas a l’olivera i la vinya. La saviesa en estat sòlid que proporcionava el contacte constant amb els boscos va anar quedant arraconada a cops d’aixada i de renecs en llatí. Però de tant en tant, els homes que encara portaven en la seva sang les espores dels bolets màgics, es despertaven per a tornar cap als boscos.
El meu avi era un home seriós i relativament culte que vivia permanentment sota una boina negra insubornable, estintolat sense remei en la seva esquena enco…