Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: setembre, 2006

Herois, persones i creus de Sant Jordi

Sembla que els herois, els veritables herois, sempre moren joves. Més enllà dels trenta anys, la covardia aflora inevitablement, juntament amb l’amargor dels sucs intestinals i l’aclaparadora cadència de les hipoteques infinites i els venciments a termini.
Els herois fan bé de voler morir joves, han viscut una vida a ple rendiment i per a ells la mort és simplement com una manera d’entendre la immortalitat; ells que moren joves viuen per sempre i nosaltres, en canvi, que continuem vivint, anem morint lentament cada dia. Les guerres i els grans terrabastalls són una font inesgotable d’herois, però de fet en poden sorgir en qualsevol situació, tots n’hem conegut uns quants i els reverenciem amb el respecte que es mereixen. Sempre tindran el mateix rostre, la mateixa mirada, no com nosaltres que ens anem dissolent entre les boires dels miralls i les ganyotes patètiques dels documents d’identitat. La vida és un gran daltabaix que ens arrossega constantment cap a l’abisme, però com en els p…

Respostes sense preguntes

Hi ha gent que durant la seva vida ha sabut cultivar-se una memòria viatjada i cosmopolita; per fer-ho bé han recorregut tots els camins haguts i per haver, incansablement, sota el malmès ozó del nostre temps i entre el foc creuat de llambordes dialèctiques i cançons revolucionàries. Gràcies a una indescriptible habilitat per obrir-se pas entre la multitud, han sabut alimentar-se amb les croquetes i els canapès que el destí ha dipositat sàviament sobre les safates de cambrers impertèrrits.
Tinc un amic, amb cara de murri endimoniat, que creu, al contrari de la majoria, que estem assistint a un procés imparable de comarcalització del planeta i molt probablement té raó. El món cada vegada és més petit i tots acabem coincidint en els llocs més impensats. Mai no he sabut del cert si són més valuoses les paraules o els silencis, les preguntes o les respostes. Els humans hem dedicat bona part de les nostres energies a fabricar enginys que produeixen soroll, un soroll persistent i tenaç, sens…

El puny i el cor

Tot va començar amb la imatge simbòlica i suggerent d’un puny tancat, imprès en vermell, amb un vermell pujat, sobre el cartell que anunciava un míting. Per primera vegada un míting socialista a Girona després de la Guerra Civil.
El 24 de setembre de 1976 les cordes que aguantaven la closca plúmbia del franquisme ja havien començat a desfilar-se sense remei i els seus servidors s’anaven canviant ràpidament les camises blaves de la dictadura per les de la democràcia. Sempre em quedarà la imatge clara d’aquell cartell, d’aquell puny i del lema que l’emmarcava, com la blanca fosforescència d’una idea irrenunciable: «Guanyem la llibertat».
Ara, trenta anys després, molts dels que hi van participar ja han desaparegut, com ara Just Casero, Jordi Llimona, Pep Jai i Joan Reventós, i ens pot semblar estrany que una idea tan simple mobilitzés tanta gent. Però aquest és precisament el poder de la simplicitat, que fa caure dels arbres de les certeses la fruita madura de les veritats històriques. To…

Sant Gregori

L’escriptor francès Alphonse Daudet deia que a França tothom és un mica de Tarascó, el poble d’aquell mític caçador, somiador i gran mentider que es deia Tartarí. Daudet explicava el cas de Tarascó i Beucaire, dos pobles separats únicament pel Roine. Només calia travessar un pont per ser a l’altre costat, però el pont era tan llarg i prim, i el riu tan ample que en Tartarí de Tarascó preferia quedar-se sempre en terra ferma.
Els gironins sentim la presència plàcida de Sant Gregori a l’altre costat del Ter però, com en l’obra immortal de Daudet, sempre ens ha costat travessar el riu. Ens passa un mica com aquell caçador provençal, que es vantava d’haver anat a caçar lleons al cor de l’Àfrica i que, en canvi, era incapaç de creuar un simple riu per por de marejar-se. Però el Ter, per sort o per desgràcia, no és el cabalós Roine i els gironins acabem, un dia o l’altre, traient el nas a l’altra riba.
En Joaquim Ferrer i en Joaquim Vidal ara ens ajudaran a travessar el riu. Ells han sabut co…

Els fantasmes de Begur

La memòria és un terreny inestable per on llisquen amb aplom els historiadors i els arxivers, ells ens guien per camins ocults fins als cims més alts de les veritats històriques i dels documents irrefutables. Però sempre queden racons amagats, indrets inaccessibles, camins poc transitats, per on només gosen passar els que sempre han viscut la història a peu de carrer.
Escriure un llibre sobre un poble petit com Begur segur que no és gens fàcil i en Marià Frigola ha tingut la valentia d’escriure’n dos. L’any passat va ser Sa Riera, un passeig en el temps i ara Begur, un llibre de records, on es parla d’aquest poble i de la seva gent, un llibre que parla d’havaneres, de l’àvia Renarda, del peix blau, de les mamelles de Na Tana, del cul d’en David Niven, de qui va matar l’avi Pinc i de Puigs, Pins, Carreras i Maurins. Potser pot semblar estrany, però no m’invento res, tot està escrit i ben escrit.
Begur és un poble constant, amagat sota l’ombra d’un castell vençut pel temps, per la històri…

Enhorabona!

Per una vegada podem estar contents d’alguna cosa! El Govern de la Generalitat ha concedit la Creu de Sant Jordi a quatre amics: en Carmel Rosa, l’Antònia Adroher, en Josep Vicente i l’Aïda Lorenzo. Enhorabona!

Benvingut Mr. Chance

Ens ha tocat viure una època estranya, de grans excessos i infinites carències. Inundats permanentment per un flux constant d’informació, som incapaços de destriar el gra de la palla. Tota aquesta verborrea sistemàtica dels mitjans de comunicació de masses ha acabat per fer-nos immunes a tot allò que realment importa.
La força omnipresent de les imatges televisives ha esmorteït la nostra capacitat de reacció i les ideologies polítiques han acabat –per sort o per desgràcia– empantanegades en el marasme de la modernitat. Paradoxalment aquesta situació ha engendrat la figura d’un nou heroi silenciós, un superhome que calla, que actua discretament, que no parpelleja davant de cap circumstància i que no es deixa influenciar per cap línia de pensament. Un d’aquests primers superherois de la postmodernitat fou Chance Gardenier, el protagonista –l’any 1970– de la novel·la Being There de Jerzy Kosinsky, que aquí es va publicar amb el títol de Desde el jardín. La història del Sr. Chance era la d…

Girones

El Gironès és una comarca que s’hauria d’escriure sense accent. L’accent és una inflexió de la veu en un punt determinat d’un mot o d’una frase i el Gironès és una paraula plana en el sentit més històric del terme. El Gironès no existeix, és simplement una ciutat envoltada de girones petites, que com en una mena de fractal d’asfalt i ciment va estenent-se sense aturador.
El Gironès va ser un invent del senyor Miquel Santaló i Parvorell per a solucionar un problema geogràfic, plantejat per la situació perifèrica de la ciutat de Girona a la comarca natural de la Selva. De fet Girona tenia un peu a la comarca de l’Empordà i un altre a la de la Selva i això era un pecat que un bon geògraf de l’època no es podia permetre de cap de les maneres. Aquesta porció de la cartografia d’aquest país no és res més que una zona de transició, unes girones entre mar i muntanya, una comarca que, científicament parlant, és de segon ordre (si és que la ciència té alguna cosa a veure amb les divisions comarc…

Benvingut Sr. Montilla

Totes les hores perdudes no són res sense els somnis que les fan perdurables i tots els camins polsosos no són res sense les petjades que els omplen de vida plausible. A vegades em sembla que tot ja està dit i que tot ja està escrit, però hi ha tres o quatre coses que encara em commouen. Potser viure és això, tenir encara la capacitat de trontollar davant de les evidències, tenir la capacitat de sotragar-se quan les certeses s’esmicolen sense remei. Vivim en aquest món i no en tenim d’altre.
Un canceller de la República Federal Alemanya va dir una vegada que la història no és res més que la suma de totes aquelles coses que s’haurien pogut evitar. Però el món, el nostre món, no és malgrat tot un producte de la natura sinó d’aquesta història, és la suma d’un cúmul de circumstàncies que no estan escrites en cap destí inextricable. La història es pot canviar i la tasca dels polítics és fer possible aquest canvi. Els catalans sempre ens hem sentit al nord d’alguna cosa, però és evident que …

L'empordanitat

Podríem dir que l’Empordà és un espai infinit, naturalment només en la mesura en què un embalum d’aquestes dimensions pugui arribar a cabre en el nostre inconscient col·lectiu. Si malgrat tot, intenteu buscar aquesta comarca, en el terreny més palpable de la realitat física, la trobareu pujant, a mà dreta, perquè a mà esquerra la cosa es complica, el paisatge s’arruga i la gent es conlloga. Limita per la part alta amb un cel fotogènic i per la part baixa, amb terres sedimentàries, roques calcàries i formacions granítiques.
L’Empordà va néixer probablement un dia d’estiu vora el mar, l’Empordà sense mar i sense estiu no seria el que és, seria simplement com una mena de Garrotxa aplanada, sense activitat volcànica i on la tramuntana no sabria per on infiltrar-se per fer-se notar. El seu nom, ja d’entrada té ressonàncies mítiques, que van molt més enllà de la cultura popular, del llatinisme diletant i de la historiografia casolana. De fet, podem assegurar que tot el que queda tocat per aq…