Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: maig, 2006

Sant Narcís (I)

En Pep era un nano del meu barri que vivia feliç al pati d’una casa, blanca com totes les cases del seu carrer i de tots els carrers i places que conformaven el gros del nostre univers conegut. En Pep regnava com un sultà de Constantinoble sobre les seves tres germanes més grans, que a dins del reducte familiar, i només en la intimitat que es cova sota les faldilles de les taules-camilla, li permetien tot o gairebé tot, sempre, això sí, sota el nom en codi de “Pepín”.En Pepín Lòpez era l’enveja de tots nosaltres, sobretot quan es tractava de llançar el bèlit al més lluny possible. En Pep sempre era el rei, sota qualsevol circumstància i sense cap mena de dubte. En Pep havia arribat a disparar el bèlit per sobre dels arbres més alts de la plaça, per sobre de la casa de la senyora Marta i fins i tot havia arribat a caure a l’altre costat de la terra ignota que s’estenia més enllà del Güell. En Pepín Lòpez va ser el rei del bèlit fins al dia en què aquell tros de fusta arrodonida va entr…

Barretades / El Parc de les Casernes

Les mares i els pares passegen amb pas flegmàtic, mentre els seus fills corren darrere d’incomptables pilotes. Sobre els camins arquejats del Parc de les Casernes hi corre la vida de la ciutat, però a una velocitat completament diferent. Hi ha dies de primavera en què, per una raó o l’altra, és millor no començar a escriure; avui potser seria millor callar i quedar-se mirant aquest cel de color blau impermeable, que sembla el fons d’escriptori de la pantalla d’un ordinador amortitzat.
Però precisament avui sembla com si les paraules fossin l’única cosa que s’interposa entre nosaltres i el cel. Dos coloms vigilants es passegen entre les taules de la terrassa del bar, tot buscant les engrunes del seu paradís. El Parc de les Casernes és una extensió definida de terreny, que conté els materials necessaris per a fer feliços tots els ciutadans aclaparats, com a mínim durant una estona. Quan hi entres no sembla que siguis a Girona, hi ha herba, arbres i aigua, un tel d’aigua animat per uns qu…

Tocar o no tocar

Era la frase favorita del president Pujol quan no li convenia parlar d’alguna cosa: “ara no toca”. Els d’esquerra, ara que ja no toquen cuixa, han decidit votar “No” tot exhibint un lema de campanya on s’hi pot llegir: “Ara toca no”. El problema d’ERC és que tenen massa gent que no hi toca, jo simplement els hi demanaria que no ens toquessin allò que no sona.

Barretades / Metafísica, democràcia i Estatut

L’altre dia, mentre esperava el meu fill al pati de la Casa de Cultura de Girona, pensava que aquell quadrilàter, més aviat fred i gris, tenia com una mena de ressonàncies metafísiques, en part potser per uns quants records de joventut i també, probablement, per tots els anys en què aquell indret va ser hospici provincial. Aquell pensament em va portar, amb una mena d’associació d’idees cap a una frase del filòsof francès Marcel Gauchet, on afirma que finalment hem esdevingut metafísicament demòcrates.
Diuen que bàsicament hi ha dos tipus d’individus, els que divideixen els individus en dos tipus i la resta. Jo sempre he tingut una certa debilitat, una tendència irrefrenable cap al maniqueisme. Sempre m’ha semblat que en el fons, en el fons del fons, sempre es pot trobar una còmoda dualitat salvadora que ens simplifiqui la vida, fins a l’extrem de no haver de triar més que entre dues opcions clares. Sí o no, fumar o no fumar, vi o cervesa, mar o muntanya, a casa teva o a la meva? Però …

Barretades / Flors i remors

Girona és una ciutat que ha sabut cultivar la seva imatge, amb qualsevol excusa atrau milers de persones que vénen a corre-cuita, àvides de flors, de fires o de qualsevol cosa. La solitària quietud dels seus jardins més closos es trenca permanentment per hordes de soferts turistes, gent de terra endins i de mar enllà, pagesos de rostoll, ciutadans de viles treballadores, jubilades amb ulleres fosques, nens menjant gelats de tots colors i joves amb motxilla a l’esquena. Tothom es veu en cor de venir a Girona.
Uns busquen les flors i no les troben, els altres busquen qui sap què i ho troben, però això sí, tots passen per aquesta Girona que, de tan imaginar-la, aviat semblarà una d’aquelles ciutats imaginàries d’Italo Calvino. Vindrà el dia en què els seus habitants ja no sabran ben bé quina és la real: la ciutat que s’emmiralla o el seu reflex perfecte sobre el vidre esmerilat. Aviat no sabrem si la veritat està en els seus silencis o en la remor persistent dels seus carrers. Mentrestant…

Barretades / Joan Manel

Pel seu rostre hi navega constantment l’ombra arrodonida d’una incertesa, que naufraga sense remei sobre l’arc sempre ben tensat del seu somriure. Quan en Joan Manel riu els seus ulls s’acluquen com dos ratlles molt fines, perquè un filòsof no pot manifestar mai dues emocions sense estar preparant mentalment una nova pregunta, l’ombra d’una nova incertesa que li creix entre els pèls de la barba i les arrugues de la corbata.
En Joan Manel del Pozo és un home fonamentalment honrat, ell sap el que val moralment la justícia i, igual que en els passos sense barrera, que una utopia en pot estar amagant una altra. L’altre dia no s’estava de citar el bisbe Casaldàliga, en la presentació del també filòsof Daniel Innerarity, dient que una utopia és una veritat prematura. Però ell ha après també que la realització completa de qualsevol utopia comportaria el final de la història, el final dels conflictes, un espècie de Marbella de la filosofia on tots ens moriríem fatalment d’avorriment i de falsa…

Barretades / El planeta dels simis

Des de fa anys, científics vinculats a universitats americanes, com per exemple la Universitat de Princeton a Nova Jersey, estan realitzant estudis amb ximpanzés, orangutans i goril·les; probablement la investigadora més coneguda en aquest camp és la doctora Jane Goodall, fundadora del Jane Goodall Institute, dedicat a la investigació, recerca i conservació d’aquests primats.
Els treballs realitzats amb grans simis demostren que són capaços d’aprendre el llenguatge dels signes dels sordmuts i s’han fet descobriments sorprenents com, per exemple, que tenen la seva cultura, que són capaços de transmetre-la als seus fills, que conversen entre ells, que tenen pensaments privats, imaginació, records temporals, autoconsciència, empatia, capacitat d’enganyar, curiositat, sentit del temps, consciència de la mort i són capaços de mantenir una amistat que duri tota la vida. El que encara no han pogut demostrar és que tinguin ànima, però això, com tots vostès ja saben, només ho poden fer els cate…

Barretades / Una vida de gos

El meu gos no és del Barça. Gairebé n’estic segur. L’altre dia, entre petards, crits i patacades, l’animaló anava i venia amb la cua entre les cames; i ara, encara, quan veu en Laporta o els nois d’en Rijkaard per la tele s’amaga sota la taula del menjador. Què hi farem!, són coses de la natura i ell no ha triat ser un gos cendrós, enmig d’un univers humà fonamentalment blau i grana.
Jo tampoc sóc del Barça i el futbol me la sua, em sembla més aviat un esport de hooligans i de gamberros, però ho dissimulo. No m’agrada portar la contrària i cada vegada que vaig a fer la cervesa al bar de la cantonada, només entrar em poso a cridar “Visca el Barça i visca Catalunya!”, no fos cas que em confonguessin amb un periquito d’aquells que encara no es dóna per vençut, o, el que encara és pitjor, amb un gos cendrós, poruc i botifler. Què hi farem!, la vida és dura i ara encara haurem de suportar una temporadeta de celebracions i actes vandàlics diversos per la cosa aquesta de la lliga, la Champion…

Barretades / La plaça dels dos noms

Més enllà del recinte clos que aplega les seves llegendes i els seus somnis, la ciutat de Girona té una plaça on s’abracen Miquel de Palol i Prudenci Bertrana, una plaça amb dos noms. Dos rectangles que s’ajunten i que formen un gran espai, pla i generós, que els dos escriptors segurament mai haurien somiat compartir.
Les dues places són el cor d’un barri nou, alçat sobre les antigues terres de conreu que hi havia entre la carretera de Santa Eugènia i la plaça de toros. Ara les mares hi donen de menjar farinetes als infants, a l’ombra prima d’uns plàtans que probablement tenen la mateixa edat que les criatures. A la plaça tot és nou, ben cuidat i acceptablement net. Quina relació hi deu haver entre la neteja i la joventut del barri? Mentre em faig preguntes com aquesta, una dona, asseguda al meu costat, llegeix un llibre d’aquells per aprendre a parlar una llengua en deu dies, no arribo a veure quina llengua és, però se’l llegeix amb molta atenció i segur que d’aquí a nou dies ja parla…

La primavera dels clavells

Una vegada vaig veure a Lisboa una gran pintada que deia: “El primer de maig tots a l’avinguda vint-i-quatre de juliol per a defensar les llibertats del vint-i-cinc d’abril”. Aquell garbuix de dates em va quedar gravat i sempre m’ha fet pensar en el poder simbòlic i evocador de les celebracions.Per a molts de nosaltres el vint-i-cinc d’abril de 1974 fou un dia gran, perquè a Portugal, un país veí i germà, van començar a bufar uns aires que aviat es contagiarien a l’Estat espanyol. Portugal fou de cop i volta una porta oberta a l’esperança, una escletxa de llum que per fi ens permetia albirar un futur diferent, de llibertat i de progrés. La imatge dels soldats colonials portuguesos amb clavells al canó dels seus fusells fou, en aquell moment, la icona oposada a la dels militars xilens, un any abans, cremant llibres i esperances als carrers de Santiago. El règim franquista va agafar por i, fins i tot, va arribar a prohibir el “clavelitos de mi corazón”, una cançó inclosa d’ofici en tot…