Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: abril, 2006

Barretades / Sóc un porc

La meva dona té raó: sóc un porc. Em fico el dit al nas i per molt que ho vulgui justificar dient que és com una mena d’introspecció, un acte d’autoconeixement i unes ganes d’indagar en la pròpia personalitat, ella insisteix: “ets un porc”. I té raó. De fet a vegades he arribat a argumentar que aquest costum era tan arrelat en la meva família, generació rere generació, que seria una pena que ara jo el trenqués... però finalment sempre haig d’acabar reconeixent que ficar-se el dit al nas és una marranada.
Amb les creences passa una mica el mateix, un intenta justificar el que moltes vegades és injustificable. L’església catòlica té unes pràctiques litúrgiques que segurament estaven bé fins a l’alta edat mitjana, però en l’actualitat són més aviat desfasades, per dir-ho d’alguna manera. No puc comprendre, per exemple, com avui en dia els sacerdots encara es continuïn disfressant igual que els druides pagans de l’antigor, per oficiar sacrificis sobre un altar. O que ofereixin el cos de Cr…

Barretades / Aragó i Masó

Girona no és Florència, ni tant sols és Venècia, posats a comparar-la amb Itàlia potser seria més escaient agermanar-la amb la Siena medieval, o amb la Cuneo provinciana, o amb la Rimini d’Amacord. Perquè Girona és una ciutat petita, grisa i situada en un racó del mapa, es miri per on es miri.
Ja fa dies vaig sentir a en Narcís-Jordi Aragó argumentar la conveniència de l’any Masó, deia aleshores que en Rafel Masó –el seu avi– no era un personatge del passat, perquè si hagués aguantat tot el cicle vital que li pertocava hauria viscut fins a mitjans dels anys seixanta. Per tant és evident que Masó no és personatge del passat sinó del present. Per en Narcís-Jordi Aragó el passat és una cosa que va acabar dramàticament el 18 de juliol de 1936, després va venir la guerra, la postguerra i el present. Acabat el present començà la transició i ara estem instal·lats en un futur imprevisible i inquietant. En Narcís-Jordi és un personatge d’aquest futur de Girona que es passeja cada matí fins al q…

Barretades / Els llibres

Els llibres són un element característic de la nostra societat, no hi ha casa que no en tingui, encara que només sigui per a folrar unes lleixes que d’altra manera quedarien mig buides. Els llibres, malgrat tot, són encara l’eina indispensable de la nostra cultura. Els llibres són uns objectes menuts i enigmàtics, que amaguen, entre jeroglífics i símbols, la veritat oculta de la nostra civilització, sense ells no podríem anar gaire lluny. Ens hem acostumat a viure entre llibres i no passa ni un any en què, com a mínim per Sant Jordi, en comprem un.
En una cèlebre novel·la de Douglas Adams apareix un megaordinador que, després de càlculs infinits, arriba a la conclusió que la resposta a tot plegat és quaranta-dos. Desgraciadament en aquell moment ningú recorda ja la pregunta que se li havia plantejat, però quaranta-dos sempre serà una bona resposta per a un ordinador. Un llibre, en canvi, no arribarà mai a cap conclusió, les respostes –o encara més els interrogants– els troba el lector …

Barretades / Els últims càtars

Amb quatre dies de festa ens hem permès el luxe de fugir cap al nord. Cap al nord, com tothom sap, hi ha la França, un país que abans visitàvem amb devoció i que ara veiem amb uns altres ulls, probablement perquè el món ha donat moltes voltes i nosaltres no ens hem quedat precisament quiets.
Els Pirineus són un punt d’inflexió de la història, de la geologia i de moltes altres ciències que encara es veuen en cor de dividir el món en vessants successius i que sovint formen part d’un mateix problema. Pels catalans, travessar encara les collades que ens separen de les valls fecundes de l’Arieja, és sempre un viatge iniciàtic cap als orígens de la nostra llengua i de la nostra història.
Pujar fins a Montsegur seria com una mena d’experiència mística si no fos perquè ben aviat vam mostrar símptomes d’esgotament. Malgrat tot puc dir que jo vaig poder fer el cim, tinc la prova en forma de tiquet d’entrada al castell, expedit per un francès, digne descendent de Simó de Montfort, que va cobrar-m…

Barretades / La República

El 14 d’abril de 1931 els pobles d’Espanya van tenir un somni, van somniar que la llibertat i el progrés podien anar de la mà, que amb la justícia i l’educació es podia forjar un país nou, un país definitivament modern. Aquell somni, independentment de qualsevol altre judici, era un somni plausible que fou estroncat per un alçament militar, avalat pels estats feixistes que poc després van provocar l’esclat de la Segona Guerra Mundial.
Cada vegada són menys els que, passats setanta-cinc anys, poden encara recordar aquells fets. La mort ha anat fent pagar meticulosament el seu delme, però, més enllà dels testimonis de primera mà, ens queda encara latent en l’aire aquella ventada d’esperança que fou l’adveniment de la República. Mai al nostre país s’havia vist una florida com aquella. L’any 1931 Girona donà un suport total a la República en les eleccions del 12 d’abril. Els partits republicans van guanyar d’una manera aclaparadora en gairebé tots el districtes de la ciutat. En només tres…

Barretades / Sang i fetge

Entre Rams i Pasqua els catòlics celebren cada any la tortura, agonia i mort del seu fundador. A mi tot això de la sang sempre m’ha provocat una mena de prevenció irrefrenable i procuro fugir d’aquesta mena d’espectacles poc edificants, però ara els catòlics insisteixen a ensenyar-nos un cartell de la Setmana Santa de Girona que sembla l’anunci d’una pel·lícula gore, una d’aquelles de sang i fetge.
Evidentment sobre gustos no hi ha disputes, però crec que aquesta vegada s’han passat tres cantonades. La defensora del ciutadà hauria d’actuar d’ofici en aquests casos d’atemptat flagrant contra la sensibilitat de la gent que es passeja tranquil·lament pels carrers de Girona. Quin espectacle estem donant als nostres fills amb aquests peus clavats sobre una fusta i regalimant sang! No hi ha dret! I el més greu és que això ho fan els mateixos que després s’escandalitzen amb la imatge d’una dona nua en la portada d’una revista. Ja n’hi ha prou!, cal que els catòlics aprenguin els límits del bo…

Barretades / Els trens

Girona fou, ja fa temps, una ciutat de trens que anaven i venien. L’esbufec constant de les màquines i el refilar agut dels xiulets marcaven la vida quotidiana dels seus habitants. Les vies sortien de la ciutat en les quatre direccions i arribaven a punts tan diversos com Olot, Banyoles, Palamós i Sant Feliu de Guíxols.
Unes feres de quatre rodes, àvides de gasolina, foren els depredadors que acabaren, de manera directa o indirecta, amb aquells déus de ferro i la ciutat quedà travessada només per la via del tren de França, això sí, muntada sobre un embalum de formigó, que és encara una ferida supurant, enmig d’una ciutat que ja havia patit massa ferides. Ara es torna a parlar de trens, subterranis o transversals, fins i tot hi ha qui parla de tramvies. Benvingudes siguin totes les propostes, perquè en el futur –quan arribi– necessitarem cada vegada més d’aquests mitjans de transport, ja siguin per l’encariment o l’escassetat dels carburants o pel simple col·lapse dels carrers, envaïts …

Barretades / Refugis i jardins

Els nens juguen sempre completament indiferents a tot el que els envolta, vull dir, indiferents a totes aquelles coses que els grans suposem importants. Els nens juguen amb qualsevol cosa, sembla com si haguessin nascut per a jugar i no per a totes aquelles coses importants que la vida els hi acabarà oferint i que ells acabaran acceptant.
“Refugis i jardins” és un bon títol per a un article de primavera, amb la imatge dels nens que juguen sobre la sorra, dels arbres que floreixen i dels avions que porten turistes amb les seves ales esteses, brillants i llunyanes. Però no hi ha mai tampoc cap imatge completament anodina o insubstancial, perquè els nens juguen sobre el que fou el refugi antiaeri del Jardí de la infància, els arbres enfonsen les seves arrels sobre una terra castigada pels avatars de la història i els avions no sempre han portat la mateixa càrrega de vida. Hi va haver una època en què els avions anaven carregats de mort i els nens s’amagaven amb les seves mares, a les sale…

Barretades / Les hortes

Les hortes de Santa Eugènia són un territori abandonat, una terra de ningú, on hi creixen canyers i murs de tota mena. De tant en tant els ciclistes passen esperitats i els avions, que volen baix, despleguen les seves rodes per començar a prendre peu a l’aeroport de Vilobí. Els pagesos de cap de setmana aprofiten per llaurar els seus camps de joguina i els practicants del fúting remullen amb la seva suor els camins enfangats.
A un costat de les hortes, sota els arbres de ribera, s’intueix el Ter, un riu que passa indiferent, i a l’altre costat hi passa la sèquia Monar, que va per feina, però que ha aturat –de moment– l’afany constructor dels gironins. La imatge dominant és de degradació, de brutícia i de decadència, una mena de pagesia desarrelada i adaptada, com en una mena de mutació terrible, al medi urbà. Els alls tendres creixen entre somiers rovellats, les patates entre llaunes de cervesa aixafades, els enciams maduren entre planxes d’Uralita esquerdades i les tomates envermellei…