Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: febrer, 2006

Quim Masó, el somriure de la vida

La mort ens ronda constantment i no sabem mai quan ens acabarà mossegant fins al moll de l’os. Aquest any he anat perdent noms de la meva agenda a velocitat de creuer, l’un darrera l’altre. Eren amics que incloïa en la meva particular comptabilitat d’afinitats electives. Primer va ser l’Alexandre Cuéllar, després en Josep Paulí i en Francesc Ferrer i, ara, en Quim Masó.
En Quim era la figura per antonomàsia del germà gran, un referent inabastable i una figura vigilant. A tots ens hagués agradat ser com en Quim, però no ens va quedar més remei que ser nosaltres mateixos. Amb el temps sembla com si la diferència d’edat s’anés escurçant i en Quim fou després també un amic, un amic, això sí, tocat pel verí del teatre. Tothom té la seva imatge particular d’una persona, congelada com en un clixé de vidre, que guarda en el record durant tota la vida. El meu record d’en Quim potser quedarà com la d’aquell home que fou, de veu brillant, mirada lúcida i gest sorneguer. El recordaré sempre entre …

Barretades / El viatge d’en Llach

L’any 1976 fou un temps d’esperances inesgotables, el nostre país es començava a despertar després d’una llarga nit de silenci, i el record paorós del dictador s’escapava ràpidament, com un globus deixat anar de la mà d’un nen entremaliat.
L’any va començar amb una sèrie de recitals multitudinaris que en Lluís Llach va fer al Palau d’Esports de Barcelona. D’aquesta manera en Llach reapareixia en públic després de nou mesos de prohibicions governatives. El règim, ja mig motibund, va voler continuar exercint el seu poder fins al final. Jo vaig ser un dels molts que van anar a cantar –i a protestar– amb en Llach i probablement sóc alguna d’aquelles veus que es senten en el disc, que van gravar en directe, cridant sense parar allò d’amnistia i llibertat. De fet mai abans ni després d’aquella data no he cantat tant ni tan fort. Trenta anys després puc dir que el record d’aquell dia m’ha acompanyat sempre i encara ara m’emociona tornar-lo a sentir. Fou un moment màgic en què a tots ens semb…

Era un patriota

En Francesc Ferrer i Gironès és mort. Era tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Girona, fou diputat al Parlament de Catalunya, senador, president de la Cambra de Comerç, cooperativista, historiador, escriptor i professor mercantil. Va lluitar en defensa de la llengua i pels drets i les llibertats del nostre país. Gairebé al final de la seva vida la Generalitat li atorgà la Creu de Sant Jordi i fou aclamat i homenatjat com a patriota.
Una pàtria és l’espai infinit que queda sota els nostres peus quan mirem cap al futur amb esperança. La pàtria sempre està cap al futur, les pàtries del passat també existeixen, però no serveixen per a res en concret. Un patriota és un ésser fràgil, una espelma que es consumeix irremissiblement en la seva pròpia substància i quan s’acaba, s’acaba també la pàtria que el revesteix de sentit i de transcendència. En Francesc Ferrer fou un patriota, però la seva pàtria no era exactament la mateixa per la qual crema –per exemple– l’espelma del meu esperit. La pàtr…

Ser d’esquerres, o no ser...

Aportació a la Conferència sobre “Les noves perspectives de l’esquerra a Catalunya”, que realitzarà Raimon Obiols , el pròxim dijous dia 23 de febrer de 2006 al Col.legi de Periodistes de Barcelona
–––––––––––––––––––––––––

La gauche est une patrie ; on en est ou on n’en est pas.
[Jean Daniel]

Em sap greu però no podré ser present el 23 de febrer, per sentir la conferència de Raimon Obiols al Col·legi de Periodistes de Barcelona. Girona cada vegada sembla més lluny de la capital: barreres que em semblen infranquejables, s’alcen cada vegada més altes pels que vivim i treballem en la perifèria més allunyada de l’àrea urbana de Barcelona. Però potser millor que això ho deixem per una altre dia.
Ens demanen ara que aportem reflexions i propostes. Pobre de mi! jo només seré capaç d’escriure quatre ratlles que espero que us serveixin, si més no, per a fer piló.
Diuen que és en el futur allà on passarem la resta de les nostres vides, l’esquerra a Catalunya –i a la resta del món– no pot tenir cap m…

Barretades / Un gringo vell

L’any 1989 el director mexicà Luis Puenzo va adaptar al cinema la novel·la de Carlos Fuentes Gringo Viejo, amb Gregori Peck i Jane Fonda de protagonistes. Era la història dels darrers dies d’Ambrose Bierce, un cèlebre periodista i narrador nord-americà, que va desaparèixer entre les convulsions de la revolució mexicana de 1913. El lúcid Bierce diu, poc abans de morir: “un fanàtic és algú que s’obstina en mantenir una opinió que no es la teva”.
El guionista probablement va extreure aquesta cita del Diccionari del diable, un dels llibres més coneguts de l’autor, on també s’hi poden trobar perles com les següents: “Escriptures: llibres sagrats de la nostra santa religió, no confondre amb els relats falsos i profans sobre els quals estan inspirades totes les altres religions”, “Fronteres: línia imaginària entre dos nacions que separa els drets imaginaris d’una, dels drets imaginaris de l’altra”, “Immigrant: individu mal informat que pensa que un país és millor que l’altre”. Com podem veure…

Barretades / Quins fanals!

L’arquitecte municipal que ens va entaforar a traïció l’horrorós fanal de la plaça del Vi segur que va cobrant regularment el seu sou, un sou que li anem pagant entre tots. Els regidors que li van permetre aquell atemptat contra el bon gust dels gironins, segur que deuen tenir un punt de remordiment i de coragre cada vegada que han de firmar la seva nòmina. Són gent intel·ligent i a ells tampoc els hi fa cap gràcia veure cada dia aquell artefacte a sota mateix del seu balcó.
Rectificar és de savis, no de polítics, ja ho sé, però ara en què precisament han muntat una gran bastida per netejar la cara de tot l’edifici, seria un bon moment per retirar definitivament el maleït fanal. Hi va haver personatges que en el seu moment també van dir que els gironins acabaríem acostumant-nos a la presència de la llotja de Sant Domènec i ja veuen com va acabar. Però a Girona també hi ha un altre fanal que hauria de reclamar l’atenció del consistori, es tracta de l’enorme i desproporcionat fal·lus llu…

L'opa

De petit m’agradava jugar al Monopoly, em semblava un joc irreal, no com el de l’oca o el parxís que eren com la vida mateixa. Encara ara quan sento el nom de carrers de Barcelona, penso en aquelles nits d’hivern jugant al Palé i guanyant, naturalment, amb la sort del novell.
D’entrada, l’opa de Gas Natural a Endesa em sembla una d’aquelles jugades, però aquí s’hi barregen altres qüestions i el que em preocupa és saber si realment amb tot això els catalans en sortirem beneficiats. Segur que no, que passi el que passi els beneficis seran per “la Caixa”.

Barretades / Ramon Alberch

La tornada definitiva dels papers de Catalunya, que estaven segrestats a Salamanca, és una molt bona notícia per a tothom. Hem hagut d’esperar molts anys, segur que massa, però finalment els tenim ja aquí i això és el que importa. Tots ens en felicitem i ara també és la nostra obligació felicitar als que ho han fet possible amb un esforç pacient i callat.
La fotografia, diumenge passat, d’en Ramon Alberch a primera pàgina d’aquest diari, acompanyant al president de la Generalitat en la inauguració de l’exposició del Palau Moja, em va omplir d’orgull. En Ramon és una persona que molts de nosaltres coneixem bé. El seu somriure obert, el seu nas de pagès franc i les seves ulleres rodones, son la marca d’una casa que és la de tots els gironins. Ningú millor que ell hauria pogut fer aquesta feina de retornar-nos aquests papers, que són els de la dignitat i de la justícia històrica, però que també signifiquen alguna cosa més per a un poble com el nostre que tant a patit a causa de l’oblit i …

Barretades / Incivisme

Segurament tots vostès s’hauran fixat que en les fotografies la perspectiva tendeix a arronsar-se. Nosaltres, en canvi, quan veiem un edifici, per alt que sigui, sempre el veiem recte del tot. Perquè a les fotografies no? La primera resposta que ens ve al cap és que probablement es deu a un efecte òptic. Doncs no, el problema és que nosaltres som éssers intel·ligents i les càmeres fotogràfiques no.
Sí, em sap greu, aquella Nikon de 1.300 euros que vostè es pensava que podia fer de tot, no és capaç de calcular, tal com fa el nostre cervell, l’arrel quadrada de la distància milions de vegades per segon. És més, fins i tot aquell tros d’ase que es pixa a la cantonada de casa és capaç de fer-ho. Només en estat de coma etil·lic deixem de veure les coses rectes, però aleshores tan li fa perquè tot ho veiem com si fos el fanal de la plaça del Vi. El cervell dels homínids és una màquina perfecta, insuperable, que no necessita de cap mena de tuning ni de trucatge per funcionar, gairebé a la vel…

Barretades / Va de putes

En aquest món on ens ha tocat viure ja hi ha ben poques coses que realment ens puguin escandalitzar. Se’ns ha fet la pell tan dura que fins i tot hem deixat de fer-nos les preguntes més bàsiques. La diversitat insostenible de les respostes ens porta a replantejar-nos cada dia la possibilitat real d’alguna certesa que ens ajudi a fer peu en el terreny relliscós i movedís de les opinions.
Ja em perdonaran ara la gosadia, però jo no he anat mai de putes. Sí, sí, puc confessar que en aquest aspecte de la vida sóc completament verge. El sexe és un dels motors que mouen la nostra societat i des de sempre hi ha hagut persones que han ofert el seu cos a canvi de diners. A Girona, com en qualsevol altre part del món, hi ha bordells més o menys organitzats on es practica aquesta activitat. Només cal obrir els diaris locals per les pàgines d’anuncis classificats i veure el panorama que ens envolta, però jo mai de la vida els he visitat. La meva inexperiència en aquest tema m’hauria de desacredita…