Ves al contingut principal

Un somni de Nadal


Per Nadal tinc un somni recorrent, somio que sobre un paisatge nevat em persegueix un santbernat enorme, per a emborratxar-me amb el contingut càlid del bocoi que porta penjat del coll. Però jo, no sé com, sempre acabo esmunyint-me pel forat gatoner d’una porta falsa.
Els somnis són històries a mig fer. No sabem mai exactament com comencen i gairebé sempre s’acaben sobtadament, com quan salten els ploms i el televisor deixa de funcionar, deixant-nos amb l’ai al cor entre anunci i anunci. Els somnis són ombres fugisseres, remors confuses, que ens acompanyen durant tota la nostra vida i que es barregen, a vegades, amb els sentiments i amb altres somnis, i d’aquesta manera produeixen una realitat nova i poderosa que la gent anomena il·lusions.
Per Nadal sembla com si per uns moments s’invertís l’ordre establert de les certeses, com si de cop i volta els numeradors que resten comencessin a sumar i els telescopis que vigilen el cel projectessin la seva llum a l’espai, una llum il·lusionada i subtil, com en un somni.
Nadal és un cel curull d’estrelles, il·luminades per centenars de telescopis i de finestres enceses, sobre el paisatge irreal d’un pessebre salpebrat de petites històries, de caganers incontinents i pastors inconstants. És una sensació agredolça que irromp –sense demanar permís– una vegada a l’any en el clos tancat dels nostres pensaments. Nadal és un telèfon que sona entre els silencis i les paraules, són ocells del crepuscle que volen més enllà dels campanars i els arbres, és una espelma prima que s’encén o que s’apaga, és un paper rebregat que acaba en el contenidor de les deixalles. Nadal és el record d’un record, l’oblit d’un oblit, l’esperança d’una esperança.
Però fonamentalment Nadal és un desig incontrolable, que aflora el dia després del solstici d’hivern, és la diada del natalis Invicti. Cinc mil anys celebrant el naixement de l’invicte l’hauria d’haver deixat exhaust i, en canvi, el sol neix de nou i s’alça sense recança sobre el món. Un món que –més enllà del mirall– és un esgarip constant de pànic, la cartografia precisa d’un desastre, el catau de la barbàrie i de l’horror. Ho contemplem cada dia en els telenotícies: cossos coberts de sang, fills sense la seva mare, els murs enderrocats, les aigües desfermades, la injustícia que senyoreja, la ignorància que mana i la fam que nodreix el buc dels miserables.
I tot i així, continuem pensant que un altre món millor és encara un somni plausible. Ens mirem els uns als altres i ens repartim desitjos de felicitat, signem una treva que dura uns dies, un dia o unes hores. El temps suficient com per poder mirar al cel, amb ulls de gos, i comprovar que el sol encara és allà, com una taronja rodona, envoltat de somnis i d’il·lusions, de núvols i d’ocells, de records i d’esperances.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…