Ves al contingut principal

Un somni de Nadal


Per Nadal tinc un somni recorrent, somio que sobre un paisatge nevat em persegueix un santbernat enorme, per a emborratxar-me amb el contingut càlid del bocoi que porta penjat del coll. Però jo, no sé com, sempre acabo esmunyint-me pel forat gatoner d’una porta falsa.
Els somnis són històries a mig fer. No sabem mai exactament com comencen i gairebé sempre s’acaben sobtadament, com quan salten els ploms i el televisor deixa de funcionar, deixant-nos amb l’ai al cor entre anunci i anunci. Els somnis són ombres fugisseres, remors confuses, que ens acompanyen durant tota la nostra vida i que es barregen, a vegades, amb els sentiments i amb altres somnis, i d’aquesta manera produeixen una realitat nova i poderosa que la gent anomena il·lusions.
Per Nadal sembla com si per uns moments s’invertís l’ordre establert de les certeses, com si de cop i volta els numeradors que resten comencessin a sumar i els telescopis que vigilen el cel projectessin la seva llum a l’espai, una llum il·lusionada i subtil, com en un somni.
Nadal és un cel curull d’estrelles, il·luminades per centenars de telescopis i de finestres enceses, sobre el paisatge irreal d’un pessebre salpebrat de petites històries, de caganers incontinents i pastors inconstants. És una sensació agredolça que irromp –sense demanar permís– una vegada a l’any en el clos tancat dels nostres pensaments. Nadal és un telèfon que sona entre els silencis i les paraules, són ocells del crepuscle que volen més enllà dels campanars i els arbres, és una espelma prima que s’encén o que s’apaga, és un paper rebregat que acaba en el contenidor de les deixalles. Nadal és el record d’un record, l’oblit d’un oblit, l’esperança d’una esperança.
Però fonamentalment Nadal és un desig incontrolable, que aflora el dia després del solstici d’hivern, és la diada del natalis Invicti. Cinc mil anys celebrant el naixement de l’invicte l’hauria d’haver deixat exhaust i, en canvi, el sol neix de nou i s’alça sense recança sobre el món. Un món que –més enllà del mirall– és un esgarip constant de pànic, la cartografia precisa d’un desastre, el catau de la barbàrie i de l’horror. Ho contemplem cada dia en els telenotícies: cossos coberts de sang, fills sense la seva mare, els murs enderrocats, les aigües desfermades, la injustícia que senyoreja, la ignorància que mana i la fam que nodreix el buc dels miserables.
I tot i així, continuem pensant que un altre món millor és encara un somni plausible. Ens mirem els uns als altres i ens repartim desitjos de felicitat, signem una treva que dura uns dies, un dia o unes hores. El temps suficient com per poder mirar al cel, amb ulls de gos, i comprovar que el sol encara és allà, com una taronja rodona, envoltat de somnis i d’il·lusions, de núvols i d’ocells, de records i d’esperances.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Torna setembre

És una història que arrenca cada mes de juny, quan el sol ho comença a inundar tot d’una llum espessa i excessiva. A les viles els carrers es desertitzen i qualsevol esforç que fem es veu coronat per una taca de suor a la camisa. Es fa feixuc sobreviure i sobretot dormir, perquè les nits s’inunden de sorolls i la calor no minva. L’aire sembla l’aigua bruta d’una bassa, la respiració s’allarga i els pensaments s’escurcen. Quan arriba setembre t’adones que el temps torna a posar-se en moviment, sota les ales dels ocells que ja van desfilant. Les remors del passat i del futur ens aclaparen, els dies s’encongeixen i la foscor va guanyant la partida al sol. De cop i volta, a la botiga de la cantonada hi apareixen fruits més dolços i de tant en tant sorgeix una nuvolada en el cel, que taca d’humitats la vorera. Ens tornem a trobar amics pel carrer i junts cantem la lletania de l’«anar tirant». Però aquest any l’«anar tirant» se’ns fa diferent. Hem sentit el fètid alè del terror que ens encalç…