Ves al contingut principal

Un somni de Nadal


Per Nadal tinc un somni recorrent, somio que sobre un paisatge nevat em persegueix un santbernat enorme, per a emborratxar-me amb el contingut càlid del bocoi que porta penjat del coll. Però jo, no sé com, sempre acabo esmunyint-me pel forat gatoner d’una porta falsa.
Els somnis són històries a mig fer. No sabem mai exactament com comencen i gairebé sempre s’acaben sobtadament, com quan salten els ploms i el televisor deixa de funcionar, deixant-nos amb l’ai al cor entre anunci i anunci. Els somnis són ombres fugisseres, remors confuses, que ens acompanyen durant tota la nostra vida i que es barregen, a vegades, amb els sentiments i amb altres somnis, i d’aquesta manera produeixen una realitat nova i poderosa que la gent anomena il·lusions.
Per Nadal sembla com si per uns moments s’invertís l’ordre establert de les certeses, com si de cop i volta els numeradors que resten comencessin a sumar i els telescopis que vigilen el cel projectessin la seva llum a l’espai, una llum il·lusionada i subtil, com en un somni.
Nadal és un cel curull d’estrelles, il·luminades per centenars de telescopis i de finestres enceses, sobre el paisatge irreal d’un pessebre salpebrat de petites històries, de caganers incontinents i pastors inconstants. És una sensació agredolça que irromp –sense demanar permís– una vegada a l’any en el clos tancat dels nostres pensaments. Nadal és un telèfon que sona entre els silencis i les paraules, són ocells del crepuscle que volen més enllà dels campanars i els arbres, és una espelma prima que s’encén o que s’apaga, és un paper rebregat que acaba en el contenidor de les deixalles. Nadal és el record d’un record, l’oblit d’un oblit, l’esperança d’una esperança.
Però fonamentalment Nadal és un desig incontrolable, que aflora el dia després del solstici d’hivern, és la diada del natalis Invicti. Cinc mil anys celebrant el naixement de l’invicte l’hauria d’haver deixat exhaust i, en canvi, el sol neix de nou i s’alça sense recança sobre el món. Un món que –més enllà del mirall– és un esgarip constant de pànic, la cartografia precisa d’un desastre, el catau de la barbàrie i de l’horror. Ho contemplem cada dia en els telenotícies: cossos coberts de sang, fills sense la seva mare, els murs enderrocats, les aigües desfermades, la injustícia que senyoreja, la ignorància que mana i la fam que nodreix el buc dels miserables.
I tot i així, continuem pensant que un altre món millor és encara un somni plausible. Ens mirem els uns als altres i ens repartim desitjos de felicitat, signem una treva que dura uns dies, un dia o unes hores. El temps suficient com per poder mirar al cel, amb ulls de gos, i comprovar que el sol encara és allà, com una taronja rodona, envoltat de somnis i d’il·lusions, de núvols i d’ocells, de records i d’esperances.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…