Ves al contingut principal

Pinochet on ice


Mel Brooks és un genial director i guionista cinematogràfic, jueu americà per més senyes, que va voler explicar la història de la humanitat a la seva manera. El resultat fou History of the world part I, que aquí com totes les coses arribà una mica marejada i amb el títol, totalment passat de rosca, de La loca historia del mundo. Després del final hi havia un resum de les millors escenes de la –suposada– segona part, en què brillava amb llum pròpia un Adolf Hitler ballant sobre una pista de gel.
El dictador xilè Augusto Pinochet probablement no mereixerà cap escena com aquesta; és més, la història segur que l’oblidarà. Pinochet és simplement un assassí, voluntariós i aplicat, però de segona divisió; com una mena d’artesà del genocidi. Va cremar llibres i llibertats, com el seu mestre, però ell morirà de vell com en Franco, endollat a una màquina de color verd brillant que va fent bip-bip. Un “bip” per cada mort, un “bip” per cada esperança truncada. Diuen que quan un gran home mor s’encén una estrella en el firmament; en canvi, quan mor un dictador simplement s’apaga una llumeta en un banc de Suïssa. No puc pas dir, a hores d’ara, que espero amb ganes la mort d’en Pinochet, perquè, ara, m’agradaria veure’l viure uns quants anys més, tancat en la presó del seu propi horror, en una presó il·luminada tothora amb la llum enlluernadora de totes les estrelles de la Via Làctia. En tot cas, si finalment Pinochet escapa de la justícia dels homes morint-se un dia d’aquests, prometo practicar el triple loop sobre la pista de gel de la plaça de la Constitució. Jo, que no he pogut trepitjar els carrers de Santiago alliberat, com a mínim em donaré el gust de ballar fins que el cos aguanti i després ploraré pels absents, per tots aquells que il·luminen les nits de les nostres vides amb la llum fràgil, però perdurable, d’una estrella.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…