Ves al contingut principal

L'home que riu


El palau dels papes d’Avinyó és un gran embalum petri, que als gironins ens fa recordar –encara que sigui llunyanament– les parets llises de la nostra catedral. Just en la part posterior d’aquest poderós edifici, on hi van viure els papes del cisma, hi ha un jardinet, més aviat un pati, que amaga a l’ombra d’uns xiprers, la ganyota bronzejada d’un home que riu. És una escultura lluent de Jan Fabre, una figura on l’artista s’ha retratat a ell mateix i que riu perpètuament sota els finestrals dels papes. La gràcia és que la figura realment riu, amb una riallada que es pot sentir de lluny.
Aquests dies podem veure a les Sales Municipals de la Rambla una exposició d’aquest artista belga, que porta per títol “L’home que escriu sobre l’aigua”. A la vora de l’Onyar és un lloc prou adient com per escriure sobre l’aigua, sobretot en el seu cas, assegut dins d’una banyera. Les paraules són flors rares que creixen en desordre, però a la vora de l’aigua flueixen amb facilitat. Aquesta figura de Fabre quedaria bé en qualsevol racó del barri vell, la ciutat l’hauria de comprar. Estic segur que aviat quedaria coberta de paraules i de guixots, que els gironins amb un afany cosmopolita anomenem “grafits”, i que li acabarien de donar el sentit que ara li falta. Els gironins som així, ens agrada pensar que la ciutat és com una mena de gran escenari per a una performance i tots plegats hi ajudem amb el nostre granet de sorra. L’Ajuntament, que ja va començar donant mostres de molt bon humor instal·lant un fanal postmodern a la plaça del Vi, segur que entendrà aquesta proposta. A Girona, igual que a Avinyó, hi tenim un festival de teatre; ara també podríem tenir permanentment una figura de Jan Fabre, agermanant d’aquesta manera les dues ciutats. Això sí, aquí millor que l’escultura calli, que escrigui sobre l’aigua en silenci, que de soroll ja n’hi ha prou.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…