Ves al contingut principal

La pagoda

Els gironins som una mena de força de la natura que es desperta cada matí amb els primers raigs de sol, filtrats per les fulles dels alzinars de les Gavarres. Durant molts anys ens vam dedicar a bastir una ciutat de pedra picada, una ciutat feta per durar. Però una cosa és pensar que ha de durar i l’altra és fer-la bé. Girona l’hem anat fent a batzegades i s’assembla més a un alzinar espès que a una devesa ordenada.
La plaça de Sant Feliu és un espai esclarit, un intent d’esponjar l’àmbit estret de la ciutat vetusta. La principal atracció de la placeta és una reproducció de la columna amb la famosa lleona, que serveix de contrasenya d’entrada i que és parada obligatòria dels grups de turistes que aparquen els seus autobusos a l’altre costat del riu. Uns cavallets temporers proveeixen de color a un paisatge bàsicament en blanc i negre. La nau de la col·legiata de Sant Feliu treu el nas de trascantó sobre la plaça i una escalinata guerxa, que puja fins a una porta inútil, serveix de basament del campanar en procés de restauració. El característic campanar cavicorni de Sant Feliu ara més aviat sembla com una mena de pagoda de mecanotub, i els turistes més joves s’asseuen a meditar als seus peus, amb una guia del viatger en una mà i una cervesa a l’altra.
Mentre els trens van passant sobre el pont del ferrocarril, amb una puntualitat incerta, la placeta s’omple d’automòbils, de motocicletes i de furgonetes de repartiment que paren en doble filera. Els gironins, enverinats pel poder màgic de les fulles d’alzina, ens imaginem una ciutat que no existeix, neta, ordenada i feliç, però en realitat és un paisatge caòtic, eternament en un procés de restauració del qual en sortirà, com sempre, una fotografia en color que el viatger ocasional guardarà com un record passatger, però que els gironins anirem gruant, com qui mastega les fulles d’un arbre perenne, sota l’ombra espectral d’una pagoda.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Torna setembre

És una història que arrenca cada mes de juny, quan el sol ho comença a inundar tot d’una llum espessa i excessiva. A les viles els carrers es desertitzen i qualsevol esforç que fem es veu coronat per una taca de suor a la camisa. Es fa feixuc sobreviure i sobretot dormir, perquè les nits s’inunden de sorolls i la calor no minva. L’aire sembla l’aigua bruta d’una bassa, la respiració s’allarga i els pensaments s’escurcen. Quan arriba setembre t’adones que el temps torna a posar-se en moviment, sota les ales dels ocells que ja van desfilant. Les remors del passat i del futur ens aclaparen, els dies s’encongeixen i la foscor va guanyant la partida al sol. De cop i volta, a la botiga de la cantonada hi apareixen fruits més dolços i de tant en tant sorgeix una nuvolada en el cel, que taca d’humitats la vorera. Ens tornem a trobar amics pel carrer i junts cantem la lletania de l’«anar tirant». Però aquest any l’«anar tirant» se’ns fa diferent. Hem sentit el fètid alè del terror que ens encalç…