Ves al contingut principal

La pagoda

Els gironins som una mena de força de la natura que es desperta cada matí amb els primers raigs de sol, filtrats per les fulles dels alzinars de les Gavarres. Durant molts anys ens vam dedicar a bastir una ciutat de pedra picada, una ciutat feta per durar. Però una cosa és pensar que ha de durar i l’altra és fer-la bé. Girona l’hem anat fent a batzegades i s’assembla més a un alzinar espès que a una devesa ordenada.
La plaça de Sant Feliu és un espai esclarit, un intent d’esponjar l’àmbit estret de la ciutat vetusta. La principal atracció de la placeta és una reproducció de la columna amb la famosa lleona, que serveix de contrasenya d’entrada i que és parada obligatòria dels grups de turistes que aparquen els seus autobusos a l’altre costat del riu. Uns cavallets temporers proveeixen de color a un paisatge bàsicament en blanc i negre. La nau de la col·legiata de Sant Feliu treu el nas de trascantó sobre la plaça i una escalinata guerxa, que puja fins a una porta inútil, serveix de basament del campanar en procés de restauració. El característic campanar cavicorni de Sant Feliu ara més aviat sembla com una mena de pagoda de mecanotub, i els turistes més joves s’asseuen a meditar als seus peus, amb una guia del viatger en una mà i una cervesa a l’altra.
Mentre els trens van passant sobre el pont del ferrocarril, amb una puntualitat incerta, la placeta s’omple d’automòbils, de motocicletes i de furgonetes de repartiment que paren en doble filera. Els gironins, enverinats pel poder màgic de les fulles d’alzina, ens imaginem una ciutat que no existeix, neta, ordenada i feliç, però en realitat és un paisatge caòtic, eternament en un procés de restauració del qual en sortirà, com sempre, una fotografia en color que el viatger ocasional guardarà com un record passatger, però que els gironins anirem gruant, com qui mastega les fulles d’un arbre perenne, sota l’ombra espectral d’una pagoda.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…