Ves al contingut principal

El Bonmatí

Guanyar un premi que porta el nom d’un conegut em fa sentir una sensació estranya, és com una il·lusió familiar i entranyable. Guanyar-lo per escriure una d’aquestes barretades al Diari de Girona encara més, perquè em confirma que a l’altre costat del paper hi ha algú, algú que s’ho llegeix amb atenció i amb benvolença.
Don Manuel Bonmatí i Romaguera, era un home de Girona, d’aquella Girona d’abans, de quan s’exercia el periodisme com una mena de pluriocupació, de quan encara s’havien d’imprimir les primeres guies en color de la ciutat, de quan el tren Gerió encara anava amb vapor i les gavines s’alimentaven –i s’alimentaven bé– de les bosses d’escombraries de la senyora Sunta. Però ara Girona ha canviat: de guies n’hi ha de tots colors, el trenet passa a tota pastilla pels carrers empedrats, les gavines s’engreixen amb detritus cada vegada més sofisticats i els periodistes també.
Amb el pas del temps parlar de Girona s’em fa més difícil, aquesta ciutat de tant trepitjada i tant vista sembla, com si desaparegués permanentment entre la boira pixanera i que només fos possible veure-la amb els ulls predisposats del turista o del poetastre que va a tant la pedra. Les fustes tremoloses del pont de les Peixateries Velles, es deixen estalonar per qualsevol que hi passa, però a mi cada dia em costa més girar el cap per contemplar més enllà de l’estructura romboïdal que aguanta la passera i em fa por veure forasters amb les seves càmeres digitals, que van xuclant imatges d’un paisatge frangible, tant esmunyit que al final no en quedarà ni l’ànima. De la mateixa manera que passa en els museus que exhibeixen peces delicades hi hauria d’haver una normativa municipal rigorosa i estricta que prohibís fotografiar el barri vell de Girona, fins i tot de prendre-hi notes, no fos cas que algun dia se’ns desmuntés tot plegat.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Tardor

A mesura que passen les setmanes, la línia que separa l’ombra de la llum es va difuminant, es fa menys concreta, menys abastable. Ja comencen a quedar lluny aquells dies en què el sol tallava a ganivet la nostra silueta damunt del paviment i els ocells traçaven línies definides entre el punt A i el punt B. Ara, uns esquitxos ataronjats apareixen en el paisatge, a la vora dels camins i entre el verd, encara, dels arbres, i els ocells ja volen a gran altura cap a un destí llunyà, que no està a l’abast de la nostra geografia quotidiana. El vent, quan bufa, ho fa d’una forma lineal, enllaçant amb una mena de teranyina misteriosa els campanars dels pobles que treuen el nas entre els turons. Les velles cases pairals van reprenent aquells tons i aquelles textures de closca de tortuga vella i els camps s’obren de solc en solc, com una mà que implora. Però la tardor, aquest temps que ara comencem a habitar, i més enllà d’alguna definició concreta, també és un sentiment, un estat d’ànim, una sen…