Ves al contingut principal

Magris: del Danubi a l'Onyar


La literatura és com un riu i el temps també. Heràclit insisteix que un no es pot banyar dues vegades en el mateix riu i probablement en un llibre tampoc. Claudio Magris va dedicar, l’any 1986, tot un llibre al Danubi, un riu que –com qualsevol altre– és per excel·lència una figura interrogativa de la identitat. El Danubi li va servir a Magris d’excusa per a passejar-se per la cultura germànica, de la qual ell és un eminent estudiós.
Molta gent potser no s’ha assabentat encara que, durant tres dies, Magris, un dels pensadors europeus de més prestigi, ha visitat Girona. L’Onyar, comparativament parlant, no arriba ni a la sola de la sabata del Danubi, però a Girona –igual que a Budapest, Bratislava o Viena– les metàfores funcionen exactament igual i no depenen exactament del cabal dels rius. De fet a l’inici d’aquell llibre de Magris s’explica com el riu més important d’Europa neix en una aixeta. El raonament és simple: si tu vas remuntant el curs del riu i no deixes d’assenyalar l’aigua, tot pronunciant contínuament el mot “Danubi” i vas a parar a l’aixeta, aleshores és que aquell raig menut també és el Danubi. Si els gironins féssim el mateix amb l’Onyar ens podríem trobar fàcilment fent un llarg camí fins més enllà de Camprodon, on neix l’aigua del Ter, el riu que alimenta d’aigua la sèquia Monar i que, a la vegada, omple tres quartes parts del cabal de l’Onyar al seu pas per sota les famoses façanes acolorides de Girona. L’Onyar és el nom que pren el Ter al seu pas per Girona. Si seguíssim cap amunt, cap allà on neix l’Onyar real, probablement no trobaríem una aixeta, en canvi seria més plausible que en anar assenyalant el curs discret del riu, tot repetint “Onyar”, “Onyar”, anéssim a parar a alguna granja de garrins amb incontinència urinària.
Els porcs –i la resta d’animals de granja– són aquí els veritables creadors de paisatge i els únics que tenen consciència del sentit tràgic de la vida. Quan el botxí els prepara per dur-los a l’escorxador, ells accepten el seu destí en silenci, perquè aquí, al contrari que al món centreeuropeu, ens mengem el sentit tràgic de la vida en forma de botifarres de pam i mig.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Tardor

A mesura que passen les setmanes, la línia que separa l’ombra de la llum es va difuminant, es fa menys concreta, menys abastable. Ja comencen a quedar lluny aquells dies en què el sol tallava a ganivet la nostra silueta damunt del paviment i els ocells traçaven línies definides entre el punt A i el punt B. Ara, uns esquitxos ataronjats apareixen en el paisatge, a la vora dels camins i entre el verd, encara, dels arbres, i els ocells ja volen a gran altura cap a un destí llunyà, que no està a l’abast de la nostra geografia quotidiana. El vent, quan bufa, ho fa d’una forma lineal, enllaçant amb una mena de teranyina misteriosa els campanars dels pobles que treuen el nas entre els turons. Les velles cases pairals van reprenent aquells tons i aquelles textures de closca de tortuga vella i els camps s’obren de solc en solc, com una mà que implora. Però la tardor, aquest temps que ara comencem a habitar, i més enllà d’alguna definició concreta, també és un sentiment, un estat d’ànim, una sen…