Ves al contingut principal

Magris: del Danubi a l'Onyar


La literatura és com un riu i el temps també. Heràclit insisteix que un no es pot banyar dues vegades en el mateix riu i probablement en un llibre tampoc. Claudio Magris va dedicar, l’any 1986, tot un llibre al Danubi, un riu que –com qualsevol altre– és per excel·lència una figura interrogativa de la identitat. El Danubi li va servir a Magris d’excusa per a passejar-se per la cultura germànica, de la qual ell és un eminent estudiós.
Molta gent potser no s’ha assabentat encara que, durant tres dies, Magris, un dels pensadors europeus de més prestigi, ha visitat Girona. L’Onyar, comparativament parlant, no arriba ni a la sola de la sabata del Danubi, però a Girona –igual que a Budapest, Bratislava o Viena– les metàfores funcionen exactament igual i no depenen exactament del cabal dels rius. De fet a l’inici d’aquell llibre de Magris s’explica com el riu més important d’Europa neix en una aixeta. El raonament és simple: si tu vas remuntant el curs del riu i no deixes d’assenyalar l’aigua, tot pronunciant contínuament el mot “Danubi” i vas a parar a l’aixeta, aleshores és que aquell raig menut també és el Danubi. Si els gironins féssim el mateix amb l’Onyar ens podríem trobar fàcilment fent un llarg camí fins més enllà de Camprodon, on neix l’aigua del Ter, el riu que alimenta d’aigua la sèquia Monar i que, a la vegada, omple tres quartes parts del cabal de l’Onyar al seu pas per sota les famoses façanes acolorides de Girona. L’Onyar és el nom que pren el Ter al seu pas per Girona. Si seguíssim cap amunt, cap allà on neix l’Onyar real, probablement no trobaríem una aixeta, en canvi seria més plausible que en anar assenyalant el curs discret del riu, tot repetint “Onyar”, “Onyar”, anéssim a parar a alguna granja de garrins amb incontinència urinària.
Els porcs –i la resta d’animals de granja– són aquí els veritables creadors de paisatge i els únics que tenen consciència del sentit tràgic de la vida. Quan el botxí els prepara per dur-los a l’escorxador, ells accepten el seu destí en silenci, perquè aquí, al contrari que al món centreeuropeu, ens mengem el sentit tràgic de la vida en forma de botifarres de pam i mig.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…