Ves al contingut principal

La sopa es refreda


Carles Borromeu va morir a la capital de la Llombardia, en olor de santedat, la nit del 3 al 4 de novembre de 1584, tot exclamant: «Ja vinc, Senyor, ja vinc». No sabem si finalment va arribar allà on desitjava, perquè el Senyor no ens té informats d’aquestes coses, però hem de suposar que un personatge que va arribar a ser arquebisbe i cardenal de Milà, tindria assegurada una plaça d’accés directe a la destra del Pare.
L’expressió del sant italià ha quedat com un exemple d’aquelles frases que fan història pel fet de ser les darreres; un pot estar parlant durant anys, però el que compta és la frase final amb què s’acaba una vida gloriosa. En canvi les últimes paraules de les persones vulgars no passen mai a la posteritat, perquè la majoria es conformen a escoltar. «Tu escolta i calla!» Només faltaria que amb la quantitat de gent ordinària que es mor cada dia comencéssim a omplir llibres i llibres de frases lapidàries, no tindria cap gràcia. A més, la gran majoria acaba els seus dies borbollant coses sense sentit, com per exemple: «tranquil, tranquil, que el tauló resisteix!», o bé «mira, que t’ensenyaré com es carrega una escopeta», o aquell que tot just va tenir temps de murmurar: «fa pudor de gas, encendré el llum...». La vida en general és molt prosaica i els pobres moren dient obvietats i frases fetes que no mereixen ser reproduïdes de cap de les maneres.
Seixanta-quatre anys abans de la mort del cardenal milanès, una nit de 1519, Leonardo da Vinci treballava com sempre en un dels seus projectes, quan de sobte va tenir la necessitat d’escriure: «Ara plego perquè es refreda la sopa.» Sense saber-ho aquesta fou la darrera frase que l’artista va llegar a les generacions futures i aquí és on el gran Leonardo ens demostra que no estava encara preparat per a passar a l’eternitat, però també ens deixa constància del que realment l’importava: que la minestra si es menja freda no val res. I si el Senyor s’espera, que s’esperi.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…