Ves al contingut principal

La sopa es refreda


Carles Borromeu va morir a la capital de la Llombardia, en olor de santedat, la nit del 3 al 4 de novembre de 1584, tot exclamant: «Ja vinc, Senyor, ja vinc». No sabem si finalment va arribar allà on desitjava, perquè el Senyor no ens té informats d’aquestes coses, però hem de suposar que un personatge que va arribar a ser arquebisbe i cardenal de Milà, tindria assegurada una plaça d’accés directe a la destra del Pare.
L’expressió del sant italià ha quedat com un exemple d’aquelles frases que fan història pel fet de ser les darreres; un pot estar parlant durant anys, però el que compta és la frase final amb què s’acaba una vida gloriosa. En canvi les últimes paraules de les persones vulgars no passen mai a la posteritat, perquè la majoria es conformen a escoltar. «Tu escolta i calla!» Només faltaria que amb la quantitat de gent ordinària que es mor cada dia comencéssim a omplir llibres i llibres de frases lapidàries, no tindria cap gràcia. A més, la gran majoria acaba els seus dies borbollant coses sense sentit, com per exemple: «tranquil, tranquil, que el tauló resisteix!», o bé «mira, que t’ensenyaré com es carrega una escopeta», o aquell que tot just va tenir temps de murmurar: «fa pudor de gas, encendré el llum...». La vida en general és molt prosaica i els pobres moren dient obvietats i frases fetes que no mereixen ser reproduïdes de cap de les maneres.
Seixanta-quatre anys abans de la mort del cardenal milanès, una nit de 1519, Leonardo da Vinci treballava com sempre en un dels seus projectes, quan de sobte va tenir la necessitat d’escriure: «Ara plego perquè es refreda la sopa.» Sense saber-ho aquesta fou la darrera frase que l’artista va llegar a les generacions futures i aquí és on el gran Leonardo ens demostra que no estava encara preparat per a passar a l’eternitat, però també ens deixa constància del que realment l’importava: que la minestra si es menja freda no val res. I si el Senyor s’espera, que s’esperi.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…