Ves al contingut principal

La matemàtica i la política

(Notes d’una diada electoral)
Un sol com una gran taronja ha sorgit de bon matí damunt de les aigües fosques de l’Onyar, per després desaparèixer sobtadament darrere dels núvols del dia de Tots Sants. Però a més també és dia d’eleccions al Parlament de Catalunya i sobre el pes de la pressió atmosfèrica també s’hi ha de sumar la tensió política, una tibantor que en els darrers temps s’havia anat retorcent fins a límits insostenibles.
Les fires de Girona, com sempre, han farcit els carrers de gent, d’olors i de sorolls, que fan més passable una llarga espera fins a les 8 del vespre, en què apareixen els sondejos a peu d’urna. La primera constatació és que els socialistes no han aconseguit mobilitzar el seu electorat, una tasca feixuga que és el seu sinó històric, o sigui, com una mena de conjunció adversativa que va mantenir a CiU en el govern durant 23 anys.
Però ja a primera hora els principals caps pensants del tripartit sembla que deixen traspuar la sensació que hi tornarà a haver un acord per a governar el país. A mesura que avança l’escrutini apareix un clar guanyador que perd les eleccions, un partit d’esquerres que per fi pot celebrar un èxit electoral i una formació de fantasmes que es presenten de sobte vestits de diputats.
Després d’aquest dia molts hauran de reflexionar, perquè la majoria sempre té raó, fins i tot quan s’absté, encara que la raó ben poques vegades obté la majoria. Diuen que la diferència entre un polític i un home d’estat és que el primer pensa en les properes eleccions, en canvi el segon pensa en la propera generació. Potser a hores d’ara ja n’hi ha algun que pensa en les properes eleccions, i probablement fa bé, però del que es tracta és de pensar en el futur, molt més enllà de les inèrcies electorals. Aquest govern que sorgirà d’aquestes eleccions només ho podrà fer si són capaços d’implicar-nos a tots plegats. Segolène Royal, la probable candidata socialista a la presidència de la República Francesa, diu que «la gent només s’interessarà per la política si la política s’interessa per ells».
El sol ja fa estona que s’ha amagat entre les muntanyes de Rocacorba i les fulles que queden entre les branques cauran definitivament sobre un país que avui ja ha dit el que havia de dir. Demà serà un altre dia.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…