Ves al contingut principal

La matemàtica i la política

(Notes d’una diada electoral)
Un sol com una gran taronja ha sorgit de bon matí damunt de les aigües fosques de l’Onyar, per després desaparèixer sobtadament darrere dels núvols del dia de Tots Sants. Però a més també és dia d’eleccions al Parlament de Catalunya i sobre el pes de la pressió atmosfèrica també s’hi ha de sumar la tensió política, una tibantor que en els darrers temps s’havia anat retorcent fins a límits insostenibles.
Les fires de Girona, com sempre, han farcit els carrers de gent, d’olors i de sorolls, que fan més passable una llarga espera fins a les 8 del vespre, en què apareixen els sondejos a peu d’urna. La primera constatació és que els socialistes no han aconseguit mobilitzar el seu electorat, una tasca feixuga que és el seu sinó històric, o sigui, com una mena de conjunció adversativa que va mantenir a CiU en el govern durant 23 anys.
Però ja a primera hora els principals caps pensants del tripartit sembla que deixen traspuar la sensació que hi tornarà a haver un acord per a governar el país. A mesura que avança l’escrutini apareix un clar guanyador que perd les eleccions, un partit d’esquerres que per fi pot celebrar un èxit electoral i una formació de fantasmes que es presenten de sobte vestits de diputats.
Després d’aquest dia molts hauran de reflexionar, perquè la majoria sempre té raó, fins i tot quan s’absté, encara que la raó ben poques vegades obté la majoria. Diuen que la diferència entre un polític i un home d’estat és que el primer pensa en les properes eleccions, en canvi el segon pensa en la propera generació. Potser a hores d’ara ja n’hi ha algun que pensa en les properes eleccions, i probablement fa bé, però del que es tracta és de pensar en el futur, molt més enllà de les inèrcies electorals. Aquest govern que sorgirà d’aquestes eleccions només ho podrà fer si són capaços d’implicar-nos a tots plegats. Segolène Royal, la probable candidata socialista a la presidència de la República Francesa, diu que «la gent només s’interessarà per la política si la política s’interessa per ells».
El sol ja fa estona que s’ha amagat entre les muntanyes de Rocacorba i les fulles que queden entre les branques cauran definitivament sobre un país que avui ja ha dit el que havia de dir. Demà serà un altre dia.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

La policia

(A Jaume Curbet Hereu, in memoriam)

La paraula «policia», igual que «política», provenen del mot que en grec clàssic s’usava per a designar la ciutat: «polis». La democràcia, tal com l’entenem al segle XXI, no seria possible sense la policia ni sense la justícia. La policia és una eina democràtica cabdal, és la força necessària que fa prevaldre la llei, sense la qual no hi hauria justícia, ni possibilitat d’exercir les llibertats més elementals. Els que encara tenim memòria del règim anterior, al qual es qualifica entre altres coses d’estat policial, recordem precisament la policia d’aquella època com una ombra llunyana, que només apareixia físicament quan alguna cosa no funcionava al seu gust. Solament s’apercebia la sempre temuda presència de la Guardia Civil a les zones rurals, els agents de trànsit en algunes carreteres i els «urbanos» palplantats a les cantonades assolellades durant els dies freds d’hivern. La policia, tal com la coneixem al nostre país, és gairebé un invent posteri…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…