Ves al contingut principal

La lluita continua


En Carmel Rosa va voler cloure les seves memòries amb aquesta frase que es va fer famosa durant el maig del 68: «Només és el començament, la lluita continua». De fet en Carmel va lluitar durant tota la seva vida, amb l’empenta inesgotable i la tranquil·litat dels que saben que tenen la raó del seu costat, dels que han lluitat per un món més just sense esperar res a canvi, dels que volien que el socialisme desvetllés la part de veritat continguda en la paradoxa. A vegades és fàcil perdre’s pels corriols feréstecs dels sentiments, però la veritat, finalment, sempre troba una escletxa per on entrar.
La vida no és mai un llarg riu tranquil i menys per als que, com en Carmel, van viure tots els avatars terribles del segle xx. Ell i l’Antònia Adroher, la seva companya d’exili i de militància política, els van viure i patir gairebé tots. El país ha tardat massa a reconèixer el seu esforç, han hagut d’esperar fins gairebé el seu darrer alè per a rebre una modesta Creu de Sant Jordi, en pagament per a tota una vida de lluita pel seu país.
En Carmel ha mort, ara només em quedarà el seu record, la seva imatge pàl·lida contemplant les Rambles de Barcelona per darrera vegada, com si en les seves pupil·les s’hi reflectís encara el crepuscle d’un llunyà dia de juliol en què la història s’escrivia amb el fusell a la mà i l’esperança a la punta dels dits. Ens mirava com si la seva vida rellisqués definitivament cap a un indret inaccessible, però encara conservava un darrer somriure. Mentre el cor guarda els records, l’esperit conserva les il·lusions.
La història d’en Carmel, i la de l’Antònia, és una gran història i les grans històries no acaben mai. Nosaltres el seguirem recordant, a ell i a tots els que com ell van fer possible que la història continués. Ara cal, de nou, tornar a mirar endavant, nosaltres només som una peça petita d’un engranatge que seguirà funcionant. La lluita continua!
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…