Ves al contingut principal

La caverna


Una caverna és una cavitat enorme en el cor d’una muntanya, o sota les plaques tectòniques que separen les diverses realitats geològiques que conformen les comarques del nostre país. Els antics habitants del Gironès vivien, des de temps immemorials, en aquests cataus profunds i obscurs, sense cap de les comoditats modernes, és a dir: sense televisió, sense servei de pizzes a domicili i sense connexió a Internet via ADSL.
La seva vida era realment difícil, sobretot si hem de fer cas a l’aspecte inquietant i sinistre de les seves calaveres. A diferència de l’homo sapiens-sapiens que un dia va decidir emigrar a la capital, el gironí-gironí no s’ha mogut mai de la seva cavorca. Al voltant encara de les brases primigènies del nostre foc quotidià, els gironins –agrupats en tribus– ens mirem els uns als altres amb els ulls esbatanats, intentant comprendre el perquè de tot plegat i comunicant-nos com podem, amb monosíl·labs i onomatopeies. Fins i tot n’hi ha algun que encara pinta símbols primitius directament sobre les parets de la nostra nummulítica realitat, o sobre les escales de l’Ajuntament, o al vestíbul de la UdG. Som realment primaris i tot el que toquem amb les nostres peludes mans es converteix en pols provinciana, cavernícola. En canvi les espècies més evolucionades, instal·lades des de fa mil·lennis en les terres fecundes dels laietans, són just el contrari. Tot el que toquen es converteix en or, parlem amb alexandrins i pixen colònia. Aquest país és així i ningú el podrà canviar. Hi ha coses immutables i els clots són ja massa profunds com per sortir-ne d’un saltiró. Els gironins haurem de continuar amb les nostres collonades, els nostres panellets i les nostres idees de pa xucat amb oli, que les coses importants les seguiran fent a Barcelona, que per alguna cosa és el cap i casal.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…