Ves al contingut principal

Els vius

Aquest article va aparèixer el 31 d'octubre al Diari de Girona signat, per un error de maquetació, amb un altre nom.

En la nostra tradició cultural hi ha un lloc per a cada cosa. Un dia per celebrar l’arribada dels solsticis; un dia per menjar els brunyols, els panellets o les coques; un dia per disfressar-nos o per ballar el ball de la civada; fins i tot hi ha un jorn per celebrar el nostre sant particular o l’aniversari del gat. El dia 2 de novembre, per exemple, és la diada dels morts.
A mi no m’importen els morts, més enllà del pes específic de la seva massa emocional. Són morts i prou. Els morts estan morts, ens agradi o no, i difícilment ens faran la guitza. Del que ens hem de preocupar és dels vius, o sigui: de tota aquesta gentussa que ens persegueix en els nostres quefers quotidians i que intenta obrir-se pas en les nostres vides a cops de colze. Els vius són la meva preocupació constant, són gent perillosa que per poc que poden et roben la cartera. Truquen per telèfon a qualsevol hora, per entabanar-te amb l’oferta del mes, i parlen a través de la pantalla del televisor amb cara de no haver trencat mai un plat, per després intentar vendre’t tota una vaixella completa de ximpleries. Es foraden el melic amb un pírcing repulsiu i es fan dibuixar un tatuatge al bíceps on posa “fes-te fotre” en sànscrit. Els vius mengen pipes que després escupen sobre la vorera i beuen cervesa de llauna a morro. Són amples de pit i estrets de mollera. Els vius, fins i tot en la diada dels morts, són una llauna. Els cementiris, que la resta de l’any viuen en pau i harmonia, es veuen envaïts per tota una trepa de vius, sorollosos i impertinents, més ens valdria tancar les portes de la casa dels morts i deixar que els benaurats descansin en pau també durant aquest dia. Però aquest any els vius també voten i si cal els hi donarem un xec i ens treurem el barret, no sigui que votin a favor dels altres, que són manifestament pitjors!
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…