Ves al contingut principal

Els vius

Aquest article va aparèixer el 31 d'octubre al Diari de Girona signat, per un error de maquetació, amb un altre nom.

En la nostra tradició cultural hi ha un lloc per a cada cosa. Un dia per celebrar l’arribada dels solsticis; un dia per menjar els brunyols, els panellets o les coques; un dia per disfressar-nos o per ballar el ball de la civada; fins i tot hi ha un jorn per celebrar el nostre sant particular o l’aniversari del gat. El dia 2 de novembre, per exemple, és la diada dels morts.
A mi no m’importen els morts, més enllà del pes específic de la seva massa emocional. Són morts i prou. Els morts estan morts, ens agradi o no, i difícilment ens faran la guitza. Del que ens hem de preocupar és dels vius, o sigui: de tota aquesta gentussa que ens persegueix en els nostres quefers quotidians i que intenta obrir-se pas en les nostres vides a cops de colze. Els vius són la meva preocupació constant, són gent perillosa que per poc que poden et roben la cartera. Truquen per telèfon a qualsevol hora, per entabanar-te amb l’oferta del mes, i parlen a través de la pantalla del televisor amb cara de no haver trencat mai un plat, per després intentar vendre’t tota una vaixella completa de ximpleries. Es foraden el melic amb un pírcing repulsiu i es fan dibuixar un tatuatge al bíceps on posa “fes-te fotre” en sànscrit. Els vius mengen pipes que després escupen sobre la vorera i beuen cervesa de llauna a morro. Són amples de pit i estrets de mollera. Els vius, fins i tot en la diada dels morts, són una llauna. Els cementiris, que la resta de l’any viuen en pau i harmonia, es veuen envaïts per tota una trepa de vius, sorollosos i impertinents, més ens valdria tancar les portes de la casa dels morts i deixar que els benaurats descansin en pau també durant aquest dia. Però aquest any els vius també voten i si cal els hi donarem un xec i ens treurem el barret, no sigui que votin a favor dels altres, que són manifestament pitjors!
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…