Ves al contingut principal

Barraques


Quan jo era petit per Fires feia fred i aquest país s’amagava encara darrere de les grisors del franquisme. Girona era una ciutat provinciana, desconnectada completament de les modes mundanes o, com a mínim, no les vivia en temps real.
Ara evidentment les coses han canviat, vivim en un món interconnectat, on tot arriba –quan arriba– arreu i al mateix temps. Però en el fons, encara que a vegades ens costi creure-ho, els valors són els mateixos i sobretot els vicis. El que passa és que ara les oportunitats són immensament superiors. Quan jo era petit, parlar de “barraques” era parlar de Montjuïc o dels Albergues de Fontajau, era parlar de marginació, d’incivisme i de delinqüència. Ara Montjuïc és com una mena de muntanya màgica, farcida de mansions burgeses i Fontajau és un pavelló d’esports i una avinguda rodejada de cases adossades. La marginació arriba de molt més lluny i s’instal·la com pot entre les estretors de l’especulació immobiliària. Ara, parlar de barraques és parlar de festa, d’alcohol i de pares emprenyats.
Les barraques són el reflex perfecte d’aquesta societat que amb una mà s’esquinça les vestidures mentre amb l’altra s’omple les butxaques. Associacions culturals, esportives, benèfiques i fins i tot religioses, que es passen tot l’any intentant convèncer-nos de les seves bones i justes intencions, es passen una setmana llarga venent alcohol als nostres fills. L’Ajuntament, que es gasta uns bons diners en campanyes d’integració social i de participació ciutadana, per recaptar quatre calerons deixa fer el que sigui en un recinte on és la seva responsabilitat posar-hi ordre. I els pares, o sigui gent com jo mateix, permetem que els nostres fills menors d’edat, surtin fins a altes hores de la matinada, per recollir-los després com podem, curulls de globalització, per dir-ho amb el llenguatge d’aquest segle. Però que no es preocupi ningú, segur que està tot previst i ben previst. L’any que ve tot això ja no passarà, o potser fins i tot és que no n’hi ha per tant, que tot és normal o que no hi ha res a fer. De fet, fa gairebé un segle, en Josep Pla ja deia en el seu Quadern gris que «l’alcohol excita els reflexos mentals del cinisme».
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…