Ves al contingut principal

Barraques


Quan jo era petit per Fires feia fred i aquest país s’amagava encara darrere de les grisors del franquisme. Girona era una ciutat provinciana, desconnectada completament de les modes mundanes o, com a mínim, no les vivia en temps real.
Ara evidentment les coses han canviat, vivim en un món interconnectat, on tot arriba –quan arriba– arreu i al mateix temps. Però en el fons, encara que a vegades ens costi creure-ho, els valors són els mateixos i sobretot els vicis. El que passa és que ara les oportunitats són immensament superiors. Quan jo era petit, parlar de “barraques” era parlar de Montjuïc o dels Albergues de Fontajau, era parlar de marginació, d’incivisme i de delinqüència. Ara Montjuïc és com una mena de muntanya màgica, farcida de mansions burgeses i Fontajau és un pavelló d’esports i una avinguda rodejada de cases adossades. La marginació arriba de molt més lluny i s’instal·la com pot entre les estretors de l’especulació immobiliària. Ara, parlar de barraques és parlar de festa, d’alcohol i de pares emprenyats.
Les barraques són el reflex perfecte d’aquesta societat que amb una mà s’esquinça les vestidures mentre amb l’altra s’omple les butxaques. Associacions culturals, esportives, benèfiques i fins i tot religioses, que es passen tot l’any intentant convèncer-nos de les seves bones i justes intencions, es passen una setmana llarga venent alcohol als nostres fills. L’Ajuntament, que es gasta uns bons diners en campanyes d’integració social i de participació ciutadana, per recaptar quatre calerons deixa fer el que sigui en un recinte on és la seva responsabilitat posar-hi ordre. I els pares, o sigui gent com jo mateix, permetem que els nostres fills menors d’edat, surtin fins a altes hores de la matinada, per recollir-los després com podem, curulls de globalització, per dir-ho amb el llenguatge d’aquest segle. Però que no es preocupi ningú, segur que està tot previst i ben previst. L’any que ve tot això ja no passarà, o potser fins i tot és que no n’hi ha per tant, que tot és normal o que no hi ha res a fer. De fet, fa gairebé un segle, en Josep Pla ja deia en el seu Quadern gris que «l’alcohol excita els reflexos mentals del cinisme».
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…