Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: novembre, 2006

En Quintanas

Novembre és un mes feixuc, el cel baixa perillosament de nivell i els dies rellisquen irrefrenablement enmig d’una foscor impenetrable, que el canvi climàtic encara no ha estat capaç de trencar del tot. És l’època de l’apoteosi de la mort i de la decadència. El mes de novembre sempre és la fi d’alguna cosa; els antics règims, per exemple, tenien una tendència insuperable a sucumbir abans de Nadal.
Els novembres no perdonen a ningú, ni tan sols en Josep Quintanas que ara, amb el canvi de govern, deixarà de ser el delegat territorial de Cultura a les comarques gironines. Recordo en Pep des de la foscor dels temps, d’aquella llunyana època en què els mesos de novembre engolien dictadors i feien volar en el cel estrelles d’esperança. Recordo en Pep de quan els progres anaven amb trenca i macuto, i els policies amb guerrera de color gris. Des d’aleshores ha plogut molt, potser no a gust de tothom ni tant com voldríem, però tampoc ens podem queixar. En Quintanas ho sap bé, ell ho veu tot ple…

Colomers

Colomers era un poble a la vora d’un riu, que flotava entre un somni de pagesos envellits i un altre de barcelonins amb segona residència, just allà on comença –pels gironins– un plana fecunda, solcada de camins i de campanars perduts en la llunyania, entre els estreps suaument ondulats de les serres que separen la conca del Ter de la del Fluvià.
Parlo en passat perquè ara aquest poble ja no forma part de la meva vida, és només un rètol en una carretera secundària per la qual fa temps que no hi transito. Però malgrat tot queda el record d’aquell pedregam de cases sobre el turó i d’un horitzó empordanès, interromput únicament per la silueta boteruda del Montgrí i per quatre núvols que gosaven desafiar la tramuntana. Un gran meandre del Ter abraçava tot el terme municipal i descansava sobre una resclosa, que donava de beure als camps de blat de moro i a les pollancredes, i un hostal modest donava de menjar als passavolants i als diumengers.
La seva gent mirava sovint al cel, probablement …

Correus i telègrafs

El servei de correus a Girona està ubicat en un edifici d’aparença lúgubre, on treballen funcionaris de pell groguenca –com els personatges dels Simpsons–, probablement a causa d’una llarga exposició a les radiacions pampallugejants dels fluorescents, provinents d’algun excedent de guerra. De la guerra de Corea. Els usuaris fan cua pacientment, amb l’esperança de poder fer arribar la seva bona nova a través d’un segell de vint-i-nou cèntims, timbrat amb el cop de gràcia d’un agregat sol·lícit.
L’edifici de Correus i Telègrafs, construït sobre un dels baluards de l’antiga muralla, és un d’aquells pocs indrets que queden a Girona, on encara es pot sentir l’olor particular que desprenien els serveis oficials, quan encara era obligatori el bigoti imperial, retallat amb tiralínies, i els funcionaris eren devots del quietisme. D’aquella casa entren i surten carters i carteres amb cartes, paquets, girs postals i, fins i tot a aquestes altures del nou segle, amb telegrames. Sí senyors, en aque…

La plaça dels deu mil xiclets

Ja sé que deu mil xiclets són molts xiclets, però si es molesten a comptar-los segur que no en trobaran menys, sobre les rajoles rosadenques de la plaça Miquel Santaló. Aquesta plaça és el primer i el darrer que veuen el ulls cansats de veure món de molts turistes en la seva visita a la ciutat, entrant i sortint de l’hotel Carlemany. El xiclets enganxats a terra són com una mena de xarampió perpetu, vigilats de prop per l’ombra allargada d’un curiós objecte en forma de pirulí, que de nit exhibeix una capa de brutícia acumulada, des del dia de la inauguració, en el fons de la seva ànima de plàstic.
Aquest pirulí i el seu jardí de xiclets diu molt de la inclinació que tenim els gironins per aquests temes. Quan es tracta de neteja fugim d’estudi, com ho fan els nostres fills quan toca anar a la dutxa. D’on hem tret els habitants de la ciutat dels quatre rius aquesta aversió innata a la higiene pública? Per què els nostres representants municipals dediquen tan pocs esforços a la neteja? Só…

La lluita continua

En Carmel Rosa va voler cloure les seves memòries amb aquesta frase que es va fer famosa durant el maig del 68: «Només és el començament, la lluita continua». De fet en Carmel va lluitar durant tota la seva vida, amb l’empenta inesgotable i la tranquil·litat dels que saben que tenen la raó del seu costat, dels que han lluitat per un món més just sense esperar res a canvi, dels que volien que el socialisme desvetllés la part de veritat continguda en la paradoxa. A vegades és fàcil perdre’s pels corriols feréstecs dels sentiments, però la veritat, finalment, sempre troba una escletxa per on entrar.
La vida no és mai un llarg riu tranquil i menys per als que, com en Carmel, van viure tots els avatars terribles del segle xx. Ell i l’Antònia Adroher, la seva companya d’exili i de militància política, els van viure i patir gairebé tots. El país ha tardat massa a reconèixer el seu esforç, han hagut d’esperar fins gairebé el seu darrer alè per a rebre una modesta Creu de Sant Jordi, en pagamen…

Magris: del Danubi a l'Onyar

La literatura és com un riu i el temps també. Heràclit insisteix que un no es pot banyar dues vegades en el mateix riu i probablement en un llibre tampoc. Claudio Magris va dedicar, l’any 1986, tot un llibre al Danubi, un riu que –com qualsevol altre– és per excel·lència una figura interrogativa de la identitat. El Danubi li va servir a Magris d’excusa per a passejar-se per la cultura germànica, de la qual ell és un eminent estudiós.
Molta gent potser no s’ha assabentat encara que, durant tres dies, Magris, un dels pensadors europeus de més prestigi, ha visitat Girona. L’Onyar, comparativament parlant, no arriba ni a la sola de la sabata del Danubi, però a Girona –igual que a Budapest, Bratislava o Viena– les metàfores funcionen exactament igual i no depenen exactament del cabal dels rius. De fet a l’inici d’aquell llibre de Magris s’explica com el riu més important d’Europa neix en una aixeta. El raonament és simple: si tu vas remuntant el curs del riu i no deixes d’assenyalar l’aigua…

La caverna

Una caverna és una cavitat enorme en el cor d’una muntanya, o sota les plaques tectòniques que separen les diverses realitats geològiques que conformen les comarques del nostre país. Els antics habitants del Gironès vivien, des de temps immemorials, en aquests cataus profunds i obscurs, sense cap de les comoditats modernes, és a dir: sense televisió, sense servei de pizzes a domicili i sense connexió a Internet via ADSL.
La seva vida era realment difícil, sobretot si hem de fer cas a l’aspecte inquietant i sinistre de les seves calaveres. A diferència de l’homo sapiens-sapiens que un dia va decidir emigrar a la capital, el gironí-gironí no s’ha mogut mai de la seva cavorca. Al voltant encara de les brases primigènies del nostre foc quotidià, els gironins –agrupats en tribus– ens mirem els uns als altres amb els ulls esbatanats, intentant comprendre el perquè de tot plegat i comunicant-nos com podem, amb monosíl·labs i onomatopeies. Fins i tot n’hi ha algun que encara pinta símbols prim…

Barraques

Quan jo era petit per Fires feia fred i aquest país s’amagava encara darrere de les grisors del franquisme. Girona era una ciutat provinciana, desconnectada completament de les modes mundanes o, com a mínim, no les vivia en temps real.
Ara evidentment les coses han canviat, vivim en un món interconnectat, on tot arriba –quan arriba– arreu i al mateix temps. Però en el fons, encara que a vegades ens costi creure-ho, els valors són els mateixos i sobretot els vicis. El que passa és que ara les oportunitats són immensament superiors. Quan jo era petit, parlar de “barraques” era parlar de Montjuïc o dels Albergues de Fontajau, era parlar de marginació, d’incivisme i de delinqüència. Ara Montjuïc és com una mena de muntanya màgica, farcida de mansions burgeses i Fontajau és un pavelló d’esports i una avinguda rodejada de cases adossades. La marginació arriba de molt més lluny i s’instal·la com pot entre les estretors de l’especulació immobiliària. Ara, parlar de barraques és parlar de festa…

La sopa es refreda

Carles Borromeu va morir a la capital de la Llombardia, en olor de santedat, la nit del 3 al 4 de novembre de 1584, tot exclamant: «Ja vinc, Senyor, ja vinc». No sabem si finalment va arribar allà on desitjava, perquè el Senyor no ens té informats d’aquestes coses, però hem de suposar que un personatge que va arribar a ser arquebisbe i cardenal de Milà, tindria assegurada una plaça d’accés directe a la destra del Pare.
L’expressió del sant italià ha quedat com un exemple d’aquelles frases que fan història pel fet de ser les darreres; un pot estar parlant durant anys, però el que compta és la frase final amb què s’acaba una vida gloriosa. En canvi les últimes paraules de les persones vulgars no passen mai a la posteritat, perquè la majoria es conformen a escoltar. «Tu escolta i calla!» Només faltaria que amb la quantitat de gent ordinària que es mor cada dia comencéssim a omplir llibres i llibres de frases lapidàries, no tindria cap gràcia. A més, la gran majoria acaba els seus dies bor…

La matemàtica i la política

(Notes d’una diada electoral)
Un sol com una gran taronja ha sorgit de bon matí damunt de les aigües fosques de l’Onyar, per després desaparèixer sobtadament darrere dels núvols del dia de Tots Sants. Però a més també és dia d’eleccions al Parlament de Catalunya i sobre el pes de la pressió atmosfèrica també s’hi ha de sumar la tensió política, una tibantor que en els darrers temps s’havia anat retorcent fins a límits insostenibles.
Les fires de Girona, com sempre, han farcit els carrers de gent, d’olors i de sorolls, que fan més passable una llarga espera fins a les 8 del vespre, en què apareixen els sondejos a peu d’urna. La primera constatació és que els socialistes no han aconseguit mobilitzar el seu electorat, una tasca feixuga que és el seu sinó històric, o sigui, com una mena de conjunció adversativa que va mantenir a CiU en el govern durant 23 anys.
Però ja a primera hora els principals caps pensants del tripartit sembla que deixen traspuar la sensació que hi tornarà a haver un a…

Les eleccions

Reflexionar és tornar sobre una cosa pensada, considerant-la detingudament i aprofundint-la. Però, finalment, reflexionar és també triar, escollir, decidir. Avui ens toca disposar del nostre destí, no desaprofitem l’oportunitat que ens brinda la democràcia. Malgrat tot la decisió és fàcil: s’ha de triar entre una opció d’esquerres i una de dreta, mirant no en les properes eleccions sinó en les properes generacions. Vosaltres trieu, però la meva opció sempre serà a l’esquerra. Votaré socialista.

Els vius

Aquest article va aparèixer el 31 d'octubre al Diari de Girona signat, per un error de maquetació, amb un altre nom.

En la nostra tradició cultural hi ha un lloc per a cada cosa. Un dia per celebrar l’arribada dels solsticis; un dia per menjar els brunyols, els panellets o les coques; un dia per disfressar-nos o per ballar el ball de la civada; fins i tot hi ha un jorn per celebrar el nostre sant particular o l’aniversari del gat. El dia 2 de novembre, per exemple, és la diada dels morts.
A mi no m’importen els morts, més enllà del pes específic de la seva massa emocional. Són morts i prou. Els morts estan morts, ens agradi o no, i difícilment ens faran la guitza. Del que ens hem de preocupar és dels vius, o sigui: de tota aquesta gentussa que ens persegueix en els nostres quefers quotidians i que intenta obrir-se pas en les nostres vides a cops de colze. Els vius són la meva preocupació constant, són gent perillosa que per poc que poden et roben la cartera. Truquen per telèfon a qu…