Ves al contingut principal

Temps de Fires


Les Fires, entre altres coses, són una sensació rara que als gironins ens puja per l’esquena quan arriba octubre. Potser a causa de l’aire enfredorit de les capes altes de l’atmosfera o del comportament estrany de les fulles en caure dels arbres o de la textura encara una mica amarga de les magranes que baixen coll avall, els gironins sentim de ple aquesta percepció agredolça de la vida, com si el món s’estigués acabant i no hi hagués res a fer. És aleshores quan decidim sortir tots al carrer, en direccions divergents, però amb un únic pensament al cap.
Els gironins, quan veiem que l’any entra en la seva fase final, som víctimes i evangelistes a la vegada d’aquesta filosofia de la vida que generalment s’atribueix com a subproducte del neoliberalisme i de la globalització, però que nosaltres insistim a anomenar com “el temps de Fires”. Una lleugera baixada de les temperatures, les pluges inevitables del dia del Pilar, les castanyes que cauen per les voreres i el formigueig constant de gent amunt i avall dels carrers més cèntrics, ens fa sentir diferents i un pèl eufòrics. Durant les tardes dels dissabtes d’octubre, Girona es converteix en una ciutat cosmopolita, en el sentit regional del terme. Cosmopolita ve de cosmos, o sigui de l’Univers concebut com un tot ordenat, en oposició al caos. Durant aquest temps de Fires, Girona tendeix més aviat cap al caos que cap a l’ordre, però un cert ordre subjacent ho continua mantenint tot lligat i ben lligat. La ciutat ha resistit durant milers d’anys aquesta invasió subtil i periòdica, els seus habitants han mantingut sempre la calma i només, molt de tant en tant, s’ha desbordat algun riu. Aquest any no serà diferent dels altres, espero que no es desbordi cap riu, però les riuades de gent ja han començat a envair els carrers els dissabtes a la tarda, una invasió que tindrà el seu punt àlgid la diada de Tots Sants i que durarà segurament fins a Reis. Després la ciutat hivernarà durant un parell de mesos, tot esperant el despertar de la primavera; és aleshores quan per fi el nostre pensament s’eixamplarà per a poder permetre l’entrada d’altres idees i de noves sensacions, però abans haurem de sobreviure al temps de Fires. No serà gens fàcil.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…