Ves al contingut principal

Temps de Fires


Les Fires, entre altres coses, són una sensació rara que als gironins ens puja per l’esquena quan arriba octubre. Potser a causa de l’aire enfredorit de les capes altes de l’atmosfera o del comportament estrany de les fulles en caure dels arbres o de la textura encara una mica amarga de les magranes que baixen coll avall, els gironins sentim de ple aquesta percepció agredolça de la vida, com si el món s’estigués acabant i no hi hagués res a fer. És aleshores quan decidim sortir tots al carrer, en direccions divergents, però amb un únic pensament al cap.
Els gironins, quan veiem que l’any entra en la seva fase final, som víctimes i evangelistes a la vegada d’aquesta filosofia de la vida que generalment s’atribueix com a subproducte del neoliberalisme i de la globalització, però que nosaltres insistim a anomenar com “el temps de Fires”. Una lleugera baixada de les temperatures, les pluges inevitables del dia del Pilar, les castanyes que cauen per les voreres i el formigueig constant de gent amunt i avall dels carrers més cèntrics, ens fa sentir diferents i un pèl eufòrics. Durant les tardes dels dissabtes d’octubre, Girona es converteix en una ciutat cosmopolita, en el sentit regional del terme. Cosmopolita ve de cosmos, o sigui de l’Univers concebut com un tot ordenat, en oposició al caos. Durant aquest temps de Fires, Girona tendeix més aviat cap al caos que cap a l’ordre, però un cert ordre subjacent ho continua mantenint tot lligat i ben lligat. La ciutat ha resistit durant milers d’anys aquesta invasió subtil i periòdica, els seus habitants han mantingut sempre la calma i només, molt de tant en tant, s’ha desbordat algun riu. Aquest any no serà diferent dels altres, espero que no es desbordi cap riu, però les riuades de gent ja han començat a envair els carrers els dissabtes a la tarda, una invasió que tindrà el seu punt àlgid la diada de Tots Sants i que durarà segurament fins a Reis. Després la ciutat hivernarà durant un parell de mesos, tot esperant el despertar de la primavera; és aleshores quan per fi el nostre pensament s’eixamplarà per a poder permetre l’entrada d’altres idees i de noves sensacions, però abans haurem de sobreviure al temps de Fires. No serà gens fàcil.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…