Ves al contingut principal

La mirada del Che


Durant molt de temps la imatge d’un rostre barbut va vigilar la meva habitació, des de la finestra de pasta de paper d’un pòster dels anys setanta; eren altres temps i la presència de la seva mirada era aleshores una companyia reconfortant. En els ulls d’aquell home hi havia una llum diferent, la mirada serena d’una revolució que semblava possible.
Potser ara, trenta-nou anys després de la seva mort, ja és massa tard per parlar de segons quines coses; la vida ha passat com una piconadora per sobre de les nostres vides i de les nostres esperances. O potser no del tot i resulta que encara podem mirar-nos als ulls i veure més enllà del fons envermellit de les nostres cabòries quotidianes. La imatge clara d’aquell home, que va voler canviar el món i que va morir en l’intent, continua encara completament vigent. Però el Che realment no va canviar res de res, només ens va canviar a nosaltres. La gent de la nostra generació vam ser tots una mica fills del Che, fills d’aquell rostre que ens mirava, des d’aquella altura moral en què es mira l’horitzó i es veu més enllà de les veles dels iots i de les gorres immaculades dels seus capitans, des d’aquella altura màgica en què es pot veure molt més del que és evident. Sempre m’he fet la mateixa pregunta: què veia el Che quan mirava cap a l’infinit? Ernesto Guevara és un d’aquells personatges que no va deixar passar la seva vida en va, qualsevol cosa menys això, ell, igual que Jean Jaurés, creia que el coratge consistia a buscar la veritat i dir-la. No sé si el Che fou l’encarnació de l’home nou que ell mateix proclamava, en tot cas poden estar gairebé segurs que fou un home diferent, que mirava sense por cap a un futur on tothom fos capaç de tremolar d’indignació quan es cometés una injustícia. John F. Kennedy, que va morir quatre anys abans que el Che, va dir «no sacrifiqueu mai les vostres conviccions polítiques per ser a l’aire del temps»; però tant ell com Ernesto Guevara van haver de sacrificar la seva vida precisament per voler ser a l’aire del seu temps.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

La policia

(A Jaume Curbet Hereu, in memoriam)

La paraula «policia», igual que «política», provenen del mot que en grec clàssic s’usava per a designar la ciutat: «polis». La democràcia, tal com l’entenem al segle XXI, no seria possible sense la policia ni sense la justícia. La policia és una eina democràtica cabdal, és la força necessària que fa prevaldre la llei, sense la qual no hi hauria justícia, ni possibilitat d’exercir les llibertats més elementals. Els que encara tenim memòria del règim anterior, al qual es qualifica entre altres coses d’estat policial, recordem precisament la policia d’aquella època com una ombra llunyana, que només apareixia físicament quan alguna cosa no funcionava al seu gust. Solament s’apercebia la sempre temuda presència de la Guardia Civil a les zones rurals, els agents de trànsit en algunes carreteres i els «urbanos» palplantats a les cantonades assolellades durant els dies freds d’hivern. La policia, tal com la coneixem al nostre país, és gairebé un invent posteri…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…