Ves al contingut principal

La mirada del Che


Durant molt de temps la imatge d’un rostre barbut va vigilar la meva habitació, des de la finestra de pasta de paper d’un pòster dels anys setanta; eren altres temps i la presència de la seva mirada era aleshores una companyia reconfortant. En els ulls d’aquell home hi havia una llum diferent, la mirada serena d’una revolució que semblava possible.
Potser ara, trenta-nou anys després de la seva mort, ja és massa tard per parlar de segons quines coses; la vida ha passat com una piconadora per sobre de les nostres vides i de les nostres esperances. O potser no del tot i resulta que encara podem mirar-nos als ulls i veure més enllà del fons envermellit de les nostres cabòries quotidianes. La imatge clara d’aquell home, que va voler canviar el món i que va morir en l’intent, continua encara completament vigent. Però el Che realment no va canviar res de res, només ens va canviar a nosaltres. La gent de la nostra generació vam ser tots una mica fills del Che, fills d’aquell rostre que ens mirava, des d’aquella altura moral en què es mira l’horitzó i es veu més enllà de les veles dels iots i de les gorres immaculades dels seus capitans, des d’aquella altura màgica en què es pot veure molt més del que és evident. Sempre m’he fet la mateixa pregunta: què veia el Che quan mirava cap a l’infinit? Ernesto Guevara és un d’aquells personatges que no va deixar passar la seva vida en va, qualsevol cosa menys això, ell, igual que Jean Jaurés, creia que el coratge consistia a buscar la veritat i dir-la. No sé si el Che fou l’encarnació de l’home nou que ell mateix proclamava, en tot cas poden estar gairebé segurs que fou un home diferent, que mirava sense por cap a un futur on tothom fos capaç de tremolar d’indignació quan es cometés una injustícia. John F. Kennedy, que va morir quatre anys abans que el Che, va dir «no sacrifiqueu mai les vostres conviccions polítiques per ser a l’aire del temps»; però tant ell com Ernesto Guevara van haver de sacrificar la seva vida precisament per voler ser a l’aire del seu temps.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…