Ves al contingut principal

La dona de la lluna

Sembla mentida però tots els éssers humans som idèntics, gaudim d’un breu moment d’esplendor entre el naixement i la mort i després anem cobrint per capes la terra dels nostres avantpassats, com la neu que cau damunt la neu. Pandelís Prevelakis venia a dir això, quan escrivia la crònica de la seva ciutat llunyana i dels seus habitants, dels vius i dels morts.
Quan en Giovanni Albertocchi em parla de l’Esther –i ho fa sovint–, amb aquell deix dolç de la llengua de Manzoni, sembla com si la neu es fongués per un instant i que sorgís d’ella un àngel subtil. És el seu àngel, un àngel real i tangible que passa en bicicleta, perquè la imatge de l’Esther és encara en ell un record sostenible. Sembla un àngel però, malgrat tot, és una dona, amb una safata a la mà, per posar-hi una poma, i dues ales molt grosses per a poder volar molt lluny, potser fins a un indret d’on ja no es torna. Sembla una dona a la deriva, però és un àngel que pesca ànimes a la llum de la lluna. Llunes i peixos com els que pintava Esther Albardané i que ara s’exposen a Can Mario de Palafrugell, gràcies a l’esforç d’en Giovanni i de la Glòria Bosch i sota el patrocini de la Fundació Vila Casas. És una exposició d’ombres i de llums, llums de llunes platejades i d’ombres que queden prenyades de llum, gràcies a l’abraçada subtil d’una dona fecunda. L’art modern a vegades em sembla massa subtil i fugaç, però el de l’Esther, a més de ser subtil, sap també ser un art acumulatiu i savi, com el de la neu quan cau sobre la neu, com el d’un àngel que pedala en una carrera interminable contra l’eternitat, com una lluna eternament blanca, en mans d’una dona prenyada de vida que, en un moment de magnificència, decideix ser ella mateixa i obrir el seu cor passi el que passi. Un cor on reposa un floc de neu de paper maixé i la ploma blanca d’un àngel exterminador d’oblits.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…