Ves al contingut principal

Finestres


Hi ha dies en què em sento un presoner de la meva ciutat, dels seus diumenges rúfols i d’aquests carrers bruts. Probablement per raons semblants, els gironins sempre que poden toquen el dos. El món de cop i volta se’ls ha fet petit gràcies als automòbils, als trens d’alta velocitat i, sobretot, als avions de Ryanair. Qualsevol indret que abans els semblava remot ara està a tocar d’un cap de setmana.
Però a mi em toca quedar-me de guàrdia, què hi farem! Aquí on em veuen encara no he vist ni la piràmide de cristall del Louvre, ni la sínia panoràmica del Tàmesi, ni Berlín amb mur ni sense mur. Per no anar més lluny, encara no he dut els nens a Port Aventura ni a l’esplanada del Fòrum. Sóc així, la vida m’ha plantat en un test, com els geranis de la meva tia. Però la tecnologia avança que és una barbaritat i ara ens ofereix també una alternativa al viatge real, i no parlo de la televisió per satèl·lit, ni del cinema per cable, ni del simple consol de la literatura de viatges, em refereixo a Internet. Hi ha llocs a la xarxa on em permeten obrir una finestra a paisatges que no podria contemplar mai des de casa. A través de la pantalla de l’ordinador puc veure sortir el sol sobre la badia de Roses –amb el patrocini d’una immobiliària d’Empuriabrava–, o la primera llum del dia entre la calitja a la vall de Camprodon –gràcies a la càmera web d’en Joan Vila–. Però les meves excursions virtuals arriben més lluny, perquè, per exemple, cada dia puc observar com posen les parades a la plaça del mercat d’Ystad, on –m’imagino– l’inspector Wallander hi compra una pasta per esmorzar. I, finalment, cada tarda puc gaudir d’una posta de sol sobre el mar de Creta, amb les altes muntanyes blanques de l’illa, que vénen a morir abruptament sobre les onades de la badia de Sfakia. M’imagino que més enllà, darrere dels núvols rosats, el sol encara brilla sobre el meu cap, però jo, presoner com sóc d’aquesta ciutat, només veig la llum d’una bombeta mentre, sota la meva finestra, s’hi estén el garbuix de cases que la lírica local lloa amb una imaginació molt més potent que la meva.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…