Ves al contingut principal

Els caçadors de bolets

Probablement la història d’Europa va començar en la foscor ombrívola dels grans boscos de l’antigor. Sota les capçanes hermètiques dels grans roures o damunt d’una pedra enmig d’un alzinar, un home qualsevol es podia sentir amb l’autoritat irrefutable d’un druida. Aquells primers pobles semisalvatges van viure feliços durant segles rodejats de grans mates de falguera, fins que van arribar les tropes organitzades de la república romana, amb afany de conquesta i de colonització. Els arbres antics van anar caient per deixar pas a l’olivera i la vinya. La saviesa en estat sòlid que proporcionava el contacte constant amb els boscos va anar quedant arraconada a cops d’aixada i de renecs en llatí. Però de tant en tant, els homes que encara portaven en la seva sang les espores dels bolets màgics, es despertaven per a tornar cap als boscos.
El meu avi era un home seriós i relativament culte que vivia permanentment sota una boina negra insubornable, estintolat sense remei en la seva esquena encorbada en punt rodó, com el llom manyac d’una mula. Mecànic de professió i de vocació, fill d’un peó caminer, enyorava els seus dies de joventut als boscos del Mas Llunés i de Sant Feliu de Pallerols. El seu gendre, o sigui el meu pare, un home criat a ciutat, impressor i esportista vocacional, enyorava també els seus diumenges de joventut corrent darrere d’una pilota per aquells camps de la postguerra, vestit amb els colors del Girona Futbol Club. Tots dos es passaven l’estiu en aturada tècnica, esperant dies millors, més humits i més rúfols, i mirant de reüll com sorgien a poc a poc els primers símptomes de la tardor.
Diversos senyals al cel i a la terra els despertaven sentiments que havien descansat durant tot l’estiu, amagats segurament entre les artèries fosques que corrien per tot el seu cos. El vol baix de les cardines sobre les capçades esclarissades dels pins blancs, els sons llunyans de les òlibes entre les fulles una mica aspres dels oms, el refrec de les cuixes dels porcs senglars contra l’escorça rugosa de les alzines sureres, qualsevol cosa que passés al bosc era un signe sospitós que havia de ser vigilat per la patrulla de boletaires: els bolets podien sorgir en qualsevol moment, darrere la soca d’un pi pinyer o sota les fulles perennes d’una mata de marfulll. Quan arribava l’època d’anar a caçar bolets els homes de casa es mobilitzaven com si toquessin a sometent.
El dia D, a la hora H, el meu pare i l’avi sortien de casa amb el seu Renault 4L i es dirigien, en missió secreta i urgent, cap algun punt remot de les Gavarres o pels volts d’Estanyol. Vestits amb una granota blava de mecànic i amb barba de dos dies, semblaven milicians a punt d’entrar en combat per Catalunya i per la revolució, però el cistell sota el braç els delatava. Arribaven per camins sense asfaltar, recargolats i enfangats, deixaven el cotxe en equilibri precari al caire d’una cuneta i preparaven l’estratègia mentre es calçaven les botes d’aigua i s’afermaven la boina fins a les celles. Generalment tornaven després de quatre o cinc hores de caminar ajupits i en silenci per fondalades obscures i racons oblidats, rodejats per boires persistents i fullatges impenetrables. Els guiava un sentit estrany i infalible de l’orientació que només poden tenir els fanàtics o els bojos.
L’enemic micològic sempre es resistia amagant-se habilment, adoptant formes i colors amb plena sintonia amb el bosc. Els pinetells es camuflaven amb els seus colors de fulla seca; les cualbres, amb tons més discrets, i els ous de reig intentaven dissimular la seva carn apetitosa amb un aire d’amanita verinosa que dissuadia més d’un. Però ells no es deixaven enganyar per res, eren l’Starsky i el Hutch del bosc mediterrani i anaven omplint sense compasió de cap mena els seus cistells de vímet amb tota mena de bolets comestibles: rovellons, flotes de bruc, rossinyols, moixernons i siurenys.
Centenars d’utilitaris de tota mena van anar envaint de mica en mica el bosc, una competència que s’havia d’evitar fos com fos. Un pacte de ferro obligava a anar pel bosc completament en silenci i no contestar mai als crits de ningú encara que el cridessin pel nom i cognoms. Qualsevol indiscrecció podia delatar fatalment l’amagatall secret on reposaven dotzenes de rovellons rodons i apetitosos. El secret consistia a no anar sempre als mateixos llocs i, a ser possible, organitzar les expedicions de dilluns a divendres i evitar sempre els caps de setmana.
No sempre tornaven totalment victoriosos, tot sovint l’enemic, i sobretot els elements, els inflingien derrotes tàctiques de les quals extreien experiències a vegades més valuoses encara que de les victòries fàcils. Una vegada, per exemple, van circular durant quilòmetres per un camí pedregós amb una roda rebentada sense adornar-se’n. El cadàver negre i completament esfilagarsat d’aquella pobra roda va ser exposat al jardí de casa com qui exhibeix el cos d’un heroi caigut en combat. I aquell dia que ja tornaven sense haver trobat ni una cua de rata en tot el recorregut pel bosc, i van omplir finalment el cistell a la vora de la carretera on s’havien parat per anar a pixar. O aquella vegada en què es van deixar les claus a dins del cotxe i van demanar ajuda a un pagés que els volia trencar el vidre a cops de mall, o aquell altre del cap de núvol que els va deixar xops fins als calçotets.
Després d’una tarda de cacera els bolets eren exposats ben arrenglerats damunt de la taula del menjador, on l’àvia els triava: uns per confitar-los i els altres cap a la paella. Els rossinyols amb ceba i els pinetells amb all i julivert. Els més grossos fins i tot eren passejats per les cases veïnes i exhibits com a trofeus cinegètics. L’àvia disfrutava amb aquell després, mentre els altres dos anaven deixant agulles de pinassa per tota la casa fins que no es canviaven de roba i la mare escombrava al seu darrere.
De nit el bosc per fi descansava, els bolets que per la raó que fos havien sobreviscut explicaven la seva aventura als elfs que s’hi soplujaven, mentre les òlibes anaven en silenci de branca en branca. A casa els dos caçadors dormitaven placidament davant del televisor el son merescut dels miconautes després del llarg viatge, mentre el cel s’omplia de núvols i l’àvia que continuava netejant bolets deia, mirant per sobre de les seves ulleres:
–Sembla que vol ploure...
I les gotes tardorals que queien de nou, començaven un nou cicle que acabaria amb una nova incursió d’aquells dos herois. Era una feina dura però algú l’havia de fer.
El nostre país ben segur que no seria el que és sense aquesta mena d’homes, com el meu pare i el meu avi, caçadors de bolets i bosquetans intrèpids, que es van passar els millors anys de la seva vida omplint de somnis els seus cistells de vímet i portant cap a casa l’olor profunda dels boscos antics.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…