Ves al contingut principal

Els caçadors de bolets

Probablement la història d’Europa va començar en la foscor ombrívola dels grans boscos de l’antigor. Sota les capçanes hermètiques dels grans roures o damunt d’una pedra enmig d’un alzinar, un home qualsevol es podia sentir amb l’autoritat irrefutable d’un druida. Aquells primers pobles semisalvatges van viure feliços durant segles rodejats de grans mates de falguera, fins que van arribar les tropes organitzades de la república romana, amb afany de conquesta i de colonització. Els arbres antics van anar caient per deixar pas a l’olivera i la vinya. La saviesa en estat sòlid que proporcionava el contacte constant amb els boscos va anar quedant arraconada a cops d’aixada i de renecs en llatí. Però de tant en tant, els homes que encara portaven en la seva sang les espores dels bolets màgics, es despertaven per a tornar cap als boscos.
El meu avi era un home seriós i relativament culte que vivia permanentment sota una boina negra insubornable, estintolat sense remei en la seva esquena encorbada en punt rodó, com el llom manyac d’una mula. Mecànic de professió i de vocació, fill d’un peó caminer, enyorava els seus dies de joventut als boscos del Mas Llunés i de Sant Feliu de Pallerols. El seu gendre, o sigui el meu pare, un home criat a ciutat, impressor i esportista vocacional, enyorava també els seus diumenges de joventut corrent darrere d’una pilota per aquells camps de la postguerra, vestit amb els colors del Girona Futbol Club. Tots dos es passaven l’estiu en aturada tècnica, esperant dies millors, més humits i més rúfols, i mirant de reüll com sorgien a poc a poc els primers símptomes de la tardor.
Diversos senyals al cel i a la terra els despertaven sentiments que havien descansat durant tot l’estiu, amagats segurament entre les artèries fosques que corrien per tot el seu cos. El vol baix de les cardines sobre les capçades esclarissades dels pins blancs, els sons llunyans de les òlibes entre les fulles una mica aspres dels oms, el refrec de les cuixes dels porcs senglars contra l’escorça rugosa de les alzines sureres, qualsevol cosa que passés al bosc era un signe sospitós que havia de ser vigilat per la patrulla de boletaires: els bolets podien sorgir en qualsevol moment, darrere la soca d’un pi pinyer o sota les fulles perennes d’una mata de marfulll. Quan arribava l’època d’anar a caçar bolets els homes de casa es mobilitzaven com si toquessin a sometent.
El dia D, a la hora H, el meu pare i l’avi sortien de casa amb el seu Renault 4L i es dirigien, en missió secreta i urgent, cap algun punt remot de les Gavarres o pels volts d’Estanyol. Vestits amb una granota blava de mecànic i amb barba de dos dies, semblaven milicians a punt d’entrar en combat per Catalunya i per la revolució, però el cistell sota el braç els delatava. Arribaven per camins sense asfaltar, recargolats i enfangats, deixaven el cotxe en equilibri precari al caire d’una cuneta i preparaven l’estratègia mentre es calçaven les botes d’aigua i s’afermaven la boina fins a les celles. Generalment tornaven després de quatre o cinc hores de caminar ajupits i en silenci per fondalades obscures i racons oblidats, rodejats per boires persistents i fullatges impenetrables. Els guiava un sentit estrany i infalible de l’orientació que només poden tenir els fanàtics o els bojos.
L’enemic micològic sempre es resistia amagant-se habilment, adoptant formes i colors amb plena sintonia amb el bosc. Els pinetells es camuflaven amb els seus colors de fulla seca; les cualbres, amb tons més discrets, i els ous de reig intentaven dissimular la seva carn apetitosa amb un aire d’amanita verinosa que dissuadia més d’un. Però ells no es deixaven enganyar per res, eren l’Starsky i el Hutch del bosc mediterrani i anaven omplint sense compasió de cap mena els seus cistells de vímet amb tota mena de bolets comestibles: rovellons, flotes de bruc, rossinyols, moixernons i siurenys.
Centenars d’utilitaris de tota mena van anar envaint de mica en mica el bosc, una competència que s’havia d’evitar fos com fos. Un pacte de ferro obligava a anar pel bosc completament en silenci i no contestar mai als crits de ningú encara que el cridessin pel nom i cognoms. Qualsevol indiscrecció podia delatar fatalment l’amagatall secret on reposaven dotzenes de rovellons rodons i apetitosos. El secret consistia a no anar sempre als mateixos llocs i, a ser possible, organitzar les expedicions de dilluns a divendres i evitar sempre els caps de setmana.
No sempre tornaven totalment victoriosos, tot sovint l’enemic, i sobretot els elements, els inflingien derrotes tàctiques de les quals extreien experiències a vegades més valuoses encara que de les victòries fàcils. Una vegada, per exemple, van circular durant quilòmetres per un camí pedregós amb una roda rebentada sense adornar-se’n. El cadàver negre i completament esfilagarsat d’aquella pobra roda va ser exposat al jardí de casa com qui exhibeix el cos d’un heroi caigut en combat. I aquell dia que ja tornaven sense haver trobat ni una cua de rata en tot el recorregut pel bosc, i van omplir finalment el cistell a la vora de la carretera on s’havien parat per anar a pixar. O aquella vegada en què es van deixar les claus a dins del cotxe i van demanar ajuda a un pagés que els volia trencar el vidre a cops de mall, o aquell altre del cap de núvol que els va deixar xops fins als calçotets.
Després d’una tarda de cacera els bolets eren exposats ben arrenglerats damunt de la taula del menjador, on l’àvia els triava: uns per confitar-los i els altres cap a la paella. Els rossinyols amb ceba i els pinetells amb all i julivert. Els més grossos fins i tot eren passejats per les cases veïnes i exhibits com a trofeus cinegètics. L’àvia disfrutava amb aquell després, mentre els altres dos anaven deixant agulles de pinassa per tota la casa fins que no es canviaven de roba i la mare escombrava al seu darrere.
De nit el bosc per fi descansava, els bolets que per la raó que fos havien sobreviscut explicaven la seva aventura als elfs que s’hi soplujaven, mentre les òlibes anaven en silenci de branca en branca. A casa els dos caçadors dormitaven placidament davant del televisor el son merescut dels miconautes després del llarg viatge, mentre el cel s’omplia de núvols i l’àvia que continuava netejant bolets deia, mirant per sobre de les seves ulleres:
–Sembla que vol ploure...
I les gotes tardorals que queien de nou, començaven un nou cicle que acabaria amb una nova incursió d’aquells dos herois. Era una feina dura però algú l’havia de fer.
El nostre país ben segur que no seria el que és sense aquesta mena d’homes, com el meu pare i el meu avi, caçadors de bolets i bosquetans intrèpids, que es van passar els millors anys de la seva vida omplint de somnis els seus cistells de vímet i portant cap a casa l’olor profunda dels boscos antics.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

La policia

(A Jaume Curbet Hereu, in memoriam)

La paraula «policia», igual que «política», provenen del mot que en grec clàssic s’usava per a designar la ciutat: «polis». La democràcia, tal com l’entenem al segle XXI, no seria possible sense la policia ni sense la justícia. La policia és una eina democràtica cabdal, és la força necessària que fa prevaldre la llei, sense la qual no hi hauria justícia, ni possibilitat d’exercir les llibertats més elementals. Els que encara tenim memòria del règim anterior, al qual es qualifica entre altres coses d’estat policial, recordem precisament la policia d’aquella època com una ombra llunyana, que només apareixia físicament quan alguna cosa no funcionava al seu gust. Solament s’apercebia la sempre temuda presència de la Guardia Civil a les zones rurals, els agents de trànsit en algunes carreteres i els «urbanos» palplantats a les cantonades assolellades durant els dies freds d’hivern. La policia, tal com la coneixem al nostre país, és gairebé un invent posteri…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…