Ves al contingut principal

Els caçadors de bolets

Probablement la història d’Europa va començar en la foscor ombrívola dels grans boscos de l’antigor. Sota les capçanes hermètiques dels grans roures o damunt d’una pedra enmig d’un alzinar, un home qualsevol es podia sentir amb l’autoritat irrefutable d’un druida. Aquells primers pobles semisalvatges van viure feliços durant segles rodejats de grans mates de falguera, fins que van arribar les tropes organitzades de la república romana, amb afany de conquesta i de colonització. Els arbres antics van anar caient per deixar pas a l’olivera i la vinya. La saviesa en estat sòlid que proporcionava el contacte constant amb els boscos va anar quedant arraconada a cops d’aixada i de renecs en llatí. Però de tant en tant, els homes que encara portaven en la seva sang les espores dels bolets màgics, es despertaven per a tornar cap als boscos.
El meu avi era un home seriós i relativament culte que vivia permanentment sota una boina negra insubornable, estintolat sense remei en la seva esquena encorbada en punt rodó, com el llom manyac d’una mula. Mecànic de professió i de vocació, fill d’un peó caminer, enyorava els seus dies de joventut als boscos del Mas Llunés i de Sant Feliu de Pallerols. El seu gendre, o sigui el meu pare, un home criat a ciutat, impressor i esportista vocacional, enyorava també els seus diumenges de joventut corrent darrere d’una pilota per aquells camps de la postguerra, vestit amb els colors del Girona Futbol Club. Tots dos es passaven l’estiu en aturada tècnica, esperant dies millors, més humits i més rúfols, i mirant de reüll com sorgien a poc a poc els primers símptomes de la tardor.
Diversos senyals al cel i a la terra els despertaven sentiments que havien descansat durant tot l’estiu, amagats segurament entre les artèries fosques que corrien per tot el seu cos. El vol baix de les cardines sobre les capçades esclarissades dels pins blancs, els sons llunyans de les òlibes entre les fulles una mica aspres dels oms, el refrec de les cuixes dels porcs senglars contra l’escorça rugosa de les alzines sureres, qualsevol cosa que passés al bosc era un signe sospitós que havia de ser vigilat per la patrulla de boletaires: els bolets podien sorgir en qualsevol moment, darrere la soca d’un pi pinyer o sota les fulles perennes d’una mata de marfulll. Quan arribava l’època d’anar a caçar bolets els homes de casa es mobilitzaven com si toquessin a sometent.
El dia D, a la hora H, el meu pare i l’avi sortien de casa amb el seu Renault 4L i es dirigien, en missió secreta i urgent, cap algun punt remot de les Gavarres o pels volts d’Estanyol. Vestits amb una granota blava de mecànic i amb barba de dos dies, semblaven milicians a punt d’entrar en combat per Catalunya i per la revolució, però el cistell sota el braç els delatava. Arribaven per camins sense asfaltar, recargolats i enfangats, deixaven el cotxe en equilibri precari al caire d’una cuneta i preparaven l’estratègia mentre es calçaven les botes d’aigua i s’afermaven la boina fins a les celles. Generalment tornaven després de quatre o cinc hores de caminar ajupits i en silenci per fondalades obscures i racons oblidats, rodejats per boires persistents i fullatges impenetrables. Els guiava un sentit estrany i infalible de l’orientació que només poden tenir els fanàtics o els bojos.
L’enemic micològic sempre es resistia amagant-se habilment, adoptant formes i colors amb plena sintonia amb el bosc. Els pinetells es camuflaven amb els seus colors de fulla seca; les cualbres, amb tons més discrets, i els ous de reig intentaven dissimular la seva carn apetitosa amb un aire d’amanita verinosa que dissuadia més d’un. Però ells no es deixaven enganyar per res, eren l’Starsky i el Hutch del bosc mediterrani i anaven omplint sense compasió de cap mena els seus cistells de vímet amb tota mena de bolets comestibles: rovellons, flotes de bruc, rossinyols, moixernons i siurenys.
Centenars d’utilitaris de tota mena van anar envaint de mica en mica el bosc, una competència que s’havia d’evitar fos com fos. Un pacte de ferro obligava a anar pel bosc completament en silenci i no contestar mai als crits de ningú encara que el cridessin pel nom i cognoms. Qualsevol indiscrecció podia delatar fatalment l’amagatall secret on reposaven dotzenes de rovellons rodons i apetitosos. El secret consistia a no anar sempre als mateixos llocs i, a ser possible, organitzar les expedicions de dilluns a divendres i evitar sempre els caps de setmana.
No sempre tornaven totalment victoriosos, tot sovint l’enemic, i sobretot els elements, els inflingien derrotes tàctiques de les quals extreien experiències a vegades més valuoses encara que de les victòries fàcils. Una vegada, per exemple, van circular durant quilòmetres per un camí pedregós amb una roda rebentada sense adornar-se’n. El cadàver negre i completament esfilagarsat d’aquella pobra roda va ser exposat al jardí de casa com qui exhibeix el cos d’un heroi caigut en combat. I aquell dia que ja tornaven sense haver trobat ni una cua de rata en tot el recorregut pel bosc, i van omplir finalment el cistell a la vora de la carretera on s’havien parat per anar a pixar. O aquella vegada en què es van deixar les claus a dins del cotxe i van demanar ajuda a un pagés que els volia trencar el vidre a cops de mall, o aquell altre del cap de núvol que els va deixar xops fins als calçotets.
Després d’una tarda de cacera els bolets eren exposats ben arrenglerats damunt de la taula del menjador, on l’àvia els triava: uns per confitar-los i els altres cap a la paella. Els rossinyols amb ceba i els pinetells amb all i julivert. Els més grossos fins i tot eren passejats per les cases veïnes i exhibits com a trofeus cinegètics. L’àvia disfrutava amb aquell després, mentre els altres dos anaven deixant agulles de pinassa per tota la casa fins que no es canviaven de roba i la mare escombrava al seu darrere.
De nit el bosc per fi descansava, els bolets que per la raó que fos havien sobreviscut explicaven la seva aventura als elfs que s’hi soplujaven, mentre les òlibes anaven en silenci de branca en branca. A casa els dos caçadors dormitaven placidament davant del televisor el son merescut dels miconautes després del llarg viatge, mentre el cel s’omplia de núvols i l’àvia que continuava netejant bolets deia, mirant per sobre de les seves ulleres:
–Sembla que vol ploure...
I les gotes tardorals que queien de nou, començaven un nou cicle que acabaria amb una nova incursió d’aquells dos herois. Era una feina dura però algú l’havia de fer.
El nostre país ben segur que no seria el que és sense aquesta mena d’homes, com el meu pare i el meu avi, caçadors de bolets i bosquetans intrèpids, que es van passar els millors anys de la seva vida omplint de somnis els seus cistells de vímet i portant cap a casa l’olor profunda dels boscos antics.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…