Ves al contingut principal

El miracle de Girona

Sobre el perfil tardoral i delicat de la Girona vella el sol es lleva d’ofici, empastifant per uns moments els seus murs amb una pàtina d’un color indefinit, a mig camí entre la palla esbravada i el paper esgrogueït. Com un miracle d’aquells que només passa cada mil anys, sembla que la ciutat sorgeix de la pols dels segles per tornar immediatament a quedar coberta de nou pel pes de la seva història, o sota una muntanya de fulles seques, o, simplement, afogada per un doll de retòrica sense límits.
El cel, entre núvol i núvol, és d’un blau denerit, mal alimentat, un cel que les gavines esquincen amb els seus crits histèrics i que els gironins intenten cosir amb un gest mal dissimulat de desesperació i d’impotència. La majoria tenen l’esperança d’anar a parar algun dia a un lloc millor, però mentrestant han de quedar-se presoners entre els seus carrers estrets. Segur que arribarà el dia en què podran passejar-se despreocupadament pels prats del paradís, però mentrestant han de suportar les ones sòniques de les obres trepanadores i el lament constant dels telèfons mòbils amb melodies polifòniques.
Com en un joc de nines russes, Girona amaga girones més petites, una a dins de l’altra. La Girona vella és la ciutat més reduïda, és un món de reixes i campanes, de pedres, de teules i de turistes que van i vénen al voltant d’un guia esmaperdut, que recita el seu discurs amb l’avorriment rabínic de qui espera un messies que no acaba mai d’arribar. Girona és una ciutat que ha sabut fer-se a si mateixa, amb les seves glòries i les seves penes, amb les seves històries i els seus oblits. L’àngel de la catedral mira cap a l’infinit mentre la invisible aranya de la melancolia va teixint sota els seus peus una trampa subtil. El seu barri vell és immortal perquè no acaba de morir mai del tot, però tampoc acaba de viure amb l’empenta d’una ciutat normal. Els seus habitants cada dia van a dormir amb recança perquè pensen que la ciutat despareixerà enmig de la foscor, però l’endemà torna a sorgir completament indemne, com un miracle cada mil anys.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…