Ves al contingut principal

Catalunya


Catalunya és una pàtria molt petita, amb prou feines hi cabem tots plegats sense trepitjar-nos els galindons. A mi m’agrada perquè no en tinc d’altra, però en el fons segur que m’hauria plagut viure en un país amb més espai, amb rius de curs just i una pluja fidel, que regués permanentment els prats i que ens permetés lluir sempre elegants gavardines i paraigües civilitzats. Però sempre ens hem hagut de conformar amb el que tenim: aquesta terra resseca, vora un mar molt cansat, amb un règim de pluges caòtic i paisatges assedegats per on campen oliveres d’anys infinits.
Sota el cel de Catalunya hi vivim febrilment els catalans, una espècie de gent que parla la llengua dels seus pares i la dels seus veïns. Entre tots fem una suma estranya que fa de mal definir, sobretot en el cor mateix de les nostres ciutats, on conflueixen totes les veus, tots els colors i totes les llets. Catalunya és un país que desprèn una mena d’olor rància que sorgeix de les cases i dels rius, és l’olor d’una pàtria vella, de batalles perdudes i d’hores vençudes, que potser ha viscut massa però que encara vol continuar vivint. 

La seva història es perd en la foscor dels segles i malgrat tot sempre es fa present, com si en un moment determinat s’haguessin aturat els rellotges per manca de corda. Però els mecanismes que fan moure la història d’aquest país són gairebé tan complexes com les seves tradicions folklòriques, les seves dèries culinàries o l’humor escatològic dels seus ciutadans. Catalunya és tot això i alguna cosa més. El seu futur depèn d’aquest present que anem construint dia a dia. Catalunya és un aiguabarreig d’homes i de dones, provinents de llocs diversos, que tots junts conformen una pàtria. Cadascun de nosaltres som Catalunya, però la pàtria és la suma de tots. Qui vol res més que ser un entre molts?
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…