Ves al contingut principal

Respostes sense preguntes

Hi ha gent que durant la seva vida ha sabut cultivar-se una memòria viatjada i cosmopolita; per fer-ho bé han recorregut tots els camins haguts i per haver, incansablement, sota el malmès ozó del nostre temps i entre el foc creuat de llambordes dialèctiques i cançons revolucionàries. Gràcies a una indescriptible habilitat per obrir-se pas entre la multitud, han sabut alimentar-se amb les croquetes i els canapès que el destí ha dipositat sàviament sobre les safates de cambrers impertèrrits.
Tinc un amic, amb cara de murri endimoniat, que creu, al contrari de la majoria, que estem assistint a un procés imparable de comarcalització del planeta i molt probablement té raó. El món cada vegada és més petit i tots acabem coincidint en els llocs més impensats. Mai no he sabut del cert si són més valuoses les paraules o els silencis, les preguntes o les respostes. Els humans hem dedicat bona part de les nostres energies a fabricar enginys que produeixen soroll, un soroll persistent i tenaç, sense el qual no es podria comprendre el sentit de la nostra existència. El silenci s’ha convertit en una mena de monstre del qual hem de fugir, igual que fugim de les preguntes quan les respostes ens semblen ocioses. La vida és com un llarg carrer fosc, il·luminat només per quatre fanals que, a sobre, enfoquen inútilment cap al cel; un sempre espera que passi algú, però la desolació persisteix. El meu amic no creu en Déu ni en el Maligne, encara que a vegades em vol fer creure que és un dimoni vocacional, però en aquest món comarcalitzat, el dimoni només té sentit com a personatge d’uns pastorets parroquials. El dimoni, en el seu cas, és un personatge que fuig del paradís, dels silencis i de les preguntes, és un heroi perplex que no sap mai el que busca fins que ho troba, és una ànima en pena que, com el poeta i com jo mateix, no ha sabut mai sencera la més bella cançó.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…