Ves al contingut principal

L'empordanitat

Podríem dir que l’Empordà és un espai infinit, naturalment només en la mesura en què un embalum d’aquestes dimensions pugui arribar a cabre en el nostre inconscient col·lectiu. Si malgrat tot, intenteu buscar aquesta comarca, en el terreny més palpable de la realitat física, la trobareu pujant, a mà dreta, perquè a mà esquerra la cosa es complica, el paisatge s’arruga i la gent es conlloga. Limita per la part alta amb un cel fotogènic i per la part baixa, amb terres sedimentàries, roques calcàries i formacions granítiques.
L’Empordà va néixer probablement un dia d’estiu vora el mar, l’Empordà sense mar i sense estiu no seria el que és, seria simplement com una mena de Garrotxa aplanada, sense activitat volcànica i on la tramuntana no sabria per on infiltrar-se per fer-se notar. El seu nom, ja d’entrada té ressonàncies mítiques, que van molt més enllà de la cultura popular, del llatinisme diletant i de la historiografia casolana. De fet, podem assegurar que tot el que queda tocat per aquestes tres síl·labes, es converteix de sobte en receptacle dels somnis més desaforats i de les utopies més recalcitrants. Però les onades cadencioses d’aquest mar nostre a vegades tenen la virtut d’asserenar els ànims i, en primer lloc, van portar una civilització mercantil i viatgera, que ben aviat construí murs per poder-hi mercadejar als seus peus. Primer fou l’empori, el mercat, i després va venir una altra civilització agrària i sedentària, dos mots que els empordanesos van descobrir ben aviat que rimaven. Des d’aleshores que la seva gent està generalment preocupada per la rodonesa dels núvols que passen, per la geometria variable de les olives que cullen o per l’humor inconstant dels personatges que es passegen per la rambla de Figueres.
L’Empordà, amb el temps, s’ha anat convertint en una mena de pot de la barreja on hi ha una mica de cada cosa i on res es troba en la seva justa mesura. Malgrat tot els gironins, amb un peu a l’Empordà i l’altre a la Selva i aclaparats per vells somnis de grandesa i pel pes de la nostra gironitud, sempre envejarem els empordanesos, que amb la seva barretina erecta i els seus paisatges acolorits, ens passaran permanentment la mà per la cara, tot dient que l’important no és la grandària sinó el grau d’empordanitat.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…