Ves al contingut principal

Herois, persones i creus de Sant Jordi

Sembla que els herois, els veritables herois, sempre moren joves. Més enllà dels trenta anys, la covardia aflora inevitablement, juntament amb l’amargor dels sucs intestinals i l’aclaparadora cadència de les hipoteques infinites i els venciments a termini.
Els herois fan bé de voler morir joves, han viscut una vida a ple rendiment i per a ells la mort és simplement com una manera d’entendre la immortalitat; ells que moren joves viuen per sempre i nosaltres, en canvi, que continuem vivint, anem morint lentament cada dia. Les guerres i els grans terrabastalls són una font inesgotable d’herois, però de fet en poden sorgir en qualsevol situació, tots n’hem conegut uns quants i els reverenciem amb el respecte que es mereixen. Sempre tindran el mateix rostre, la mateixa mirada, no com nosaltres que ens anem dissolent entre les boires dels miralls i les ganyotes patètiques dels documents d’identitat. La vida és un gran daltabaix que ens arrossega constantment cap a l’abisme, però com en els pitjors malsons, sempre acabem despertant-nos entre les angoixes quotidianes.
Luigi Pirandello deia que és més fàcil ser un heroi que un home honest, perquè herois ho podem ser una vegada per atzar, però, en canvi per ser un home honest cal treballar-s’ho cada dia. Amb els anys i el contacte constant amb la realitat, aquests herois de l’honestedat esdevenen presències quotidianes, es tornen transparents i la nostra mirada no els detecta amb facilitat. Fins que un dia, com per art de màgia, apareixen de cop amb un somriure a la boca, ens miren amb uns ulls que ja ho han vist tot i ens diuen adéu per sempre, o ajupen el cap per deixar-se posar una medalla. Bertold Brecht que, com Pirandello, combaté els esquemes clàssics de la tragèdia, es lamentava dels països que per ser feliços necessiten herois. El nostre país, que en el seu moment va saber cultivar molt bé l’art de la tragèdia, ara fa bé en honorar els seus herois amb la Creu de Sant Jordi, fins i tot si encara són vius.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Tardor

A mesura que passen les setmanes, la línia que separa l’ombra de la llum es va difuminant, es fa menys concreta, menys abastable. Ja comencen a quedar lluny aquells dies en què el sol tallava a ganivet la nostra silueta damunt del paviment i els ocells traçaven línies definides entre el punt A i el punt B. Ara, uns esquitxos ataronjats apareixen en el paisatge, a la vora dels camins i entre el verd, encara, dels arbres, i els ocells ja volen a gran altura cap a un destí llunyà, que no està a l’abast de la nostra geografia quotidiana. El vent, quan bufa, ho fa d’una forma lineal, enllaçant amb una mena de teranyina misteriosa els campanars dels pobles que treuen el nas entre els turons. Les velles cases pairals van reprenent aquells tons i aquelles textures de closca de tortuga vella i els camps s’obren de solc en solc, com una mà que implora. Però la tardor, aquest temps que ara comencem a habitar, i més enllà d’alguna definició concreta, també és un sentiment, un estat d’ànim, una sen…