Ves al contingut principal

Girones

El Gironès és una comarca que s’hauria d’escriure sense accent. L’accent és una inflexió de la veu en un punt determinat d’un mot o d’una frase i el Gironès és una paraula plana en el sentit més històric del terme. El Gironès no existeix, és simplement una ciutat envoltada de girones petites, que com en una mena de fractal d’asfalt i ciment va estenent-se sense aturador.
El Gironès va ser un invent del senyor Miquel Santaló i Parvorell per a solucionar un problema geogràfic, plantejat per la situació perifèrica de la ciutat de Girona a la comarca natural de la Selva. De fet Girona tenia un peu a la comarca de l’Empordà i un altre a la de la Selva i això era un pecat que un bon geògraf de l’època no es podia permetre de cap de les maneres. Aquesta porció de la cartografia d’aquest país no és res més que una zona de transició, unes girones entre mar i muntanya, una comarca que, científicament parlant, és de segon ordre (si és que la ciència té alguna cosa a veure amb les divisions comarcals). Les Girones és un territori abastable, pensat per ser recorregut a peu o en bicicleta, però inundat per vehicles de tota mena, que arriben fins als indrets més impensats i amb qualsevol excusa, amb el volum del radiocasset a tot drap i el tub d’escapament petardejant amb aspiracions pirotècniques.
La vegetació de les Girones es caracteritza pels claps: claps mediterranis, claps humits, de secà, de ribera... formes de vida vegetal que, quan l’urbanisme desaforat ho permet, són frondoses, variades i agradables. Els claps estan tan integrats en el fons i la forma d’aquest paisatge que podríem dir que en comptes d’una comarca el que tenim és una clapa. O sigui: una clariana, una peça que falta entre les altres peces del puzle d’aquest país. Caldria que algun geògraf amb bona voluntat, si encara en queda algun, acabés d’una vegada per totes amb aquest trencaclosques. El que ho faci es mereixerà passar a la posteritat com ho van fer els seus predecessors, donant nom a una plaça de la nostra ciutat. O hauria de ser una clapa?
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…