Ves al contingut principal

Els fantasmes de Begur

La memòria és un terreny inestable per on llisquen amb aplom els historiadors i els arxivers, ells ens guien per camins ocults fins als cims més alts de les veritats històriques i dels documents irrefutables. Però sempre queden racons amagats, indrets inaccessibles, camins poc transitats, per on només gosen passar els que sempre han viscut la història a peu de carrer.
Escriure un llibre sobre un poble petit com Begur segur que no és gens fàcil i en Marià Frigola ha tingut la valentia d’escriure’n dos. L’any passat va ser Sa Riera, un passeig en el temps i ara Begur, un llibre de records, on es parla d’aquest poble i de la seva gent, un llibre que parla d’havaneres, de l’àvia Renarda, del peix blau, de les mamelles de Na Tana, del cul d’en David Niven, de qui va matar l’avi Pinc i de Puigs, Pins, Carreras i Maurins. Potser pot semblar estrany, però no m’invento res, tot està escrit i ben escrit.
Begur és un poble constant, amagat sota l’ombra d’un castell vençut pel temps, per la història i pel turisme. Els seus carrers fan olor de flors, de farigola, de romaní i de salabror marina. De les cases més velles hi surt també una lleugera ferum de resclosit, de sofregit i de crema solar amb factor de protecció 40. Els begurencs contemplen astorats la vida que passa, de sobte, cada estiu, darrere d’un somriure foraster o dins d’un cotxe perdut que busca aparcament. La vida a Begur és com un llarg estiu interminable.
Diuen que pels somnis dels begurencs s’hi passeja encara el fantasma d’una Elisabeth Taylor eternament jove i infinitament guapa. Tots els pobles amb castell han de suportar els seus fantasmes i els fantasmes a Begur es passegen amb faldilles blanques prisades. En Marià Frigola és un begurenc amb ulls de murri, que sap el que altres ignoren, que la vida és només un sospir entre estiu i estiu, i que tot passa i que res no queda, a menys que algú, com ell, es prengui la molèstia de deixar-ho escrit sobre les pàgines immaculades d’un llibre, que, com en una mena de pedrís, hi reposin tots els culs i tots els records d’un poble florit, a la vora d’un mar inesgotablement blau, que és també el mar de la memòria.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…