Ves al contingut principal

Els fantasmes de Begur

La memòria és un terreny inestable per on llisquen amb aplom els historiadors i els arxivers, ells ens guien per camins ocults fins als cims més alts de les veritats històriques i dels documents irrefutables. Però sempre queden racons amagats, indrets inaccessibles, camins poc transitats, per on només gosen passar els que sempre han viscut la història a peu de carrer.
Escriure un llibre sobre un poble petit com Begur segur que no és gens fàcil i en Marià Frigola ha tingut la valentia d’escriure’n dos. L’any passat va ser Sa Riera, un passeig en el temps i ara Begur, un llibre de records, on es parla d’aquest poble i de la seva gent, un llibre que parla d’havaneres, de l’àvia Renarda, del peix blau, de les mamelles de Na Tana, del cul d’en David Niven, de qui va matar l’avi Pinc i de Puigs, Pins, Carreras i Maurins. Potser pot semblar estrany, però no m’invento res, tot està escrit i ben escrit.
Begur és un poble constant, amagat sota l’ombra d’un castell vençut pel temps, per la història i pel turisme. Els seus carrers fan olor de flors, de farigola, de romaní i de salabror marina. De les cases més velles hi surt també una lleugera ferum de resclosit, de sofregit i de crema solar amb factor de protecció 40. Els begurencs contemplen astorats la vida que passa, de sobte, cada estiu, darrere d’un somriure foraster o dins d’un cotxe perdut que busca aparcament. La vida a Begur és com un llarg estiu interminable.
Diuen que pels somnis dels begurencs s’hi passeja encara el fantasma d’una Elisabeth Taylor eternament jove i infinitament guapa. Tots els pobles amb castell han de suportar els seus fantasmes i els fantasmes a Begur es passegen amb faldilles blanques prisades. En Marià Frigola és un begurenc amb ulls de murri, que sap el que altres ignoren, que la vida és només un sospir entre estiu i estiu, i que tot passa i que res no queda, a menys que algú, com ell, es prengui la molèstia de deixar-ho escrit sobre les pàgines immaculades d’un llibre, que, com en una mena de pedrís, hi reposin tots els culs i tots els records d’un poble florit, a la vora d’un mar inesgotablement blau, que és també el mar de la memòria.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…