Ves al contingut principal

Els fantasmes de Begur

La memòria és un terreny inestable per on llisquen amb aplom els historiadors i els arxivers, ells ens guien per camins ocults fins als cims més alts de les veritats històriques i dels documents irrefutables. Però sempre queden racons amagats, indrets inaccessibles, camins poc transitats, per on només gosen passar els que sempre han viscut la història a peu de carrer.
Escriure un llibre sobre un poble petit com Begur segur que no és gens fàcil i en Marià Frigola ha tingut la valentia d’escriure’n dos. L’any passat va ser Sa Riera, un passeig en el temps i ara Begur, un llibre de records, on es parla d’aquest poble i de la seva gent, un llibre que parla d’havaneres, de l’àvia Renarda, del peix blau, de les mamelles de Na Tana, del cul d’en David Niven, de qui va matar l’avi Pinc i de Puigs, Pins, Carreras i Maurins. Potser pot semblar estrany, però no m’invento res, tot està escrit i ben escrit.
Begur és un poble constant, amagat sota l’ombra d’un castell vençut pel temps, per la història i pel turisme. Els seus carrers fan olor de flors, de farigola, de romaní i de salabror marina. De les cases més velles hi surt també una lleugera ferum de resclosit, de sofregit i de crema solar amb factor de protecció 40. Els begurencs contemplen astorats la vida que passa, de sobte, cada estiu, darrere d’un somriure foraster o dins d’un cotxe perdut que busca aparcament. La vida a Begur és com un llarg estiu interminable.
Diuen que pels somnis dels begurencs s’hi passeja encara el fantasma d’una Elisabeth Taylor eternament jove i infinitament guapa. Tots els pobles amb castell han de suportar els seus fantasmes i els fantasmes a Begur es passegen amb faldilles blanques prisades. En Marià Frigola és un begurenc amb ulls de murri, que sap el que altres ignoren, que la vida és només un sospir entre estiu i estiu, i que tot passa i que res no queda, a menys que algú, com ell, es prengui la molèstia de deixar-ho escrit sobre les pàgines immaculades d’un llibre, que, com en una mena de pedrís, hi reposin tots els culs i tots els records d’un poble florit, a la vora d’un mar inesgotablement blau, que és també el mar de la memòria.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…