Ves al contingut principal

El puny i el cor


Tot va començar amb la imatge simbòlica i suggerent d’un puny tancat, imprès en vermell, amb un vermell pujat, sobre el cartell que anunciava un míting. Per primera vegada un míting socialista a Girona després de la Guerra Civil.
El 24 de setembre de 1976 les cordes que aguantaven la closca plúmbia del franquisme ja havien començat a desfilar-se sense remei i els seus servidors s’anaven canviant ràpidament les camises blaves de la dictadura per les de la democràcia. Sempre em quedarà la imatge clara d’aquell cartell, d’aquell puny i del lema que l’emmarcava, com la blanca fosforescència d’una idea irrenunciable: «Guanyem la llibertat».
Ara, trenta anys després, molts dels que hi van participar ja han desaparegut, com ara Just Casero, Jordi Llimona, Pep Jai i Joan Reventós, i ens pot semblar estrany que una idea tan simple mobilitzés tanta gent. Però aquest és precisament el poder de la simplicitat, que fa caure dels arbres de les certeses la fruita madura de les veritats històriques. Tots els presents aquell vespre al pavelló vell de la Devesa, no hi érem només per suar socialisme i llibertat, aquell dia vam comprendre que la història és una camí fragorós per on transiten constantment els pobles en busca del seu destí.
Diuen que el cor de les persones té la mida aproximada del seu puny tancat, però aquell dia no es tractava d’un, sinó de molts cors i de molts punys, que conformaven el gros d’un gran projecte polític. Aquell dia ens vam reunir per empènyer definitivament la història del nostre país i de la nostra ciutat, per una senda que ja no havíem de deixar mai més. Aquell cúmul d’anhels va servir de molt i de fet puc dir que a mi encara em serveix. Tot sovint quan tanco els ulls i ho recordo, encara em sento com em vaig sentir aquell dia, en què vam tenir l’honor de ser la mil·lèsima part d’una gran esperança.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Tardor

A mesura que passen les setmanes, la línia que separa l’ombra de la llum es va difuminant, es fa menys concreta, menys abastable. Ja comencen a quedar lluny aquells dies en què el sol tallava a ganivet la nostra silueta damunt del paviment i els ocells traçaven línies definides entre el punt A i el punt B. Ara, uns esquitxos ataronjats apareixen en el paisatge, a la vora dels camins i entre el verd, encara, dels arbres, i els ocells ja volen a gran altura cap a un destí llunyà, que no està a l’abast de la nostra geografia quotidiana. El vent, quan bufa, ho fa d’una forma lineal, enllaçant amb una mena de teranyina misteriosa els campanars dels pobles que treuen el nas entre els turons. Les velles cases pairals van reprenent aquells tons i aquelles textures de closca de tortuga vella i els camps s’obren de solc en solc, com una mà que implora. Però la tardor, aquest temps que ara comencem a habitar, i més enllà d’alguna definició concreta, també és un sentiment, un estat d’ànim, una sen…