Ves al contingut principal

Benvingut Mr. Chance

Ens ha tocat viure una època estranya, de grans excessos i infinites carències. Inundats permanentment per un flux constant d’informació, som incapaços de destriar el gra de la palla. Tota aquesta verborrea sistemàtica dels mitjans de comunicació de masses ha acabat per fer-nos immunes a tot allò que realment importa.
La força omnipresent de les imatges televisives ha esmorteït la nostra capacitat de reacció i les ideologies polítiques han acabat –per sort o per desgràcia– empantanegades en el marasme de la modernitat. Paradoxalment aquesta situació ha engendrat la figura d’un nou heroi silenciós, un superhome que calla, que actua discretament, que no parpelleja davant de cap circumstància i que no es deixa influenciar per cap línia de pensament. Un d’aquests primers superherois de la postmodernitat fou Chance Gardenier, el protagonista –l’any 1970– de la novel·la Being There de Jerzy Kosinsky, que aquí es va publicar amb el títol de Desde el jardín. La història del Sr. Chance era la d’un jardiner curt de gambals que, gràcies a la seva mirada enigmàtica i els seus silencis proverbials, arribava sense gaire esforç fins a la presidència dels Estats Units. Peter Sellers, un actor magistral, va immortalitzar aquest personatge en una pel·lícula que portava per títol Bienvenido Mr. Chance. En Joan Barril, uns anys més tard, inspirat també en aquest tipus de personatge, va escriure una narració satírica –Un submarí a les estovalles– on un immigrant magrebí, pràcticament en la indigència, arribava a través d’un cúmul de despropòsits fins a les més altes esferes del poder, en aquest cas en la Catalunya pujolista. Ara, en aquest temps en què la realitat supera sempre la ficció, tot això ens pot semblar una paradoxa superada pels esdeveniments, però és el nostre pa de cada dia. Potser faríem bé de posar els ulls en blanc i deixar-nos amoixar pel vent que passa entre les fulles del nostre jardí –real o imaginari–, tal com fa Mr. Chance. Segur que cap pensament ens torbarà i sentirem per fi com la pau regna al fons del nostre cor.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…