Ves al contingut principal

El socialisme i la democràcia

La democràcia és una cosa molt seriosa, però és innegable que també té la seva gràcia. En aquest país encara hi ha unes quantes generacions que ho sabem per experiència, una dolorosa i llarga experiència. Ens va costar quaranta anys reprendre un camí que no hauríem d’haver abandonat mai. Aquell somni fugaç i truncat de la generació de la república –i de les posteriors– va ser d’un desig profund de llibertat. Un somni que encara ens segueix il·luminant a nosaltres, però ara sabem que només serà possible si creiem realment en la democràcia.
La democràcia és un règim peculiar on cada persona val pel que val el seu vot, un vot que té l’oportunitat de dipositar en una urna com a mínim cada quatre anys. En la democràcia parlamentaria, que és el nostre sistema polític, el poble no pren les decisions, tria als que les prenen i ells, i només ells, són els responsables dels seus èxits i dels seus fracassos. Una responsabilitat que els polítics només tendeixen a assumir a mitges, però aquesta ja és una altra història. La qüestió és que sempre n’hi ha uns que guanyen i uns altres que perden.
Malgrat no tenir cap mena d’alternativa coneguda, la democràcia no deixa de ser un mètode fràgil i trencadís, que necessita incessantment d’una empenta per anar tirant endavant. Podríem dir fins i tot que, al nostre país, és com una mena de gegant amb els peus de fang, perquè els grans grups polítics que hi participen i que la sustenten, no són encara entitats totalment transparents en el sentit democràtic del terme.
El seu funcionament intern va del cabdillatge jerarquitzant del Partit Popular fins a l’assemblearisme caòtic d’Esquerra Republicana, passant pels jocs d’interessos entre coalicions, com és el cas de CiU o d’ICV. Però un dels casos més característics és el dels socialistes.
El Partit dels Socialistes de Catalunya va néixer de la integració dels tres grups que als anys setanta representaven la corrent socialista a Catalunya: El Partit Socialista (Congrés), el Partit Socialista (Reagrupament) i la Federació Catalana del PSOE. El model participatiu que encarnava el primer d’ells, al contrari que els altres, se sustentava en un procediment democràtic exemplar, que després de la unificació va anar derivant lentament cap a un sistema endogàmic, típic dels partits autoritaris d’èpoques anteriors a la guerra freda.
El PSC, del qual en vaig ser militant durant molt de temps i una opció a la qual –malgrat tot– encara dono el meu vot i el meu suport, ha anat ajornant sense solució de continuïtat aquest debat imprescindible sobre la democràcia interna i encara ara, ben recentment, hem vist quins mecanismes vergonyants s’utilitzaven per a escollir el seu candidat a la presidència de la Generalitat, un candidat que, m’agradi o no, ara també és el meu.
I no sembla que la cosa tendeixi a millorar perquè aquesta situació no canviarà substancialment fins que sorgeixi un moviment regeneratiu que obligui, als que vulguin jugar al joc democràtic, a seguir unes pautes de conducta interna iguals per a tots. És evident que això només es podrà fer des de fora dels partits i independentment del calendari electoral.
Ara ja no es pot esperar més. Cal que la societat civil es mobilitzi i obligui a actuar al sistema legislatiu. Més enllà de les simpaties –o antipaties– de cadascú, dels interessos i dels projectes personals, crec que s’ha d’intentar que d’una vegada per totes els partits polítics siguin realment el reflex de la societat a la qual pretenen representar. És l’obligació de tots els que encara creiem en la democràcia, però sobretot de la gent d’esquerres que, en moments com aquest, sempre hauríem d’anar un pas endavant de la resta.
Ha arribat un punt en què «l’home no pot continuar acceptant treballar sense crear ni participar en les decisions». Ho deia François Mitterrand i si ell ho deia deu ser veritat.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…