Ves al contingut principal

El socialisme i la democràcia

La democràcia és una cosa molt seriosa, però és innegable que també té la seva gràcia. En aquest país encara hi ha unes quantes generacions que ho sabem per experiència, una dolorosa i llarga experiència. Ens va costar quaranta anys reprendre un camí que no hauríem d’haver abandonat mai. Aquell somni fugaç i truncat de la generació de la república –i de les posteriors– va ser d’un desig profund de llibertat. Un somni que encara ens segueix il·luminant a nosaltres, però ara sabem que només serà possible si creiem realment en la democràcia.
La democràcia és un règim peculiar on cada persona val pel que val el seu vot, un vot que té l’oportunitat de dipositar en una urna com a mínim cada quatre anys. En la democràcia parlamentaria, que és el nostre sistema polític, el poble no pren les decisions, tria als que les prenen i ells, i només ells, són els responsables dels seus èxits i dels seus fracassos. Una responsabilitat que els polítics només tendeixen a assumir a mitges, però aquesta ja és una altra història. La qüestió és que sempre n’hi ha uns que guanyen i uns altres que perden.
Malgrat no tenir cap mena d’alternativa coneguda, la democràcia no deixa de ser un mètode fràgil i trencadís, que necessita incessantment d’una empenta per anar tirant endavant. Podríem dir fins i tot que, al nostre país, és com una mena de gegant amb els peus de fang, perquè els grans grups polítics que hi participen i que la sustenten, no són encara entitats totalment transparents en el sentit democràtic del terme.
El seu funcionament intern va del cabdillatge jerarquitzant del Partit Popular fins a l’assemblearisme caòtic d’Esquerra Republicana, passant pels jocs d’interessos entre coalicions, com és el cas de CiU o d’ICV. Però un dels casos més característics és el dels socialistes.
El Partit dels Socialistes de Catalunya va néixer de la integració dels tres grups que als anys setanta representaven la corrent socialista a Catalunya: El Partit Socialista (Congrés), el Partit Socialista (Reagrupament) i la Federació Catalana del PSOE. El model participatiu que encarnava el primer d’ells, al contrari que els altres, se sustentava en un procediment democràtic exemplar, que després de la unificació va anar derivant lentament cap a un sistema endogàmic, típic dels partits autoritaris d’èpoques anteriors a la guerra freda.
El PSC, del qual en vaig ser militant durant molt de temps i una opció a la qual –malgrat tot– encara dono el meu vot i el meu suport, ha anat ajornant sense solució de continuïtat aquest debat imprescindible sobre la democràcia interna i encara ara, ben recentment, hem vist quins mecanismes vergonyants s’utilitzaven per a escollir el seu candidat a la presidència de la Generalitat, un candidat que, m’agradi o no, ara també és el meu.
I no sembla que la cosa tendeixi a millorar perquè aquesta situació no canviarà substancialment fins que sorgeixi un moviment regeneratiu que obligui, als que vulguin jugar al joc democràtic, a seguir unes pautes de conducta interna iguals per a tots. És evident que això només es podrà fer des de fora dels partits i independentment del calendari electoral.
Ara ja no es pot esperar més. Cal que la societat civil es mobilitzi i obligui a actuar al sistema legislatiu. Més enllà de les simpaties –o antipaties– de cadascú, dels interessos i dels projectes personals, crec que s’ha d’intentar que d’una vegada per totes els partits polítics siguin realment el reflex de la societat a la qual pretenen representar. És l’obligació de tots els que encara creiem en la democràcia, però sobretot de la gent d’esquerres que, en moments com aquest, sempre hauríem d’anar un pas endavant de la resta.
Ha arribat un punt en què «l’home no pot continuar acceptant treballar sense crear ni participar en les decisions». Ho deia François Mitterrand i si ell ho deia deu ser veritat.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

La policia

(A Jaume Curbet Hereu, in memoriam)

La paraula «policia», igual que «política», provenen del mot que en grec clàssic s’usava per a designar la ciutat: «polis». La democràcia, tal com l’entenem al segle XXI, no seria possible sense la policia ni sense la justícia. La policia és una eina democràtica cabdal, és la força necessària que fa prevaldre la llei, sense la qual no hi hauria justícia, ni possibilitat d’exercir les llibertats més elementals. Els que encara tenim memòria del règim anterior, al qual es qualifica entre altres coses d’estat policial, recordem precisament la policia d’aquella època com una ombra llunyana, que només apareixia físicament quan alguna cosa no funcionava al seu gust. Solament s’apercebia la sempre temuda presència de la Guardia Civil a les zones rurals, els agents de trànsit en algunes carreteres i els «urbanos» palplantats a les cantonades assolellades durant els dies freds d’hivern. La policia, tal com la coneixem al nostre país, és gairebé un invent posteri…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…