Ves al contingut principal

El socialisme i la democràcia

La democràcia és una cosa molt seriosa, però és innegable que també té la seva gràcia. En aquest país encara hi ha unes quantes generacions que ho sabem per experiència, una dolorosa i llarga experiència. Ens va costar quaranta anys reprendre un camí que no hauríem d’haver abandonat mai. Aquell somni fugaç i truncat de la generació de la república –i de les posteriors– va ser d’un desig profund de llibertat. Un somni que encara ens segueix il·luminant a nosaltres, però ara sabem que només serà possible si creiem realment en la democràcia.
La democràcia és un règim peculiar on cada persona val pel que val el seu vot, un vot que té l’oportunitat de dipositar en una urna com a mínim cada quatre anys. En la democràcia parlamentaria, que és el nostre sistema polític, el poble no pren les decisions, tria als que les prenen i ells, i només ells, són els responsables dels seus èxits i dels seus fracassos. Una responsabilitat que els polítics només tendeixen a assumir a mitges, però aquesta ja és una altra història. La qüestió és que sempre n’hi ha uns que guanyen i uns altres que perden.
Malgrat no tenir cap mena d’alternativa coneguda, la democràcia no deixa de ser un mètode fràgil i trencadís, que necessita incessantment d’una empenta per anar tirant endavant. Podríem dir fins i tot que, al nostre país, és com una mena de gegant amb els peus de fang, perquè els grans grups polítics que hi participen i que la sustenten, no són encara entitats totalment transparents en el sentit democràtic del terme.
El seu funcionament intern va del cabdillatge jerarquitzant del Partit Popular fins a l’assemblearisme caòtic d’Esquerra Republicana, passant pels jocs d’interessos entre coalicions, com és el cas de CiU o d’ICV. Però un dels casos més característics és el dels socialistes.
El Partit dels Socialistes de Catalunya va néixer de la integració dels tres grups que als anys setanta representaven la corrent socialista a Catalunya: El Partit Socialista (Congrés), el Partit Socialista (Reagrupament) i la Federació Catalana del PSOE. El model participatiu que encarnava el primer d’ells, al contrari que els altres, se sustentava en un procediment democràtic exemplar, que després de la unificació va anar derivant lentament cap a un sistema endogàmic, típic dels partits autoritaris d’èpoques anteriors a la guerra freda.
El PSC, del qual en vaig ser militant durant molt de temps i una opció a la qual –malgrat tot– encara dono el meu vot i el meu suport, ha anat ajornant sense solució de continuïtat aquest debat imprescindible sobre la democràcia interna i encara ara, ben recentment, hem vist quins mecanismes vergonyants s’utilitzaven per a escollir el seu candidat a la presidència de la Generalitat, un candidat que, m’agradi o no, ara també és el meu.
I no sembla que la cosa tendeixi a millorar perquè aquesta situació no canviarà substancialment fins que sorgeixi un moviment regeneratiu que obligui, als que vulguin jugar al joc democràtic, a seguir unes pautes de conducta interna iguals per a tots. És evident que això només es podrà fer des de fora dels partits i independentment del calendari electoral.
Ara ja no es pot esperar més. Cal que la societat civil es mobilitzi i obligui a actuar al sistema legislatiu. Més enllà de les simpaties –o antipaties– de cadascú, dels interessos i dels projectes personals, crec que s’ha d’intentar que d’una vegada per totes els partits polítics siguin realment el reflex de la societat a la qual pretenen representar. És l’obligació de tots els que encara creiem en la democràcia, però sobretot de la gent d’esquerres que, en moments com aquest, sempre hauríem d’anar un pas endavant de la resta.
Ha arribat un punt en què «l’home no pot continuar acceptant treballar sense crear ni participar en les decisions». Ho deia François Mitterrand i si ell ho deia deu ser veritat.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…