Ves al contingut principal

Com un ocell

"Like a bird on the wire,
Like a drunk in a midnight choir
I have tried in my way to be free."

Somriu gairebé sense moure els llavis, mira quasi sense obrir els ulls i canta com qui no diu res; sap alguna cosa important, però prefereix no dir-la. Sempre que l’escolto sento que la seva música sorgeix d’un indret amagat, misteriós i inabastable. La seva poesia emergeix espontàniament, de la mateixa manera com neixen els rius, i es mou entre els meandres de la vida i dels sistemes incontrolats de la memòria i els sentiments.
Leonard Cohen és un sant, o sigui: algú que ha trobat l’energia suficient com per arribar a comprendre que la humanitat és només una possibilitat, una quimera o un deliri. He dit que és un sant i potser m’he passat, però és un àngel, això segur, perquè els àngels tenen ales, com els ocells, com els avions i com els poetes. Leonard Cohen és un poeta que canta sota la dutxa de la vida, és com un ocell parat damunt d’un cable, un ocell que mira passar la vida i que no sap, o no vol saber, que és la vida la que passa entre les seves potes. Com un cuc enganxat definitivament al seu ham, espera que els peixos passin de llarg. Potser m’agrada Cohen perquè canta amb la mateixa seguretat amb què jo escric això, però de fet no estic segur de res, tal vegada el món no està fet per a construir certeses sobre les ales d’un ocell tan fràgil. Potser la vida és com a les cançons, o potser no, i vaig errat. Potser la vida és només un cavaller errant que cavalca sobre les pàgines d’un llibre esgrogueït, o una dona que plora darrere d’una porta tancada, o un borratxo que canta en un cor a mitjanit. Potser la vida és això, una cançó de Leonard Cohen, cantada amb un somriure als llavis i mirant cap allà on neixen tots els rius, o cap allà on moren tots els somnis, o cap allà on van tots els ocells quan senten que a la seva sang hi bull un desig d’eternitat.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…